Octubrina

mareig

octubrina | 23 Setembre, 2005 13:56

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (3) | Retroenllaços (0)

Comentaris

1.  
   Tremol....
   No se si és la ressaca de la tempesta d'ahir, o la por a n'aquella mirada que, d'alguna manera estranya, poc a poc em captiva, però avui el terra es mou sota els meus peus, com si encara estés en aquella illa màgica que un dia em va captivar a viure lentament... Sento com si sota cada passa atemorida que dono, el terra s'hagués convertit en una enorme placa de terra que flota sobre un mar inmers en una tempesta, i grans onades la fessin trontollar com un petit vaixell de paper enmig d'un riu massa gran, amb massa aigua corrent cap a una fi massa esperada i coneguda. I de sobte, em marejo, i provo a sentar-me (a terra) per no caure, i amb les mans apegades a un terra cada cop més proper, tinc por d'obrir els ulls i provar a aixecar-me, per no tornar a caure un cop més. Em marejo.... La tempesta d'anit em va espantar. Els llamps trencaven la fragilitat de la nit, eclipsant les petites estrelles que de tant en tant, encara intentaven asomar per alguna petita escletxa d'entre el núvols massa densos, i massa freds. Els trons, ho feien trontollar tot, i amb ells, tot el meu cos es ressentia a cada bategada que el vidre de la meva habitació sofria. I de sobte, massa calma en una estança massa freda. I el record, aquell record d'aquelles paraules dites amb el cor, i que de segur eren sinceres, perquè els seus ulls no podien mentir. Tot tremola, el terra continua flotant....ara cap aki, ara cap enllà; ara m'enlairo, com si els nuvols em fessin presa de la seva ràbia continguda; ara caic, de sobte, al buit. I a sota, no hi ha res. Foscor. La foscor del meu mar de tempesta que fa flotar el fals paradís que un dia m'engolí. Em marejo, i ja no vull desenganxar les mans del terra. Perquè tinc por. Por a caure si segueix movent-se massa ràpid. Por a que la tempesta es repeteixi; a tornar a sentir aquelles paraules tant temudes (inconscientment, però temudes), i no ser capaç de somriure sense que alhora caigui una llàgrima...
   Shin-Ta | 26/09/2005, 14:09
2.  
   Re: mareig
   difuminació total. obligació de seguir caminant. d'esma. paraules, sí. però i agafar les mans en silenci..
   Silenci | 24/09/2005, 17:47
3.  
   anims
   no sé si el mareig és real o virtual, o les dues coses, però et trobam a faltar.
   ulyse | 23/09/2005, 14:21

Menú

Cerca

Calendari

Recentment

Categories

Els meus enllaços

Subscripció