Administrar

didal

octubrina | 28 Novembre, 2005 23:54

quan fa temps que escrius un bloc, acabes sent còmplice amb el silenci, et tornes transparent, les lletres tremolen, cauen en picat i acaben sent pàl·lides, igual com quan penses en qui ets. sóc pàl·lida, m'agrada inventar paraules. però em fa vergonya escriure-les. no tenc pèl, ni orelles. només ulls. fan por els ulls quan només miren a dins. neden sense ulleres a través de la sang buscant les debilitats. i les troba! les agafa, les recobreix d'espines i les llença al buit, ben prop de l'ànima. l'ànima es torna pàl·lida i tu també i et quedes sense pell. tenc feina per sargir tota la misèria esbucada per un bocí de pensament. vaig a buscar un didal.

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Re: didal
    Si en saps d'escriure! No tingues mai vergonya, has de ser poca-vergonya
    emily | 29/11/2005, 16:10
  2.  
    La dolçor dels ossos
    Els meus ulls també han mirat quina dolçor tenien els meus ossos. Avui dia, en tenen poca. Han tornat esquius i malèvols, volen fer mal. És la debilitat intempestuosa del meu si que amarga la dolçor amb una fulla de garrover. Per ventura ara és el moment que els ulls mirin cap a fora i no cap a dins. Si miren cap a dins quedaran enlluernats, no em coneixeran. Ha de passar el temps en l'esdevenir per tornar a ser qui era.
    Dejavú (Octubrí) | 29/11/2005, 11:02
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS