Administrar

voràgine

octubrina | 04 Novembre, 2005 01:44

Cop d'aire sota els peus. Refrega el cos com de passada, empenyent-lo suaument cap amunt. Camina de puntetes. No vol trepitjar el terra amb massa pressió. No vol deixar-se a dur d'esma cap a la intuició. Fràgil, maldestre, intenta mantenir l'equilibri del ballet silent. El so xiuxiueja una voràgine de silencis. Mai dit. "Si ningú no ens diu, tampoc no som". He robat el tacte d'aquestes paraules fent el mateix recorregut dels dits.I si no diem els sentiments, tampoc els sentim?

Comentaris

  1.  
    ferro
    no diem els sentiments perquè preferim que quedin paralitzats, flotant a mig aire o envescats a la volta de ferro massís que ens protegeix. hi ha sentiments que més val que no amarin mai l'ànima, després pot costar tota una vida intentar sargir la ferida en constant hemorràgia vital.
    Silenci | 12/11/2005, 12:58
  2.  
    I al revés?
    I si els cridem als quatre vents, els nostres sentiments, els perdem?
    Shin-Ta | 07/11/2005, 16:51
  3.  
    Sentits
    Camino d'esma. Deixo portar els peus per uns sentits que els guien. Les onades els empenyen, però de cop, es refrenen. Sorra entre els dits d'uns peus nus que la trepitgen. M'assec. Una ona em segresta. I em deixo portar. Més enllà de l'oritzó; més enllà del que hi espero. Sentiments. No els dic. No. Potser per por. Però els sento. Bateguen, i s'entortolliguen amb l'arena. La sal els afebleix. Però una nova ona els hi renta la cara. Els sentim. Sí. Els sentim. Si hi són, callar-los no serveix de res. Perque ens seguiran empenyent...ni que sigui d'esma...
    Shin-Ta/Danae | 04/11/2005, 09:20
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS