La son ha estat l'agulla que m'ha resargit l'ànima. Com Orlando, he dormit, he cosit els somnis de mort, la cendra s'ha fet fum i el fum, pura ràbia! He mirat l'espill i li he tapat els ulls de cera. Qui em desglaça?, li he preguntat als llavis transparents.
No preguntis nina, qui et desglaçarà... Deixa que passi. Els llavis transparents no donen mai la resposta desitjada, sols entre els somnis cosits de mort apareix de tant en tant la llum. I és en somnis que he vist aquesta nit un estel. He dormit com mai, i ja no tenia por. Sols volia desglaçar paraules, i obrir llavis tancats amb massa força. El mirall no m'enganyava aquest matí, i no ha fet falta tapar ulls de cera. Potser perquè després de molt temps, he descobert que la tendresa encara existeix. I potser sigui ella qui ens desglaça poc a poc, deixant de banda la buidor; deixant de banda allò que fa por i glaça l'ànima... Vull seguir somiant, ara que he trobat un motiu per fer-ho...