Octubrina

Un món de tinta xina a les mans. Fas una mirada d’àguila i trobes totes les aus amb les ungles dels peus ben afilades. Alguns dels ulls són de vitamina de colors, d’altres de fum senzill. Escots impronunciables que acaben en cintures idèntiques de colors atigrats i comencen amb un collar de pedra negra, amb el nyigo-nyigo d’una campaneta de ferro, perquè no perdin de vista el niu d’on provenen. Un niu immens on no existeixen eles geminades i la llengua és bàrbara i tòpica. La palla és feta de tires de texans destenyits. Com a aus rapinyaires vigilen les preses i es fan les sorpreses quan apareix l’antítesi d’enemic. No hi ha amics ni fusions: o s’és del niu o emigres. Definitivament, enfiles el vol, casualitats amunt, en el camí de retorn a casa. L’olor de la terra mullada vora la via del tren t’és amable. El gos també. I tu tornes a ser el pardalet que menja miques de panada que algú ha deixat caure com a fressa perquè encertis el vol de tornada traçat en la nit.