Administrar

culpabilitat

octubrina | 02 Setembre, 2006 02:13

Tenc un garbuix de tirabuixons d'asfalt als peus. Un anell verd esperança nafrat de negre, però negre de forat negre (d'aquell que malvén els raigs verinosos a la pell per una escletxa d'aire terrestre). I tenc sentiment de culpabilitat. D'estimar-te, encara que siguis gel sense fondre, esquimal d'orelles mòbils i nassos insensibles. De fer corbes indiscretes d'insinuacions massa explícities als camps on abans hi sembraven cols, lletugues, pastanagues i gira-sols i ara només hi ha espersors rovellats. De fer pensaments impurs, amb el teu cos i la teva ment. De voler-te tot el bé, però desitjar-te el "no hay mal que por bien no venga". De fer tard i pensar que sempre tenc temps de sobres. De tenir temps de sobres i pensar que encara som dilluns. Que demà és dissabte i avui ha estat 1 de setembre. Que l'estiu ha passat. Que t'he tengut com un llamp i m'he convertit en llampuga de setembre, disposada a morir a l'ham per veure la llum del dia. (Ja et dic ara, entre parèntesis borrosos, entre les cometes més indefinides i dubtoses, que preferesc ser raor). I, esper em sabreu perdonar, quan nedi dins aigua dolça, ja tendré força suficient de deixar de ser animaló camaleònic.

trucada

octubrina | 31 Agost, 2006 23:38

La va mig despertar una suor freda. Quelcom es movia al seu costat, en silenci. Feia un renou estrany, com si la fusta del comodí cruixís de dolor. El somni resistia a despertar-la, però la consciència l'aglapí i se n'adonà que era el mòbil, que sonava una melodia d'avió en silenci, suau, travessant l'aire, desafiant la gravetat. Només tengué força per moure un batec del seu cor quan veié el nom. Hola..., li digué.
- L'he deixada. Ha avortat i l'he deixada. Necessit exiliar-me de mi mateix, del dolor amb què visc i faig viure. Si visc no visc, em vares recitar un dia, i jo ara et dic, si visc, no deix viure. T'estim.

els teus llavis són hiverns

octubrina | 30 Agost, 2006 20:54

La teva fredor és insultant, com aquelles figueres de moro rebossant de maduresa, com les seves pales nues amb poques pues però de punxada dura, freda i coent. Tanmateix la roçada no deixa de fer-me sang, el frec és afilat com el gel de les teves mirades, ple d'absència, de buit esfereïdor. On són tots els colors, tots els sols, totes les cançons? No sé a qui pretens protegir amb aquest hivern. Jo et vaig dir que no volia pus hiverns, però tu insisteixes amb els teus llavis.

medusa

octubrina | 28 Agost, 2006 22:55

M'agradaria ser medusa i nedar amb les cames penjant i amb peixos damunt el cap sense saber on tenc els ulls ni quan batega el cor i respirar bombolles de la mar i arrebossar-me d'escuma d'ona i no tenir consciència del temps ni de les corrents i resistir la respiració engrunada que em provoques i les pessigades al cor i la temptació de mirar-te les pipelles quan escrius a l'agenda i et quedes absent, sense mirar-me, perquè sóc una medusa ambigua, que t'esquiva.

de dia

octubrina | 27 Agost, 2006 05:41

La noctambulitat m'havia tancat els ulls a aquests dematins de blaus indissolubles, de mars i cels trencats, de raigs intuÏts. Ensumar el dia m'omple els ulls de taronja i groc. Potser sí que és una bona manera de deixar l'hedonisme d'estimar-te i fer-me a mi l'heroïna dels despertars. I dir adéu a tots, a germans i germanes, adéu a tots. Leds vermells m'enrevolten i m'avisen que el cotxe perd oli i em diuen que m'he d'aturar de pensar en tu, que no hi ha carn ni peix ni olles netes, que el fum desapareix i el cos s'exalta. Ara, diu, serà el protagonista. I l'ànima on fores amagat tremola de por.

esbarlat

octubrina | 24 Agost, 2006 00:07

El cos esbarlat grinyola de dolor per la sal que li amunteguen les ones. Es llepa les ferides del mar amb una llengua trista i vella. Estreny el cor amb l’aire estrenat a l’estiu, amb el qual ha après a respirar amb dues gotes d’oxigen, quatre llàgrimes i un devassall d’il•lusions mig trencades, i es llença a l’abisme de l’autocanibalisme.

