Administrar

*divendres

octubrina | 22 Abril, 2005 20:52

Ja som divendres. Avui n'Enric i jo no hem xerrat. El camí d'anada era massa precipitat i els diversos camins de tornada els he fet acompanyada, aixi que ha quedat dins la bossa mut. Tenc son. Peresa. Mal d'esquena d'estar asseguda incòmodament. Ja ho sé que puc fer un llibre de reclamacions, però... i què? M'és igual, el faré! Tenc ganes de dir burreries. No us passa? Jo és que crec que quan ja res t'importa és quan més t'atreveixes a dir, que no a fer. El trencament del mutisme no sempre implica acció. La llibertat. L'home, què és l'home?, ens va preguntar un capellà ratzingerià. Ara disfrut de fer d'aquesta plana una pura incoherència. Avui he somiat. Amb ell. Mai hi ha paraules quan hi somii. De fet, mai no n'hi ha hagudes. No les que hi havia d'haver. Què inconscient que era, però què feliç. S'horabaixa he menjant un petitsuisse, bé, un danonino. De vegades me surt s'esperit infantil i m'encanta. També m'agrada ser salvatge. Però no ho sóc. Heu tengut mai un excés de autoconfiança? Enguany trob que he perdut la primavera. Potser se l'ha emportat l'hora robada. De totes maneres, quan més enfora millor, perquè ara tenc la seva presència omnipresent que volta ofegant-me amb bombolles de polen que esclaten en tristesa i por. Ja ho diuen ja. Qui? El que? Ara m'he perdut. El silenci. És estrany, però no estic escoltant res. Només les idees beeping me. Of course, I saw your smile. Did you miss me? I miss you only in the way you could never imagine. Do you think it's a joke? Of course it is! Idò sí, idò no. Avui una amiga ha vist un tupperware amb un burro. A que és graciós? Una capsa de mistros amb una ferratina. La incertesa de no saber qui ets. M'enfil per s'arbre des teu jardí. I forgot myself. Satisfaction. Yeah! En fi, és divendres. Si vos avorriu de mirar enterra, girau el cap i potser me trobau enfilada en qualque plataner de la ciutat sense olors, només amb fums. O asseguda a l'inrevés. Tenc sa pell per dins es cos. I really don't undersant what are you telling me. Ja ho sé. N'Enric tampoc. Saps que en fa de coses sa por! I també s'instint. O no?

Comentaris

  1.  
    Doncs no la deixem escapar!
    Coi de primavera, està clar que sols va ser inventada per acabar de rematar le snostres vides... Sabeu que diuen k, al cap i a la fi, la vida sols es viu per acabar morint? Pos jo crec k tots hauriem de mrir en primavera, pq falta de tentatives no n'hi ha... Deu ni dó, com corre! És que no s'adona que el k volem es gaudir-la? Veure cada instant des de dalt el plataner on l'octubrina s'enfila, enmig de la ciutat sense olor, sols am fums... Sentir cada moment com si fos l'únic, i com si res més no existís! Gudir d'aquell sol que per fi es decideix a sortir, i escalfar la pell, com tant temps enrera... I no, tot i això s'empenya en fer-nos correr...i tot i així, tot i l'esforç malgastat, a la fi s'escapa... Jo no vull més primaveres, o sí, vull que sempre sigui primavera! Be, no ho se... Vull viure cada cosa amb tanta intensitat com ara, però sense que em faci mal... És possible reinventar la primavera? Be, crec k ja en se la resposta... però jo no vull k se m'escapi, no akest any, k la necessito per mi... Crec k, almenys, provaré a alargar-la, fins k el somni s'acabi amb un estiu ofegador que m'acabi de treure la vida...a poder ser, ben lluny de tot això...
    Shin-Ta | 28/04/2005, 23:56
  2.  
    La primavera, sempre fa la impressió que la perds, perquè, si qualsevol temps és fugaç, aquest ho és encara més. Fuig com tot temps, però més. Diria jo, vaja.
    Primaverara | 23/04/2005, 11:10
Afegeix un comentari
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS