Octubrina

Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim patam patum, no trepitgeu en Patufet. És l'únic conte que em contava mumpare de menuda. L'únic però, sens dubte, el millor. M'imaginava una col immensa, una vaca preciosa ben tacada pels colors del bé i del mal, de la mort i de la vida (de la virginitat de viure al cap i a la fi) i molta neu. Neu a fora, esclar. Perquè dins la panxa del bou (perdó per la feminització, ja és miopia octubrina) no hi neva ni hi plou.

I ai, si aquell homenet de metre seixanta, cabells grisos i papada de cuiner, ai! si aquell home em ves aquí asseguda al balcó, espiant la vida malvada de la dona dels talons renousos estirant un gos deprimit. Ai si em ves amb aquests dits desorientats en la fosca, que no troben les tecles ni els dictats de la lluna. Ai si ves que la lluna es veia tan ensordidora aquesta nit de maig. Perquè som al maig. Qui ho diria que som al mes de les flors, de les santes maries desgraciades de tots les dissorts. Ai, Santa Rita, que ja s'acosta. Enguany, nines, la novena serà un cant euròfic i melodiós, amb violins de l'est que destronen els records i paraules que confabulen tots els astres per fer receptes miraculoses. Totes i cada una d'elles -les melodies i les receptes- faran una primavera balcònica (si em permeteu la injecció al diccionari). Els arbres del carrer, agònics d'oxigen i vents, romandran a l'expectativa dels misteris dels dies. Farem bisos d'abraçades, una oportuna arribada als últims acords d'aquella cançó que no saps, però que intueixes com la ç en el teclat de la nit.

Idò patim patam patum, vet aquí mumpare, vet aquí l'ofrena al no-res i al tot, vet aquí l'homenatge d'aquest nit mitja plena de lluna metropolitana, que aquest conte ja s'ha fos.