Administrar

Ascensor

octubrina | 10 Desembre, 2004 23:52

L'ascensor del pis on visc és extremadament lent. Després de quatre mesos per arreglar-ho, varen conseguir girar-lo 45 graus i posar-li una pantalleta que indica els pisos pels quals viatja com un turista. Entre pis i pis, a la pantalla hi surt una flexta indicadant si va cap amunt o cap avall. Quan la porta es queda entrancada a qualque pis, també t'avisa. Es posen les fletxes indicadores a barrejar-se, ara amunt, ara avall, deixant el pobre número del pis allà enmig solet, que surt quan elles li deixen. Després està l'arribada a la planta baixa. Això sí que és una odisea! Posau-vos en situació. Tens dotze minuts per córrer pels carrers per agafar el tren. Surts amb el temps just, comptant que et trobaràs almenys la meitat dels semàfors en verd. Estàs a l'ascensor, tota nerviosa, esperant que posi PB. La fletxa ja ha passat l'entresòl i comences a preparar posicions per sortir disparada. Però es veu que l'ascensor s'ho repensa. Comença a pegar uns estranys botets, com si estiguessis a una atracció de fira de poble. Un segon, dos segons, tres segons, trec el mòbil del bolso per mirar l'hora, quatre, cinc segons... tzás! poc a poc, s'obren les portes! A fora t'espera el porter que et diu que avui Fecsa tallarà la llum quan arribis, o sigui, que no hi haurà ascensor.

He arribat després que es tallàs la llum. Beníssim. Ara tenc un temps per mi sola de reflexió ascensoriana. En què pensaré? Arriba un veí. No l'havia vist mai. Com diu Pere Calders al conte "Invasió subtil", com saps si és realment japonès?. Això, que no sé si és veí, amant, lampista camuflat d'executiu que porta doble vida...

- A quin pis va vostè? - li pregunto

- Yo, al tercero. - Me diu. Aquell impermeable vermell de telepizza, sobre el traje, em dóna sospites per seguir imaginant que és un lampista camuflat, vestit amb la muda dels diumenges que va a visitar l'amant rica avorrida de l'home.

Jo pitjo els dos pisos i comença el trajecte, que donada velocitat de la màquina, es preveu llarg. El silenci es fa llarg i començ un soliloqui en veu baixa.

I ara què li he de dir? Què vol dir aquest "Yo [molt marcat, sec i decidit] al tercero". Què espera, que li digui a quin pis vaig jo? O és que té por que em confongui i en lloc de baixar al meu pis, baixi al tercer? Crec que no hi havia masses persones més per endivinar que era ell i no el seu alter ego/lampista qui baixaria al tercer.

- No veig cap altra "jo" - se m'escapa en veu baixa.

- ¿Perdona? - diu estranyat.

Jo també el miro estranyat durant dos segons. Qued, allò el meu professor d'anglès diria wide-eyed. Bocabadada, empardalada. No sé què dir-li, perquè els meus pensaments van tan aviat, que no sé gairebé que li he dit.

- Res - faig- crec que pensava en veu alta.

Gairebé no entenc el "ah" que pronuncia. Hauran passat vint segons en total i encara no hem arribat al tercer. Es fa un silenci sepulcral. Tots dos dirigim la mirada a la pantalla interior, que també informa dels pisos amb tota la parafernàlia de fletxes roges. Vèiem passar el dos i la fletxa cap amunt, però de sobte s'atura. Ja hi tornam a ser, pens. Ja torn a pensar en què deu pensar aquest veí-no veí japonès, lampista-empresari. Se'l veu apurat. Podria ser que tengués claustrofòbia o bé que quan ha pensat que quan ens venguin a rescatar, el porter li demanarà a quin pis anava i que es trobarà a l'entrada de la porta el marit de la seva amant. S'ha quedat més blanc que el referit. Perquè en un primer moment no l'ha reconegut i en el replà del tercer segona s'ha posat a explicar-li a aquell home com havia anat l'incident. Aquell home de cabell canós, amb traje obscur, li cau bé. S'entretenen parlant i acaben parlant de trivialitats d'allò més divertit i d’alguna profunditat marina. Bé, li diu l'home mentre toca el timbre del tercer segona,ha estat un plaer amb vostè, m'ha fet veure que encara hi ha gent que viu amb sinceritat. Abans que obrin la porta, se li acosta i li estreny la mà. Es despedeixen en un gest d'agraïment un, de sorpresa l'altra. Quan obre la porta, apareix la senyora. El marit li besa una mà. Ha tengut un bon dia.

- Uff! -sospira el veí- Menos mal que ha sido cortito, si llegan a pasar más de 5 minutos, me asfixio en este maldito ascensor, jejeje.

- (...)

Se sent un soroll estrident. L'ascensor es torna a posar en marxa. Els meus silencis i jo hem emmudit.

- Bueno, ¡buenas noches!.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS