Octubrina

És l'hora de l'ombra menguant.La nit es menja la foscor a glopades de llàgrimes sense gana. La lluita és ferotge, la tristor rovega l'ànima, xucla amb força l'enteniment i deixa el coixí degotant solitud. La son i el malson són sinònims que van de la mà de les rialles desmesurades, plenes de rancúnia, de "no és amb tu amb qui vull riure". Ara ja és massa de nit, potser massa tard per tornar a somriure. L'esgotament li deixa els cabells de costat, sense una mà que els posi a lloc, però amb mil ulls que intenten despistar el cervell de tanta incertesa.El dia viu fora del cos.És fa de dia rere les cortines de flors, no deixa entrar la llum del sol. Encara és massa recent la ressaca de la lluna. Respira fort. El somni quan més sospirat, més descansat? No, l'aire que treu és sec, angoixat. Es desperta sense força als ulls, amb els mans buides de carícies, paraules en present que moren per haver estat passat. Somriu sense ganes i diu adéu. S'ha deixat l'ombra, quan ha partit... La hi tornaré embolcallada amb un somriure ben dolç i una fulleta de llimonera.