mostassa
octubrina | 04 Desembre, 2007 10:48
La veu que xiuxiueja a cau d’orella és un crit de ciutat, una exaltació de l’afonia i la totsolesa, l’aïllament del món. Els sentits ocupats mantenen el sext sentit en una decadència mundana, en punts de sutura secs i a punt d’esfilagarsar-se. La ciutat olora a mostassa i a insomni. Somnis arsènics, injecció intravenosa d’absència i mots arraulits per tots els redols. El frenesí em rellisca mentre dormo i no somnio. Ensenya’m a somniar de nou, que se m’oblida com estimar-te.
Estàs nominada! ;)
m'alegra tornar a entrar dins d'aquest espai!
Mai t'havia dit res i ho faig avui, tot just per agraïr-te tot el que ens ofereixes.
A canvi, un senzill i discret reconeixement.
uf... el post, estremidor; però si torno a llegir altre cop la frase final em tremolaran els llavis i m'esclatarà el sentiment als ulls. Genial, Octubrina :)
d'esma, sense ser-ne conscient, sense haver de pensar que estimes...