la cuina de l'infern
octubrina | 17 Desembre, 2006 05:44
cremes l'energia de les neurones teletransportan-te a llocs indiscrets on només habiten les ànimes despoblades (és a dir, l'oceà de la pocsuquesa, que dirien en terres ebrenques). la indiscreció, però, et crema fins a arribar a les veus arrissades que pedalegen quilòmetres de silencis a través de gintònics i martinis en festes santorals. cosa de la indiscreció, què n'hem de dir. les pinyes, aspres d'aparença però d'eterna dolçor groga i marró, et brinden somriures i paraules de bombons i xocolata. massa fruita per a aquestes hores indiscretes, no octubrina? no estàs abusant de la teva pròpia son? potser l'hàbitat natural de la teva habitació, de les plantes dels veïns que canten a migdia, de les pauses accelerades a què t'obligues a fer mentre penses... potser l'èter, les pipelles, les nadales, els whiskys, els arts i els germans són un bon motiu per adormir-se i pensar que demà no recordaràs que has pensat i cuinat tants mots al forn de l'infern. on tots hi som lliurement. sense prejudicis ni malediccions ni mals d'ulls ni paranoies de telenovel·les ni de cançons austrohúngares.
No som capaç de mudar - ni tan sols crec que en sabria - la manera de dir-te les coses [alegres els dematins].
No se pas si dir-t'ho en primera persona o bè en tercera o simplement deixar-ho bullir al meu calderó, i que em cremi les nits ventades de març, quan el mestral xiula gemèlic.
La mar va i ve..., va i ve..., va i ve cantant el "serra mamerra, una olla de terra, una olla d'aram....".
Va i ve...i ni tu ni jo hi podem fer res.
Jo en vull sortir. No hi sóc lliurement.
Però, com tots els mateïts, segueixo cuinant-