Octubrina

Tenia una calor terrible. No podia parar de pensar... en el somni, en els fulls de la impressora, en el carter i la secretària, en el porter de l’edifici. Es movia d’un costat cap a l’altra, inquieta, sorpresa. Per primer cop, sentí que el seu cor bategava tan fort que pensava que li sortiria volant en qualsevol moment. La classe li començà a fer voltes, començà a sentir les paraules de la professora des de lluny, sempre repetides, sempre les mateixes. Una història que no havia llegit mai, però que se sabia de memòria. Comença a passar fulls i fulls, ràpidament, en un desig de trobar una resposta. Veu passar les paraules, les fotografies, els arbres genealògics, més paraules, més fotografies. A la darrera es veu a ella mateixa. No pot, però, dir de quan és, ni fer una descripció acurada del que veu.

No pot evitar sentir por, se sent aterrida, la seva cara queda groga, pàl•lida i, finalment, blanca. Comença a respirar fort, es gira, s’aixeca, gemega, s’asseu, mou les celles, frunzeix el front, arrufa les cames, se les agafa amb les mans, tremola, s’incorpora, sua de fred i de calor alhora. No pot més. No para de pensar que és tot allò, es fa mil preguntes i no té cap resposta. S’aixeca, tots els companys la miren i la criden, la professora somriu. La companya de la fotografia del gos la mira amb recel i durant cinc segons tot es congela en aquesta mirada freda, esfereïdora, que la fa sortir corrent, sense aturar de cridar: per què? Per què? Per què? Arriba a l’ascensor, on hi ha la secretària que l’observa com es desfà en un plor desconsolat. Enmig de la buidor de les seves llàgrimes, la mira als ulls. La secretària, amb les cartes a la mà bruta d’oli li diu: és la teva vida, els balanços han quadrat, un cop més.

Fi