Octubrina

S’obsessiona per tot. Per les albergínies. Ja no hi posa carn ni peix al tumbet, sinó albergínes farcides amb albergínes que es cruspeix amb dues mossegades. Albergínies amb pernil i formatge. Albergínies a la llenya. I de tant de cuinar i reviure el foc en cada plat, s’ha quedat sense caliu. Obsessionada per la pell morada, el tacte relliscadís i el color lívid, brillant i desfet per la calentor artificial d’un microones. Tot i res. Devora amb atrocitat la incipient nuvolada, que creix a escreix per un cel mancat de colors. Fa massa dies que no surt el sol. Només l’ha ensumat una mica per sobre dels niguls, muntanyes de cotó blau, com si tengués restes de pinta-ungles i l’acetona s’anés tornant lil•làcea. Un homenatge pòstum al sol tatuat a l’esquena del temps. Com qualsevol obsessió, mort abans de nèixer totes les flors.