Octubrina

Es queden els tres sentats en aquella taula. Sense res a dir-se. Només escoltant el cruixir d’aquelles tecles del piano, el devessall de la pluja rodolant per la finestra, el cendrer amb restes de carmí a les burilles de tabac ros, segurament d’una dona exhuberant, van pensar els tres. O els dos, millor dit. Perquè un d’ells estava pensant en com podia desentel•lar aquella boira que s’havia imposat entre ell i la Júlia aquell horabaixa de maig. Desesperadament fregava amb el puny del jersei el baf de la finestra, per a què li prestés atenció, per a què li obrís els ulls a ell i deixàs l’absorció d’uns ulls inexistents, a l’altra part del vidre. El tercer en discòrdia menjava una poma verda al carrer. La seva presència, però, era tan ubícua que la Júlia sentia el seu esguard clavada als seus ulls. Sentia els mateixos pensaments. La mateixa vessa. I la mateixa olor de poma. Ella, però, la intuïa vermella.