Octubrina

No m'atreviria per res del món a obrir-me el cap per veure les idees que hi tenc. Em faig por només de pensar en aquesta operació. Seria una extracció molt complicada i no sé si en treuria res de bo. Començaria per dates, anys de naixement, de finals del segle XIX, 1888, 1887, 1879, 1886, les que comencen a principis del segle XX són més bones de recordar, no sé perquè i ho voldria saber. Saber-ho tot. Saber perquè no puc fer invisible el meu interior, em not tan vulnerable a ser tan transparent.. Vull que la curiositat i la casualitat siguin compatibles. Saber, saber, saber que és possible. Ordenar allò que em fa por. No tenir por d'allò que vull ordenar. Expressar-me tan clarament com em mostro i fugir de l'aparença que consider tan real i tan important. No sentir obligació per escoltar, xerrar. Poder dir que necessit conèixer les veus paral·leles, que són invisibles. Visc de la intuició, de la curiositat que no puc palpar, del desordre de tots aquests mots, que van pegant bots d'ulls en ulls, però no arriben a la casualitat que esper.

Sí, estic cansada de sorprendre'm constantment de la complexitat de tot plegat, del món i les seves estranyes interaccions, del món de les emocions, sentiments i pensament, del món real i de les món de les aparences. Em sembla que hauré de tornar a llegir Plató o millor seria refugiar-me en una caverna i veure passar la realitat reflectida, si és que no ho és ja.

Que plogui tota aquesta incoherència d'una barrumbada i s'imposi una petita claredat perquè almenys pugui veure que val la pena seguir lluitant per entendre!