El mal es referma amb els pinyols d’espècies estranyes, salades, rodones i abstractes, que desapareixen als ulls dels humans. Un creu que és el cor, l’altre que són els ulls de pipelles adormides pel sol i pels somriures. Tots creuen que només el vent allunyarà els mals presagis i s’esvairan pinyols i ulls, cossos de sal malferits i respiracions punxerudes. Tots creuen, però el cos crema l’aigua amb el desig esquinçat.

vint-i-tres

octubrina | 23 Agost, 2006 18:41

fas crêpes a la cuina xiules cançons d'antònia font aquella amb què un dia em vares despertar a l'hotel del devora sona when a man loves a woman uns nins pugen la rampa del garatge fent els esforços dels nou anys jo els he de fer dels vint-i-tres dies mesos anys records paraules cançons morts vides casiopees desorbitacions pèrdues i reconquestes que solen passar un dia com avui: un vint-i-tres d'agost d'un any que et vaig estimar i tu no. sense punts suspensius.

secret

octubrina | 17 Agost, 2006 15:41

Escoltant n'Antony a través de la teva porta oberta. Parles de moixos blancs i de finestres roses, dels dies que no s'ennigulen i de les cales on no fa olor a terra humida. Jo et xerro de fer una xocolata a Banyalbufar. Ai no! Què això encara no ho saps. És un secret.

ell. ella

octubrina | 17 Agost, 2006 11:19

Quan els ulls són plorosos, es torna tota de mel, les faccions se li marquen i ell li diu que està molt guapa. Ell marca el ritme de les paraules boniques, ella posa la distància per estimar-lo en l'oblit. Ell es refugia en els extrems. Ella fa un nus perquè no pugui caure. Ells escolten. Que tú, que yo, que los dos. Que una línia recta mos separa sempre junts. Que vas y vienes. Forgive me, set my spirit free. Què no sé com ho hem d'arreglar...

antony

octubrina | 14 Agost, 2006 23:48

Hi he tornat a caure. La veu de vellut, aquell crit arrugat cantant "Hope there's someone", les embostes d'amor regalades perquè sí, perquè hi ha una resposta que val la pena, perquè no hi ha res que et digui que és impossible encara que està ben lluny de ser-ho. I feel your fists and I know it's out of love. Encara que t'estimi entre la ràbia, amb les dents estretes, amb una estranya devoció de llepar pipelles. Sembla impossible que pugui renéixer cada matí amb la ingenuïtat que m'estaràs esperant a cada racó del teu pensament. Fistful of love. Adorat James Dean, no permetis que em caiguin els mites...

impronunciable

octubrina | 13 Agost, 2006 00:07

Roca d'immenses arrugues que ens amara a la cala. Cal·ligrafia posidònica. Ments torrades per líquids de bombolles d'aire marró. Pinzells de branques d'ametller. La mar ha perdut el seu aroma. Ara em persegueix la teva olor, els teus llavis deserts, les pipelles arrebossades de carícies, les llàgrimes sense sant, el teu crit desconsolat. Avui sóc incapaç de fer-te veure tots els sons impronunciables que em corren per les venes. M'has deixat en blanc.

espines

octubrina | 10 Agost, 2006 22:58

Llengua amb tàperes. De Llubí, com les herbes Perelló i com la figuera de moro sense figues. Tanta admiració que li tenia a aquelles punxes, que quan vaig intuir que no em treurian sang, vaig córrer a buscar-ne d'altres ben sucoses i amb espines que em clavessin ben a frec d'ànima. Te'n regal una i tu me la tornes embolicada de lluna plena d'altres ulls. Fuig.

