Octubrina

Quan va treure el cap va veure que la seva porta, la primera que es veia només en sortir, estava oberta. Racionalment, tancà els ulls, es tornà a ficar dins l’ascensor, tancà la porta, va estrènyer els punys i tornà a repetir el procés de sortida. I va seguir veient la porta del seu pis oberta. Hi va entrar.

De sobte va sentir un soroll que venia de l’habitació on tenia la petita biblioteca de llibres de la mateixa col•lecció i va veure com la impressora no deixava de imprimir fulls en blanc i negre a tota velocitat. S’hi va quedar una estona mirant aquella màquina que semblava haver cobrat vida ordenadament. Els primers fulls que va poder observar eren paraules de mida setze, en negreta i alineades al centre. Una per cada ratlla. Ella anava llegint a l’inrevés, tal com anaven sortint, mots com “Amèriques”, “Bíblia”, “Monedes de coure”, “Argentina”. Una cella se li va moure inconscientment. Després d’un centenar de fulls, començaren a sortir fotografies en blanc i negre. Eren de gent que ella no coneixia i no tenien cap tret que pogués relacionar empíricament amb algun conegut. Els retrats eren, en primer lloc, antics, però a mesura anaven sortint, s’anaven actualitzant. La impressora es va returar dos segons i la darrera fotografia fou la seva. Les dues celles s’inclinaren de cop cap al centre.

Semblava, però, que la impressora no havia acabat la seva labor. Va seguir, doncs, imprimint textos en cursiva, en negreta i en rodona. Just quan s’estava cansant de seguir mentalment el procés de sortida del paper i el soroll de la màquina, just en aquell moment, en què s’estaven imprimint fulls d’arbres genealògics, la impressora va parar de tintar i es va apagar.

Durant uns segons no va poder moure el coll, cansat d’estar en la mateixa posició. Es va posar dreta i agafà el gruix de fulls que aquella màquina li havia transmès. Va anar cap a l’entrada, va tancar la porta i després d’encendre el llum de la làmpada del menjador es va seure al sofà. Encara duia el gruix de fulls sota el braç i gairebé se n’havia oblidat d’ells. Havia quedat absorta en el procés de retorn a la tradició nocturna i no sabia què fer amb tota aquella paperassa. Va optar per deixar-la damunt la tauleta i seguí fent el que feia cada nit quan arribava a dos quarts de vuit al pis. Aquella nit va sopar de patata bullida amb bajoques sense sal. S’ho empassà lentament, sense immutar-se. Escurà els plats, esperà deu minuts observant el rellotge de propaganda del banc que hi havia penjat devora la nevera i col•locà el plat, la forquilla, el ganivet i el got en el seu lloc corresponent. Es va oblidar completament dels fulls de la impressora. No hi tornà a pensar fins que va tancar el llum de l’habitació.

Es despertà. Quan obrí els ulls tornà a veure, com cada matí, la mateixa paret blanca mal pintada, cada cop més groguenca. Començava a respirar el mateix aire d’un dia igual. Va fer exactament el mateix de cada dia, el mateix recorregut, la mateixa rutina d’espills, semàfors i automatismes per no pensar. El record dels fulls no era més que una anècdota sense llum ni color, ràpida i lleugera, que s’esborrava a cada passa que feia. Era el segon matí consecutiu de desembre que sortia el sol, aquesta era l’única alteració que la despertava de la seva somnolència, però malgrat tot, no s’immutà.

De sobte, quan estava travessant el tercer pas de vianants, recordà el que havia somiat. Hi apareixia una dona de galtes vermelles i grosseta, no excessivament baixa, tal com ella solia associar sempre en les seves imatges mentals. Portava un vestit blau obscur, amb esquitxos de gotes blanques, com de la pintura de la paret de la seva habitació i amb un floc al costat que gairebé li arribava fins a les sabates. Se li intuïen, sota el vestit, uns genolls arrebossats de carn, com si no tingués ossos. Les mitges li feien les cames més flàccides, amb venes blaves plenes de vida. Portava el pèl de permanent, castany, tan fi que va pensar que amb una bufada de vent la senyora es quedaria calba i els pèls es romprien en dues meitats cadascun. Així i tot, aquest aspecte hòrrid de la senyora, no li va fer por. Tenia una mirada tendra.