Administrar

eixut

octubrina | 02 Setembre, 2005 17:02

El meu cap és un martell maltractador de melodies. Les neurones han començat a destralar versos i tornades de cançons. I ara estan esgotades de l'esforç de tanta matança, però han aconseguit. Ara hi ha silenci. Que contradictòria és la relació soroll-silenci. S'estimen i s'odien en una mil·lèsima de segon. El cervell m'ha estressat. M'he aixecat de dormir amb un nigul de paraules damunt el cap. Flotaven. Eren de color blau obscur, roçant la grisor de muntanya de tempesta. No era això del que volia xerrar, sinó de les ànimes anegades del Pantà de Sau. Quin impacte m'ha causat avui migdia. En Dani Ramírez, del temps de TV3, estava just abaix de l'esglèsia del segle XI d'aquest poble enfonsat. Fa uns mesos també vaig quedar sorpresa quan vaig veure la punta de campanar, quan començava a baixar l'aigua de l'embassament. Però avui es veia sencer! Cada vegada pens en la vida que hi va haver, els esperits que neden per aquelles pedres d'aigua que ens arriben a l'aixeta. No és al·lucinant? Si no he entés malament, deia que quan el pantà està ple, hi ha qui passa enmig de les arcades del campanar de l'esglèsia. Quina ofegor que m'entra. Per cert, canviant de tema. Tenc una mala notícia: a partir de dilluns es podrà veure al Principat la meravellosa cadena autonòmica IB3. Quin orgull per en Mates! Si vos atreviu, podreu enganxar-vos a la nova sèrie que m'han dit que comença: una història de desgràcies familiars i lluites per herències. Quin berenar.D'on surt la inspiració en tot aquest panorama?

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (2) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    "Me'n vaig me'n torno a casa...
    ...me'n vaig me'n torno a Sau", cantaven els Sau, en el seu dia. Em vaig enamorar d'aquell indret amb poc més de 12 anys, a n'aquella dolça edat quan els sentia cantar, i sols somiava en estar allà on ells pregonaven entre melodies entonades amb aquella guitarra que em fascinava. Amb 18 anys, em trobava allà, a Sau, i veia "aquell campanar trist, emergint de l'aigua amb orgull", just com ells em deien. No feia Sol aquell dia. Plovia, com avui. Recordo com vaig sentir batega amb força el meu cor, en descobrir-lo just allà enmig. Recordo com em vaig abraçar a qui em va conduir fins allí. I recordo aquell angelet que vaig bufar demanant tornar-hi algun dia. No ho he fet, i de moment, no crec que ho faci. Però just avui, recordant aquell indret, crec que he tornat a sentir aquella felicitat que de vegades oblido. Fins i tot la ràdio vam apagar quan ens hi apropàvem! Era el moment que portava somiant des de feia molt anys. I ara, eixut, em fa patir. I sento la fredor de les seves pedres. Jo vull tornar-hi, però sols quan es veigi el campanar. No vull veure la terra morta. No vull veure que ha canviat...perquè no vull sentir fredor en aquell lloc. Vull tornar a desitjar tornar-hi. I vull fer-ho sola... És massa especial per ser compartit, i potser massa màgic per anar-hi sola. Però és el meu pantà (compartit amb qui se l'estima tant com jo)...i vull veure'l feliç...
    Shin-Ta | 06/09/2005, 20:12
  2.  
    El Sol de Sau
    Sau sempre va esser un poble alegra. Al manco així m'ho va pareixer a mi quan a l'any 1964, amb la motxilla a l'esquena arrivavem al poble de Sau, cansats de recorrer un bon troç d'excursió desde les Guilleries. Alli varem mengar i riure, aquelles rialles fresques que se tenen a n'els 16 anys, i mengarem un plat de dos ous amb butifarra. Quin far de conya¡¡¡. M'enrecord que Sau era un pobla pages molt sa, obert i amb una vida que avui diriem "paradisíaca".Quins bons records, passetgan per l'esglesia, per els carrerons, i, per cert, aquell dia feia una calor i un Sol esplendit. El mateix Sol d'avui, un Sol que no mos deixa, un Sol que mos acompanya, un Sol que no es soledad... Visca el Sol, visca la vida¡.
    D'excursionista per la vida | 03/09/2005, 10:52
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS