Administrar

La totsolesa de l'hora perduda

octubrina | 26 Març, 2005 17:32

Com bateguen les flors empresonades amb les pessigolles del vent! Riuen totes alhora. El mateix esclafit controlat, la mateixa mirada cap al nord. Totes unides per una mateixa arrel. Una veu me crida. La veu coneguda i repetitiva, el dramatisme en estat pur. L'adicció a la totsolesa, la seva, la meva... La viu i la fa. O la fa i la viu. Qui sap. Els ocellets han tornat a fer el seu niu a la canonada i des de la cuina se sent el seu remugar. No deuen estar còmodos, quan es remenen tant. O potser s'estan encaramel·lant. Ells no saben què és això de la totsolesa. Mengen, canten, remuguen, crien. Aquí no. Aquí impera el drama sense sentit. És increïble la capacitat de desfer en llàgrimes qualsevol futilesa. Mentrestant, el discurs de sempre me du a enrabiar-me per l'hora que em faran perdre avui. No vull que me robin les hores! Les vull viure, sigui com sigui, amb més llum o menys. M'és igual. Potser va ser l'hora que vaig perdre l'any passat la que m'ha duit al desconhort d'aquesta primavera. Els ametllers, la mar, l'enyor, el perfum de l'oblit. Què importa si manca una hora? Tenc la síndrome de la totsolesa de l'hora perduda.

"Sa totsolesa és sa meva por, més senzilla i miserable, més planera i més transitable." (Antònia Font)

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS