Administrar

tempesta de nit

octubrina | 06 Setembre, 2005 19:05

El retruny del tro m'ha despertat a mitja nit. No sense voler, sinó amb un so ondulat, per sobre dels niguls, mentre els acariciava amb l'electricitat del llamp. Imaginau la imatge: niguls de punta, pluja caiguda verticalment, sense desviar-se de la ruta, semblaven gotes guerreres, com si anessin amb escuts d'oxigen i volguessin atacar violentment el terra. Sortien de la trinxera celest amb esperit kamikazee, sense por. Queien amb el cervell per davant i deixaven la consciència esclafada devora una antena parabòlica. Els trons pareixien que estaven de festa, anaven engalanats de llamps blaus elèctrics, vermell florescent i algun verd tímid. Cantaven a capella. Feien tremolar els vidres de les cases i han fet circular l'esperit quadriculat de la ciutat. I per un moment, només per un petit instant, han tret del cel aquells niguls taronges que li taquen l'ànima.

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    setembre
    percussionistes del capaltard de setembre, trons de vellut a cau d'orella, companys. i els niguls que fan flassada i la foscor que duu lentitud i calma. i les ganes d'arrencar a córrer i respirar tota la pluja a cada glop de la pell eriçada.
    Silenci | 06/09/2005, 20:32
  2.  
    Aquesta tempesta em fa por...
    Ara tremolen els vindres d'aquesta casa que se'm fa massa gran... Aquí em sento extranyament insegura, i això que hi ha tot de gent al meu voltant... No se que te aquest indret que dia a dia em treu la seguretat que poc a poc anava carregant a les meves espatlles. Cada nou dia aquí és un poc més de tremolor, com els vidres que ara cedeixen a la tempesta. Cada cop és més propera. Conto els segons que van des del reflexe de cada nova descàrrega fins al següent esclafit descontrolat; cada cop n'hi ha menys, de segons, i més de trons que m'esglaien com a una nina petita. Si ja era prou fosca la tarde, cada cop s'hi va fent un poc més. Estic segura que és el que volen: engolir-me lentament en la foscor, fins que ja no pugui més i surti al carrer per cridar amb totes les meves forces que necessito el meu Sol per respirar; que necessito noves forces per caminar! M'espanta la tempesta, sempre ho ha fet. Però estant aquí, encara ho fa una mica més. Vull sortir correns, i no sentir més trons, ni veure més llamps engalanats. Vull que s'acabi per sempre més la tempesta, que avui torno a tenir por...
    Shin-Ta | 06/09/2005, 19:57
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS