Octubrina

De vegades m'aixec de la taula de l'escriptori i em dóna la sensació que he abandonat el cau del meu metre cinquanta-cinc i m'endins en una piràmide. Ho veig tot petit, la taula, el sofà, com si tengués una mirada gegantina en un cos menut. Les parets tornen obliqües, el cap roça el sòtil i em queden els cabells groguencs, de l'arena enyoradissa. Ups! Què passa ara? Les paraules naveguen per l'espai tridimensional perdut de les ones, no sé quines. S'ha fet fosc, però tenc els ulls oberts... Ja hi tornam a ser. M'he perdut en un altre viatge a les profunditats blanques i negres de les vitamines ferroses absents.

Quanta energia esportiva desaprofitada, no se la mereix un somni futbolístic!

Quan tornaran a ploure les lluites de mel de primavera?