dies estranys
octubrina | 09 Octubre, 2006 23:34
són dies estranys, muts, invisibles, deserts de pell i poblats de no-sé. la sensibilitat ja no és salada, el gel fa blaus i les llàgrimes són espesses, com a gotes de cera regalimant dins un tassó buit. i pus. fora renous, fora silencis, l'ànima em tremola però no es mou ni una pipella. les teves han caiugut totes, han quedat sense arrel i ara no poden emparar la claror dels somriures d'en jack. sense bategar, et recordo. com una vena orfe, com un gemec inconscient. et recordo respirar. plorar. abraçar-me. i ja no em serveix de res. perquè tenc les pupil·les nafrades de tant de mirar-te a través de la paret. perquè vaig perdre la meva olor, que no era ni de rosada ni de vainilla, sinó una olor capicua i transparent. ara les mirades s'han tornat minúscules i planes. són dies estranys, aquests. sense tu, sóc esdrúixola i aguda. i tu, un monosíl·lab aspirant a pronom.
sobreviure? Això no fa per tu... Vols una capseta per asfixiar els mals records, els dies buits i extranys, tots els "no!" que t'hagin cridat, totes les pipelles que hagis perdut?
Menys mal que al final sempre te'n recordes de fer mil somriures...
ther, bellosoli, silenci, jordi, bitxo, dunna... mil somriures i un milió de gràcies! així, els dies estranys són molt més bons de sobreviure. :)
admir com d'allò que et dol en saps fer tan bell paisatge per on ens perdem els que et llegim
encara estic flipant... llegir-te és tota una experiència sensorial... petons!
A vegades penso que no he trobat mai a ningú que s'expressi com tu... és simplement meravellós...
"sense tu, sóc esdrúixola i aguda. i tu, un monosíl·lab aspirant a pronom"... petó octubrina
Els records ens poden arribar a ofegar
els records de vegades fan més mal q servei.
A mi em passa el ateix des de que va començar l'estiu