Administrar

Tardor a l'àtic, primera porta

octubrina | 22 Novembre, 2004 21:13

Comença la pel·lícula. Apareix en Richard Gere dins la cuina d'un restaurant de luxe novaiorquès donant ordres i desesperant-se, en aquell moviment de braços tan típic americà, perquè no hi ha consomè de bacallà. Haurà d'improvisar alguna cosa, és la seva feina. Però sap que amb un somriure se'n sortirà. El film pot transcórrer en només un soroll de fons. Tot és ideal, tot és perfecte, fins i tot el dolor.

L'home de l'àtic, primera porta, també viu americanitzat. S'aixeca a les 9.30 del matí, baixa a comprar el diari, esmorza llegint-lo tranquil·lament i a les 10, minuts envant, minuts enrera, baixa amb el casc de la seva moto nova a treballar. No fa cap esforç. El migdia dina d'un menú esquisit amb una companya de feina d'escot immens. Els seus ulls no paren de donar voltes, mentre es fa l'interessat en el què diu. Arriba a casa, si hi arriba, -perquè de vegades la mirada ha anat més lluny-, i posa una rentadora a mitjanit. Estén uns texans desgastats, tres parells de calcetins negres i quatre calçotets blancs.

La seva vida és perfecte com la pel·lícula. Tot transcorr en un silenci profund, imaginatiu. Avui ha arribat a casa a les 10 de la nit, acompanyat d'una dona rossa, amb veu de Trinidad Jiménez. Ell xerra un castellà atrofiat pels diners. Ella l'escolta en un silenci de Pedralbes. Tot és perfecte. Llàstima que res no és etern... ni la seva perfecció ni la fador en què em quedo després de mirar per la finestra.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS