Administrar

dins el volcà

octubrina | 20 Agost, 2005 19:17

Sent el pes de cadascun dels seus ossos estirant-la terra endins, a l'arrel del volcà. No es vol moure, intenta estar-se quieta per evitar que el foc els calcini, però cada cop pesen més i la caiguda es preveu asfixiant, carbonitzada. Voldria alliberar les paraules, petites dosis d'oxígen, per perdre la gravetat de la realitat i oblidar-se que estar a punt de ser cremada. Desfer-se de tots els pensaments inútils i records ofegants també li aniria bé. Potser també si fes planes totes les mirades, sense relleu... O si pogués mossegar els silencis i confondre'ls amb la saliva dels llavis glaçats. O si pogués desar dins un calaix aquells bocins de cel que cauen inexorablement damunt les pipelles. Pesen molt les pipelles que bateguen vides desconegudes. Si amb una bufada de vent les pogués esborrar... A ella li agrada molt quan les la brisa les esborra suaument, és com si pentinés els ulls i quedassin buits, nus. O quan la pluja vessa llàgrimes adormides. Però no plou ni fa vent. La tempesta s'ha emportat la lleugeresa lluny i no arriben les gotes dins el volcà. Només els llamps. I si pogués fer-se un cos d'arena? La cremaria el foc, així?

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (6) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Crec k podré guanyar, aquest cop...
    Aquest matí m'he llevat decidida a apagar les flames del volcà que corca aquesta vida mancada de sentit. He descobert que si que en te un de sentit. Que les meves ales, sense polseta, poden seguir volant, després de cobrir-les amb un vel nou de somnis massa forts per no aguantar la volada. M'agrada massa el que ara tinc per perdre-ho en el no-res del pas del temps. Marxaré d'aquí, ja ho se. I també se que la partida acabarà amb un hacke pels meus sentits, perquè jo m'hi vull quedar. Però el seu hacke li tornaré amb un hacke-mate de saber que sempre tindré el que ara deixaré enrera. perquè és meu, i sols meu. I sempre ho serà. Aquest cop no ho perdré, ni les flames em podrán agafar, perquè estic convençuda a volar molt més alt que elles, perquè ho dic jo, i me n'he convençut. Avui, no pretenia ser literària, ni escriure linies fantástiques que donessin sentit a una succeció de mots quasi desesperats; avui sols volia convèncem de que sóc capaç! I ho sóc. Tan de bo no hagués de marxar....però saber que un dia tornaré, em fa ser prou forta per tornar a volar un cop més. La terra d'on vinc, on encara no han entés perquè hi vaig voler marxar, ara m'espera. Hi fitxo, i torno. Crec que ara he canviat de pàtria... Serà que m'he tornat apàtrida? No. Però aqueí sóc més feliç. Ha guanyat, no?
    Shin-Ta | 23/08/2005, 10:56
  2.  
    llàgrimes de mel
    ales inventades, sempre són només de cera. emprenem el vol, despullem la mirada amb gest sincer d'alliberament, però paraules i foscor remunten peus amunt des de la terra eixuta i estiren, arrels letals. cap a l'absurd, cap a l'absurd.. voles cap a l'absurd noia que vols pensar que ets noia-ocell i lliure! s'arrapen a les cames i amunt cap al cor, que engull massa sal i es corseca a cada pipellada d'amargor. respirem les bombolles d'aire empresonades pels núvols, puríssimes bombolles que compartim, úniques, inexplorades i hi enfonsem les mans i ens hi netegem les paraules, la mirada lenta. però les paraules de la nit ja ens paralitzen mig cos i el foc del volcà ens desfà les ales. les ales, llàgrimes de mel, cauen sobre les ones dels vençuts.
    Silenci | 22/08/2005, 16:20
  3.  
    welcome!
    Benvinguda al club de les noies-ocell.Les ales ja les tens, dius. Potser si no et van bé és perquè algú et va fer caure la polseta que les cobreix...
    emily | 22/08/2005, 13:30
  4.  
    Doneu-me les ales...
    Fa tant temps que les busco, les meves ales... Però darrerament, em passo massa temps reparant les que tenia, i crec k hauria de començar a buscar-ne de noves. Segur que tindrien més força, i m'ajudarien a volar més alt... Però no se trencar del tot amb el passat, i no vull tirar les ales velles que, tot i rompudes, no deixen de ser les meves... Un dia seré noia-ocell...Un dia ho seré...
    Shin-Ta | 22/08/2005, 10:08
  5.  
    Re: dins el volcà
    Per fugir de les flames us caldrà volar. Mireu si en lloc de mans teniu ales, heu de ser noies-ocell, elles poden volar.Des del cel fins i tot el volcà és més petit.
    emily | 21/08/2005, 20:02
  6.  
    Res no crema...ja és cremat...
    Entenc aquesta sensació, i ara voldria plorar amb prou força com per apagar les espurnes cremants del volcà que em crema en silenci, sense haver-me ni tan sols donat l'oportunitat de provar a correr fins el lloc on pugués estar segura, lluny de les flames. I avui m'he llevat amb aquella estranya por de morir de nou, sense saber per què. I he provat a plorar, però trob que ja no hi ha llàgrimes per vessar. Ni tan sols una ha volgut brollar. I em sento ofegada per elles. Em sento buida per dintre un altre cop. Aquest matí em mirava als ulls, i em preguntava si estava be. He volgut finguir que sí. Però ja no en sé de fingir. M'he volgut enganyar a mi mateixa, i ja no me'n surto. M'he cremat un altre cop, i no se com escapar de les flames. Vull cridar, i vull córrer ben lluny; on no m'agafin, on no existeixin. Però ja se que aquest paradís en el que crec no existeix, ni mai no ho farà. Potser estic predestinada a cremar en silenci. Potser això és tot el que hi ha: el que sempre hi ha hagut, i el que per sempre tindré. Però no m'agrada. no vull plorar més, ni ofegar-me mai més de nou. Vull ser feliç; que el vent em netegi els ulls. I somriure com uns dies ençà...per sempre...
    Shin-Ta | 21/08/2005, 19:37
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS