Administrar

tremol

octubrina | 28 Juny, 2005 15:40

I fa calor. I me fa por entrar a l'aire acondicionat de l'immobiliària. L'estiu? Què és això? Què és el silenci i l'absència? Qui sóc? Per què existeixen els interrogants? I si no atur de teclejar què passarà? Algú té una mica d'aigua ben fresqueta? Agafaré un vaixell ben ràpid i me deixarà dins l'illa dins un riu d'en Tomeu Penya. No, no te'n vagis. Me tancaré en clau. No vull sentir parlar de pròlegs, ni de tremolors. En canvi (o sin en canvi, que diu un homonet que conec i no té res a veure amb els grans de Pla), tremol. Les dents masteguen de pressa. M'encanta pitjar control + g. M'agrada guardar les coses. Sempre em diuen que no tir res i estic envoltada de pedretes, copinyes, capses de tabac escrites, dibuixos de niguls i cares, bitllets d'avió escrits per darrera. Què més hi ha darrera tot això? Res. El no-res. Les bombolles ja han desaparegut. Ara hi ha una sensació que m'acaricia el coll suaument. Sent el cor com batega al coll. I com tremolen els ulls i no els puc obrir. M'he esborrat els ulls i només han quedat pipelles. El sol me'ls havia aclarit, però ja no seran mai més verds. Ara només queden pipelles per a què tothom pugui bufar el seu desig. Ui, sense voler he vessat el tassó de ràbia que tenc devora. Podria ser d'herbes dolces. O de ginet. Mmmm, un ginet. M'he resistit a dir-t'ho, ulyse, però jo tampoc he pogut anar a les teves festes enguany. L'any passat sí. Ja te vaig dir, però, que m'agradaria viure-les amb els teus ulls. Segur que per uns dies seria menorquina. Les sirenes estan morenes. El fons de la mar és càlid, sospiren bombolles d'incertesa devora el corall de les Illes Crozet. Si n'hi ha. Quan era menuda escoltava en Nino Bravo i cantava libreeee, ara hi ha fils de seda que m'amarren a tots els ports. No vos penseu que és dèbil el fil de seda, al contrari. Ara aniria a veure pingüins i pegaria botets com ells, tan patosos que cauen de nas damunt el gel. No. No. El ventilador dóna moltes voltes. Jo estim tothom i tothom dóna voltes sense arribar enlloc. Jo també. Segur que ja teniu el cap d'espiral. Jo ja estic marejada. Vaig a menjar un bocí de gel.

Ones de nacre | Següent | Anterior | Comentaris (4) | Retroenllaços (0)

Comentaris

  1.  
    Re: tremol
    Octubrina, de cada dia em sorprens més.
    Octubrí | 29/06/2005, 13:03
  2.  
    Voltes i voltes...
    Ara pensava en lo de que tothom dona voltes i voltes, i no arriba enlloc, que deies tu unes línies més amunt... I mira per on, m'he posat a donar volte si més voltes, jo, aquí, sola estant, sense ningú que m'agafés amb força pels braços i m'obligués a parar quieta per no marejar-me, com quan era petita... I sí, no he arribat en lloc. Veia passar pel meu davant ara el llit, ara l'ordinador, ara el mirall... I res. No hi veia res que m'agrades. No hi havia res de nou. Tant voltar per no arribar enlloc! I si mai arribo en lloc? I si em quedo estancada dintre aquesta bassa que m'engull poc a poc, poc a poc, tèrbola sota els meus peus? I si realment mai desapareixen tots aquests interrogants, com tu deies? Els odio, qua no els segueix una resposta. Tan hi fa si bona o dolenta, però una resposta... I no la hi ha. N'estic farta de preguntes sense resposta. N'estic tipa de voltes i més voltes que no em porten a cap lloc. Vull parar quieta, i no preguntar mai més. No vull saber qui seré d'aquí uns anys, ni vull preguntar si m'estima aquell que em mira als ulls. No ho vull saber... Ja no vull saber res. Sols vull que aquesta calor que m'ofega desapareixi, i de passada, s'emporti la por. Llavors, potser donar voltes no m'espanti...
    Shin-Ta | 28/06/2005, 19:40
  3.  
    Re: tremol
    els ulls seran sempre verds i brillants com el bocinet de gel que menges
    emily | 28/06/2005, 19:00
  4.  
    embull
    tal vegada ens vam veure l'any passat a ciutadella. fins i tot, tal vegada ens vam empényer o vam tropissar enmig d'un caragol. escriure de manera automàtica és molt divertit, sobre tot quan tens les idees embullades. va bé perquè surt tot el que tens a dins. com si es destapés una botella de cava. surt el gas, que són els centenar de frases que escrius sense control. llavors el que et queda és temps per a la reflexió. quan ja has dit el que premia, pots pensar i escriure el que tu vols, i no el que vol el teclat de l'odrinador, que a vegades és molt capriciós.
    ulyse | 28/06/2005, 16:44
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS