Administrar

La impressora

octubrina | 24 Novembre, 2004 16:47

Només es recupera el temps quan s’ha perdut.

Es va girar cap a l’altre costat del llit i quan va obrir els ulls va trobar una immensa paret blanca, buida, amb una petita rugositat, al cap i a la fi, un petit detall més que feia d’aquella paret un mal treball de pintor. Es va incorporar i s’aixecà del llit amb mandra. Es posà el barnús i al lavabo, com de sempre. Es mirà a l’espill i trobà, un cop més, aquelles amigables ulleres sota els ulls. Com cada dia, seguiria el costum de rentar-se les mans per tal de deixar enrere els malsons plens de microbis que, segons ella, malformaven el pensament.

I seguí la seva rutina. Ara el got de cafè amb llet, ara la dutxa, ara la roba (primer els mitjons, després la resta de la indumentària), ara les dents, ara les claus. Tot com sempre. Res no variava en el seu primer ritual matutí.

Al carrer, seguí, una vegada més, el seu pensament a l’abandó del despertar. Li costava aterrar a la realitat del quefer diari i no podia perdre gaire temps pensant quin era el camí més ràpid o quina era la feina que l’esperava. El trajecte cap a l’estació del tren era el mateix de cada dia. Sabia perfectament que si en lloc de trobar-se el primer semàfor en verd, com de costum, el trobava en vermell, el cinquè semàfor del segon carrer perpendicular (el quart de tot el camí) trigaria un minut i tres segons a posar-se en verd. Això l’exasperava.

Aquell matí tot anà com a ella li agradava. Tots els semàfors en verd, totes les persones caminant al seu costat corresponent del carrer i cap colom va provocar una desviació de la ruta. Agafà el tren i arribà a la feina on dedicà les mateixes salutacions a qui seguien, com ella, la síndrome de la perfecció. Al porter de l’edifici, li dedicà un petit moviment de llavis a canvi d’un gest suau de celles i un “bon dia, senyoreta”. A la secretària del cap de la seva feina, una senyora de mitjana edat que acostumava a portar sempre la mateixa faldilla de quadres marró i beige, la brusa verd clar i el pentinat apeluquinat, la trobà com sempre recollint les cartes de mans del carter que, malgrat viure també en el segle XXI, portava una gorra envoltada amb una cinta groga per damunt la visera. La secretària, però, no li deia res, només la mirava de reüll. La companya del costat, la trobava mirant la fotografia del seu gos. Aquestes quatre persones conformaven el paisatge d’aterrada al lloc on dedicava cada dia vuit hores. Les excepcions eren poques.

Es va asseure a la seva taula neta i polida i, tot seguit, va treure el Llibre Diari de Comptabilitat per registrar cadascuna de les operacions que s’havien portat a terme en el dia anterior. El volum d’informació que manejava era el suficient per estar tot el dia capbussada entre xifres, ratlles i decimals. Al final, sempre havia d’obtenir el mateix resultat: tot quadrat. I ara que s’acostava la fi de l’any comptable, maldava més que mai perquè totes les operacions no fallessin en cap moment. Repassava dues vegades al dia totes les transaccions per tal de corroborar que no s’havia equivocat i quan arribava a casa, davant el mirall aterridor, assajava la frase que més desitjava dir el 31 de desembre: “els balanços mostren grans beneficis, a continuació procediré a detallar-li les operacions essencials per veure la quantitat exacta dels beneficis de què gaudirà l’empresa”. Gairebé després de totes les sumes i restes que anava realitzant i repetint, sabia el resultat aproximat dels balanços.

Aquell dia gèlid de desembre acabà de treballar a les vuit de la tarda. Es posà la gavardina i inicià el camí de retorn a casa. Pujà al tren de les 20:07, que seguint l’hàbit, portava un minut de retard i arribà al seu pis. L’ascensor l’atemoria però era l’únic moment del dia en què dedicava tots els seus esforços i pensaments a reduir la por que aquell artefacte animat li produïa. Finalment, quan arribà a dalt, va desfer els punys estrets per la tensió i obrí la porta de l’ascensor.

Continuarà

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS