Administrar

Quotidià

octubrina | 08 Març, 2005 22:13

Ja torn a ser a la vida quotidiana. He tornat del viatge que vaig començar fa un parell de setmanes, quan era pura levitació i gairebé se'm podia veure 30 cm més alta. M'hi vaig abandonar i vaig arribar lluny, més del que hem podia imaginar. Vaig tenir calor, vaig tremolar de fred, vaig nevar-me als Champs Elisée, enfront de l'Arc de triomf, vaig aprendre a pronunciar "louvre"... Però ja tot torna a ser quotidià. Ara al carrer, els dilluns i els dimarts, m'expos al perill públic que suposa un nin xinès altíssim que no sap caminar recte i intenta trepitjar-me. L'estrés. El silenci, cada cop més pronunciat. Les poques paraules que tenc. Les discussions inútils sobre la versió que té cadascú del temps. Crec que el meu temps només existeix quan dorm.

Bona nit

Comentaris

  1. Nitidia
    tempus fugit
    Fa anys vaig sentir el tempus fugit amb una intensitat insospitada. Vaig creure que aquesta percepció m'acompanyaria sempre. M'equivocava, em va abandonar un dia qualsevol però dels que després duen cercle vermell a l'entorn. De sobte m'havia submergit en una quotidianitat suau i a dins hi vaig viure tot de moments -únics perquè els recordo i tots els altres, els que oblidem engolits per la rutina. M'hi vaig acostumar i l'angoixa del tempus fugit només em visitava de tant en tant, com la lenta companya d'una excursió tranquil·la que ara s'amaga darrera uns matolls i adés reapareix en forma d'espina afilada d'un cactus del desert. I de sobte, un fred glaçat més enllà dels sentits i del tacte i la sal que estrenyia tota resclosa. Encara faltava temps per la florida dels ametllers. I les paraules sobtades em van dur a la nit. Vaig sentir amb força les passes de l'antiga companya de viatge, l'angoixa del tempus fugit. No hi havia escapatòria. Des de llavors ja no sento la quotidianitat que dieu. S'ha fos. I cada moment està marcat pel tempus fugit, inevitablement. Sempre he volgut intensitat, però aquesta no la puc tornar a viure. Crec que ja no sóc prou forta. Ara lluito per mantenir el somriure sota les urpes amenaçants d'una foscor que encara no he conegut. Somric pensant que el tempus fugit es va fondre sota la neu dels Champs Elisée.. però segurament hi era, esguardant-me,sota les soles humides de les sabates. Gràcies per tanta llum com em doneu..
    Nitidia | 12/03/2005, 17:03
  2. Shin-ta
    Quotidianitat?
    En el fons, cada instant és diferent i ben real... La quotidianitat no és més que el mal modern de no veure-hi més enllà... Potser s'ha acabat el viatge, la levitació...potser s'ha trencat el somni... Però això no significa que s'hagi acabat... Tot just torna a començar, com un cercle... Ja saps, el cercle que gira i gira... Ara en tens els records, i un motiu per buscar més forces per tornar a començar a levitar de nou, i trencar amb aquest món que ens engoleix sense preguntar... Cada dia és únic, i cada cop que surt el Sol, hi ha un nou motiu per creure que és possible trencar amb tot el que és monòton, i mancat de l'emoció de passejar per les galeries del Louvre, o cridar "llibertat" ben fort al capdamunt de la Torre Eiffel... Si la nit te un final, la monotonia també.... Sols cal esperar-lo, com als rajos de Sol que cada dia ens tornen la vida. El dormir sols ens dona la força necessaria per gaudir del temps que se'ns ha donat per viure...
    Shin-ta | 09/03/2005, 15:43
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS