esbarlat
octubrina | 24 Agost, 2006 02:07
El cos esbarlat grinyola de dolor per la sal que li amunteguen les ones. Es llepa les ferides del mar amb una llengua trista i vella. Estreny el cor amb l’aire estrenat a l’estiu, amb el qual ha après a respirar amb dues gotes d’oxigen, quatre llàgrimes i un devassall d’il•lusions mig trencades, i es llença a l’abisme de l’autocanibalisme. El mal es referma amb els pinyols d’espècies estranyes, salades, rodones i abstractes, que desapareixen als ulls dels humans. Un creu que és el cor, l’altre que són els ulls de pipelles adormides pel sol i pels somriures. Tots creuen que només el vent allunyarà els mals presagis i s’esvairan pinyols i ulls, cossos de sal malferits i respiracions punxerudes. Tots creuen, però el cos crema l’aigua amb el desig esquinçat.