Octubrina

"On eres tu fa set anys?" Això era la pregunta d'un bloc que no pot deixar mai indiferent, a dies frenètic de paraules, d'altres calmats, però sigui com sigui, una invitació obligada a la reflexió. On era fa set anys? Enmig d'una mar d'ignorància, esperant una carta que no va arribar mai, desitjant la impossibilitat de viure com visc ara, caminant cap a un primer març de pluja, cap a un carnaval de confeti que es desfaria abans d'arribar a terra, amb poques paraules i una pregunta de llàgrima per resposta,...

"Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara, quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la..." ("El jorn dels miserables", Lluís Llach)

La ràbia ja no existeix, desapareix amb el primer sol després d'haver dormit durant anys. Les paraules tampoc surten quan es vol, només quan les somies i és impossible dir-les despert.

Només em queda una curiositat, d'una història present, que parla d'illes...

Arribarà en forma de carta? Arribarà?