Octubrina

Me'n riuria de les teves esperances per salvar el món, però seré respectuosa. No seré ni irreverent ni maleducada. Encara que ara que no em sents, et dic que no siguis infant, ni egoista malsofridor. No estam totsols al món. A algúna galàxia, la 5 o la 9, hi ha vides i astronautes i peixeres sense peixos. No m'ho invent. M'ho han dit. No me creus? Jo tampoc creia que series capaç de derivar-me a n'aquest camí sense pedres. Les pedres sempre m'han agradat. Sobretot quan són grans i tu dius que són roques. Jo no et faig cas. Tu ets petit i sembles una roca. De gel. A la galàxia 9, divendres, hi havia una veu de nin trencat que cantava extremoduro dins un cos massa adult per encabir-la. Xerrava poc, però cantava amb aquell esforç de pronunciar totes les lletres i tots els silencis. Tu ets un bon pronunciador de silencis. Els fas tots dins la seva línia d'entonació, no t'oblides de cap accent ni fas cap errada gramatical. Et donaré un diploma. Però no xerris, perquè en perdries l'exclusiva. Ja sé podries viure sense tenir-la, però també hi pots viure tranquil·lament amb ella. No sé si t'agraden els geranis, però la veritat és que odii que ara l'altra gent frueixi de l'aigua amb què he regat les plantes. Ja ho sé que se m'havien mort, tampoc és que hagi perdut la memòria, però pensava que havien renascut. Ja he vist que eren miratges. Saps què diu la cançó? Que amb els ulls tancats es veu tot taronja. Si, no? El taronja és un bon color. Ahir vaig estrenar una bossa taronja, un cel cosit de taronja i un somni sense color. L'hauria de tenyir. O cosir. Potser li robaré un poc de fil taronja a mumare que ara fa punt mallorquí.