Octubrina

No tenc xerrera. I és estrany això, no vos penseu. Si pogués contar les hores que he estat xerrant en aquesta vida. Bé, ja sé que això és un doi,que tothom es passa molts dies xerrant, kilòmetres de paraules, onomatopeies, gestos i sorolls diversos. De pensar, crec que en faria més de kilòmetres. Vos imaginau poder veure el recorregut dels pensaments? És una cosa que sempre m'ha encuriosit. Quan estic pensant i arrib a alguna conclusió, m'agrada retrocedir i veure quin ha estat el punt de partida. I normalment no té res a veure amb el que he acabat pensant. D'aquí els desbarats que puc arribar a dir per una simple associació d'idees. Ja ho sé, tot això és normal, li passa a tothom, tothom ho pensa alguna vegada.Seguesc sense tenir xerrera. En aquest moment disfrut del silenci. L'aigua que surt d'una aixeta i que omple un tassó. El camió de la basura que alça els cubs que puntualment els veïns dels barris han baixat abans de sopar. Les passes de la veïna del costat. El tric-tric del teclat de l'ordinador.Fa unes hores, però, m'he ofegat de soroll. He començat un joc de contrastos. Primer necessitava sentir la música altíssima, estrident. Després he respirat el soroll de les ones de la mar. M'he assegut a l'arena de la platja i m'he deixat dur per aquest altra silenci, el de les ones, únicament trencat quan despertaven la sorra de la vorera amb un petit salt d'escuma. L'aroma del mar m'ha acariciat de prop, l'he sentit que voltava pels meus pensaments, em traslladava a la darrera roca de l'illa, ara tan llunyana, i em deixava devora el far. Quan m'he omplert de fredor, me n'he anat. Necessit viure dins aquest món meu tan congelat, per no caure en la indiferència del no-res. No puc viure el no-res com un terme mig, com un gris. Seria un insult per a la intensitat de les emocions. Millor conservar-lo dins el glaç, ben adormit entre el gel anestesiador i esperar que vengui la primavera a fondre'l.