Els paranys de la fredor
octubrina | 26 Març, 2007 11:57
Fixa-t’hi bé. No és fàcil mantenir aquesta contenció ferma. Tenir l’esguard congelat. Les mans quietes dins la butxaca. El clotell en tensió. No, no és fàcil. L’enyor és un d’aquelles coses que et va corcant cadascuna de les venes per on hi corre i recorre la sang. Perquè la meva sang sempre es passeja per les mateixes vies, excepte quan per un pensament mal entès, deix brollar-la uns dies. I és llavors quan dormo amb el dit apuntant a Roma, a la mar i a les gavines. Però d’això ja fa molt temps. Deu ser que tenc la ment una mica consentida i fa massa viatges astrals al passat. L’hauré de reprimir també. Encara que el pany que protegeix de la incontinència estigui rovellat. M’autocensuro d’interrogants i deso les paraules als calaixos. Mira tu, quina malastrugança. Quina dissort. Quin excés de falsa fredor.
Falsa fredor a la mirada, i la sang brollant a glops dintre les venes... Quants cops sentida aquesta sensació. Però el temps juga amb nosaltres, i nosaltres ens entestem a seguir-li el joc. Mirem el passat, i de tant en tant riem. Altres vegades, les més freqüents, plorem en silenci pel que podia haver estat però mai no va ser (ni serà). I tan hi fa. Mirarem el futur de la mateixa manera: riurem i plorarem, pensant el què podem ser i el que potser mai no arribarem a ser. Tan hi fa també. El que no em après encara és a mirar el present amb ulls freds. Tota la fredor s'escola entre les venes i alguna alenada de por quan el mirall ens revela que no som tant forts com creiem. I tanmateix, tan hi fa. No ho podem controlar. Riurem i plorarem. Però mentre, provarem a tenir les mans quietes dintres les butxaques. Però la inmobilitat és la única cosa que ens fa creure que tot està sota control. Encara que sigui només falsa aparença. Com la fredor, tanmateix. Però qui pot dir què és el més correcte?