Octubrina

Despert de l'absència del jo, del res, del nihilisme que m'aborda d'improvist mentre intent distingir l'àncora rovellada de les roques. Tot és marró al fons del meu mar. Fang, posidònia i ferro. Avui, però, despert d'aquest llac i sé que he somniat! Anava amb patins ingràvids i em trobava amb gent que, d'un dia per l'altre, tenien els cabells blancs. Un poblat de canya grisa, si vols. Un camp arrassat pel temps, on el blat es confon amb el cel. I visitava un pis que ja no deu tenir la junta de les rajoles negres ni el romi de tres portes. I mesclava el passat amb el futur i sabia frenar sense caure ni fer-me mal, com si la gravetat fos com cotó. I ai, quines curves que feia!

I després, s'horabaixa, he vist uns niguls petitons, com a petites mossegades que li fan els ratolins al cel. I d'altres niguls, que han fet una estirada tan gran en despertar-se de la migdiada, que han quedat per sempre més eixamplats. O com quan respires tan fort que penses que t'has tragat tot l'aire i la gent no podrà sinó venir a robar-te l'oxigen amb una besada. Tot sigui per la defensa de la respiració. I saps què? Un diumenge és un bon dia per cridar perquè sí. I barramar tota la ràbia del dilluns que ha de venir, fins que les galtes et facin mal i t'has de posar gel per anastasiar tant de renou. En fi, el crit no és art?