Administrar

cinc minuts

octubrina | 09 Juny, 2006 21:11

Deix l'avorriment ben travat al sofà amb una agulla tancadora.

Jaqueta i 83 passes cap avall. Un, dos, tres, quatre, cinc... Aquesta agulla ha tengut un efecte resargidor d'inspiracions, n'hauré de comprar més, aniré als pakis, la fruitera em fa por amb les seves amenaces de vols plàtans? vols kiwis? les maduixes estan molt bé de preu! amb aquells ulls que s'aferren a la bastida que enquadra la fruiteria no sigui cosa que perdi qualque client. els pakis i els xinesos han deixat la persecució als seus països. m'observen en silenci, com si estigués dins una gàbia amb barrots de bambú. amb dues passes de metre, hi ha dos comerços oberts, plens de gent: una perruqueria xinesa i un "super alimentació" per aquells despistats o antifruiteres-acosadores. entro decidida. pipes, pernil, formatge, petit suisse (tanmateix no puc dir danonino) i aigua. les pizzes fan bona pinta, quina t'agrada més, li diu ella? la quatre formatges és bona, encara que no serà tan bona com ses d'allà. jo me les mir, em mir des de fora, veig els meus pensaments escrits dins un "entrepanet" en forma de nigulet, tot petitet. s'al.lot em trepitja. perdona. no fa res. indubtablement una fisonomia illenca. bé, dues. a la caixa, entra un noi, ha baixat corrent del pis perquè no té pa, se li ha fet tard estudiant física quàntica. té una arrel quadrada damunt el cap. i allà estam tots tres, amb els ingredients per fer un bon sopar, una conversa d'antics amics, de com m'agrada la ciutat, de quina calor farà a l'estiu, del company que no fa net mai i del veí que sent roncar quan em rent les dents a les nits, dels galls d'antònia font dient "tots els mecanismes", de com ens l'imaginam amb un coll de girafa i el micròfon que no es pot allargar més. el paki em somriu, holaaa, diu. ja m'han agafat. idò no, no en té cara de venir-hi cada dia, pensen els meus nous amics. quatre, tres, dos, un... arribo a casa. tot segueix en silenci.

L'avorriment em mira en cara de frustració. Jo li faig rialleta de dimoni.

Avui dedic aquests cinc minuts d'article als meus intuïts amics de la botiga i als qui passin per aquí, un somriure dels que agraeixen la paciència.

Comentaris

  1. Danae/Shin-Ta
    Dona'm cinc minuts...
    N'hi ha qui en necessita tan sols tres, però jo potser avui en necessiti cinc. El primer, per tancar una porta sense mirar que en queda a l'altre costat, més enllà d'una amistat que mai va acabar de ser el que era. El segon, per mirar que és el que hi ha més enllà d'aquestes parets, però sense creuar el riu que tot ho omple. El tercer, per saber del cert que és aquí on jo em vull quedar, sense contestar al telèfon, ni tan sols obrir la porta quan truquin de matinada. El quart, per creure en els instants de màgia, en que tot pot ser possible, i que sempre hi ha algú capaç de fer-te sentir especial; com si fos el primer cop que sents, com si tot el passat mai no hagués existit. I un darrer, per mirar-me al mirall i veure qui sóc, què és el que vull, i fins on vull arribar. Cinc minuts per descobrir que potser tot pot començar de nou. Que una mirada pot dir més que totes les paraules dites entre somriures còmplices...No cal que em donin cinc minuts, tan sols necessito un instant per tornar a sentir que alguna cosa encara viu; que no tot és mort...
    Danae/Shin-Ta | 11/06/2006, 20:44
  2. Arare_
    Re: cinc minuts
    Un somriure des de sa península, però sempre des de la voreta del mar!
    Arare_ | 10/06/2006, 11:03
  3. ennovaveu
    He passat per aquí
    I et deix un petit enfiloll de paraules que l'aire fa volar com bombolles amb arcs de sant martí.
    ennovaveu | 09/06/2006, 23:03
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
Amb suport per a Gravatars
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS