Octubrina

laberint vermell

octubrina | 01 Octubre, 2005 02:31

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1.  
   Avui, seré jo...
   No se per què, però em sento en força ara mateix. I això que estic tota sola (i mai he aconseguit unir aquestes dos parts de la meva vida)... Feia tant temps que esperava tornar a n'aquest trocet de món, que tot em sembla nou un altre cop. I sento que potser corro massa, com si tingués por a que s'acabés de sobte. I potser sigui així. Però m'és igual. Crec que prefereixo toranr a caure, que perdrem res del que puc fer estant aquí, per por, o per indecisió. Em sento viva, com la sang que corre per les meves venes. Us heu parat uns segons a escoltar el ritme que ens marca el bategar del cor? El meu va ràpid (sempre hi ha anat). No creieu que és un bon guia de les meves passes?
   Shin-Ta/Danae | 05/10/2005, 16:41
2.  
   Algú s'ha perdut...dintre el laberint...
   Corre amb força, recorrent centímetre a centímetre cada espai pensat per al seu pas... i de sobte, es descobreix buscant una sortida. Però no la hi ha, corre i corre en un cercle tancat que mai li donarà la llibetat... Els batecs l'empenyen, i la pell tibanta l'atura, barrant-li el pas. És aquesta la llibertat pensada per a ella? Si és així, no seria dificil no atrevir-se a atrevir-se... Sort que hi ha sempre un més enllà de les coses més simples, que les carreguen de sentit, i provar a ser sang, i donar-li la vida a tot allò que dibuixa el seu pas, guanya la batalla a la poruguesa de no provar a ser-ho...
   Shin-Ta | 02/10/2005, 11:56
3.  
   qui?
   qui s'atreveix a no atrevir-se?
   ulyse | 01/10/2005, 10:36

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Subscripció