nus
octubrina | 10 Juny, 2005 15:22
Cop sec. I no és la porta qui tremola. El silenci em farà ser egoista i rancuniosa. Jo avís. Aprendré a odiar. Torn a la realitat arrancavides. Arrebàs la ràbia i la deix aquí, per a que les ones telemàtiques se l'emportin lluny de mi i deixin la meva ànima plena de puresa. No puc, però. No puc. Sempre quedes allà, al racó de les goles sense veu, ennuegades. No respons... per a què, si total no tendràs vida? Hi ha un fil de ferro enorme que m'estira cap a l'antítesi de mi, cap a l'observació, els ulls cecs que tot ho veuen, com els de la dona de tren que parlava per telèfon. Dos segons basten per desenterrar les llavors. Ja no creixeran.