Octubrina

Arribà a la feina sense haver-se cordat la gavardina, que havia quedat desfeta pels pensaments i la suau brisa que feia aquell dia. El porter, com de costum, estava dret devora la porta.

- Bon dia, néta meva. Com has dormit avui?

El porter-avi li dedica un somriure dolç tot guardant-li un caramel a la mà. Li estreny el puny i li desitja un bon dia. Ella no respon, es queda atònita. Fa tot el trajecte en l’ascensor intentant no pensar què està passant. En el replà hi ha la secretària, que com sempre la mira de reüll, però aquell dia torna a rere i li dona un entrepà embolicat en paper de plata i dins una bossa de plàstic transparent.

- Fes bondat, Mariona, no et barallis amb les companyes, m’has sentit? Has d’aprendre que la vida té aquestes coses. Un examen és un examen, no té més complicació. I si has de deixar copiar a alguna companya, doncs ho fas. Pensa que algun dia tu podràs necessitar una mà i si abans no l’has donada, et quedaràs sola. Qui sembra vents, recull tempestes i no oblidis que cada dia es mou una suau brisa al teu voltant.

Ella es limita a fregar-se un ull amb la mà. El carter, que estava a dues passes de la secretària, es gira, li fa una besada al front i li diu que quan arribi a la nit l’ajudarà a fer els deures.

Arriba a la seva taula, neta i polida, i quan s’asseu i mira al seu voltant se n’adona que l’oficina té un aspecte estrany. Hi ha molta llum, pensa, hi ha moltes finestres, veu. Ningú no ha encès encara la calefacció i fa un fred suau que se li va calant als ossos. Decideix treure el Llibre Diari, però no troba els calaixos, la taula és més petita que de costum, molt més petita. I d’ella en treu un llibre que posa Història. L’obre i comença a veure les paraules que ahir va imprimir la impressora. Se’n recorda de totes elles i les recita. La companya de devora, aquella que té la foto del seu gos a la taula, li diu “empollona”. Ella se la queda mirant amb ulls grossos, però no li fa cas. Segueix recitant.

De sobte apareix una dona, “la professora!” exclama algú del fons. Es gira i veu que està dins una classe i davant seu té una gran pissarra de color verd. Es fa un silenci absolut i la professora crida el seu nom.

- Mariona, asseu-te bé, no cal que cada dia tinguis deu minuts el cap entre els mussols. No vull avisar-te més. Se sent una esclafida general de rialles. La professora fa callar la resta de gent i ordena que treguin el llibre d’Història. Ella reconeix aquella cara, la veu, els ulls, el vestit. És la dona que apareixia als seus somnis.- Avui començarem fent un simple repàs del que vàrem aprendre ahir. Enric, per favor, comença a llegir les paraules que tens a la pàgina tretze.- Desembre, semàfor, carrer, dia assolellat, fred, tren, porter, secretària, gorra amb visera, cartes sense destinatari, Llibre Diari, des...- Molt bé, molt bé, Enric. Lluís, continua, si us plau.- Desembre, semàfor, carrer, posta de sol del dia assolellat, fred, tren, ascensor, porta oberta,...- Perfecte, molt bé nens. Acabem aquest repàs i ara, per favor, passeu a la pàgina trenta-u. Els nens obeeixen i, en un procés meticulós, van passant full per full del tretze al trenta-u. Ella comença a tenir una calor inusual. Quan arriba a la pàgina, sent un tremolor que no pot controlar. Ningú no sembla adonar-se’n, ningú no li fa cas, ningú no es fixa amb ella. La professora segueix amb l’explicació.- Avui veurem la història del rebesavi, que va marxar a l’Argentina a fer les Amèriques. Aquest home, d’aproximadament quaranta anys, casat amb la dona més culta del poble, encara que ningú no ho sabés, tenia un gran somni, que era convertir-se en la persona més rica del poble. El petit taller de sabates no li donava per mantenir la dona, els tres fills i l’amant. Sovint, havia d’empassar-se l’orgull i viure dels diners que guanyava l’esposa com a escriventa. Però el rebesavi no ho reconeixeria mai. Després de molta xerrameca amb els companys, decidí una nit, que partiria amb el proper vaixell cap a Amèrica. La dona, que va saber la notícia per l’estanquer, començà a fer les maletes amb tota la seva roba i la dels infants. Emprengueren, així, un viatge transoceànic de tres mesos...