judes

octubrina | 10 Agost, 2006 08:50

Sort de la lluna, que em va cobrir el cor amb pols perquè no el vessis. T'has despertat guerrer. I l'altre, amb la innocència fraternal, punxa l'ànima amb espases de plastelina. Com Judes, vaig a pel tercer no. No m'importes, no t'estim, no t'oblid.

virus lluna

octubrina | 09 Agost, 2006 15:08

Sóc una afectada més del virus lluna. De moment no m'he trobat ningú més que el patís, però sé que ben aviat n'hi haurà d'altres que, com jo, començaran a nedar pels cràters de la lluna, s'asseuran al penya-segat del somriure que esbossa a la terra i perdran la memòria. Primer, s'oblidaran de la cançó que estaven escoltant abans que sonés "In between days" dels The Obligations. Conduiran amb la mirada perduda travessant rotondes pel costat esquerra sense posar l'intermitent. Menjaran tot l'aire del satèl·lit i el bufaran sense demanar perdó. No clucaran els ulls quan vegin els colors que ha deixat la tempesta en el cos de l'illa. I després, no recordaran perquè estimar.

No ho sé. No recordo perquè t'estim. Deu ser cosa del virus lluna.

auborada

octubrina | 01 Agost, 2006 17:03

D'avorriment, s'enfilen les paraules buides. Com la història de les boies i els morts del moll que vaig contar al desconegut de cabells indecisos i front de badia, mentre vaig oblidar de respirar quan et mirava. Tu no em deies res. Com sempre, de reüll encenies les teves antenes engominades per intentar esbrinar què deia. No vaig aturar ni un moment de parlar de tu. Fossis roca, mar, aire, formiga. Eres rastre de natura, motlle de les meves paraules.

Com cada nit, comença una auborada sense preliminars, amb glops de whisky calent i fum a llepades de dits. La veritat, no entenc les teves suggerències.

aire

octubrina | 31 Juliol, 2006 15:48

L'aire em surt pels ulls, m'has ofegat els pulmons amb abraçades indecents. Odii les teves miques d'oli que em patinen sobre la meva virginitat d'estimar-te. Tanmateix, no em facis respirar, plor gotes d'aire quan em mires i no les veus.

èter

octubrina | 26 Juliol, 2006 16:53

Sóc capaç de superar totes les forces del mal terrenal. Tenc ales teixides de figues de moro, que m'ajuden a defensar-me amb les seves pues. Tenc ulls de moixa, hi veig més enllà del sol, dels arbres, dels gorrions, de les muntanyes que em fan i el desfan cada dia el camí. He après a conèixer pam a pam la dolçor de les flors, les vinyes escasses que hi ha, les bales de palla. Sóc capaç de sobrevolar-te, encara que no em deixis respirar quan et deman aire. Ja sé que no t'ho havia dit, però has de saber que les persones respiram diferent tipus d'aire. I tu ets èter.

remolins

octubrina | 20 Juliol, 2006 13:01

Tenc el cos d'aigua i els ulls són ones que no arriben a fer escuma. No em demanis per què.

deu minuts

octubrina | 19 Juliol, 2006 12:18

Sembla impossible tenir una estona de silenci. I ara, que he trobat deu minuts, només em vénen ganes de sortir al carrer corrent i cridant que m'encanten les teves pipelles, que vull fer mímica mentre et pentines, que vull veure girar la rentadora com ells, trencar aquest silenci a singlotades d'emoció, a punxades de nervis. I cantar-te, fins a quedar escanyada, tots els secrets que vols saber i no t'atreveixes.

sal

octubrina | 15 Juliol, 2006 11:19

Tenc ganes de rompre tota aquesta sal que tenc als ulls. Sal eixuta, amb pell de peix.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS