Octubrina

Tots els sons són iguals, el silenci canvia d'idioma i la pluja desperta dels llençols el subconscient que havia quedat adormit a l'hivern. Totsolesa. De cansament, és clar. O de retorn. O d'incertesa. O de no-sé-què-què-sé-jo. Què saps tu què sàpiga jo? Espases d'aire nu, un vestit de pell d'aigua, un disfràs de son i unes peganyes de raig de sol. Potser, això no és res, silenci en subtítols, en un traductor simultani, en codi morse. es-mor, s'ofega la nit en ralles i punts. I tu mai no em despertes.

Fas tard. I potser les ones no arribaran als teus peus ni el cant de les sirenes et despertarà a un món de sensacions xiulades a la posta de sol. Després no et queixis del teu coratge.

ràbia. cansament. ombres i penombres dures, rígides i massa opaques per traspassar-les amb els dits de les mans. les coses que somnies no seran mai realitat. ni les frases que t'imagines, ni les carícies. gairebé sents el tacte, però després et desperta una fredor de marbre, d'incalculable distància. quants centímetres són vuit hores d'ones? quantes gotes d'aire hi ha en mitja hora de niguls? per molt que pessigui els miralls, no t'hi trobaré a l'altra banda avui.

Deix l'avorriment ben travat al sofà amb una agulla tancadora. Jaqueta i 83 passes cap avall. Un, dos, tres, quatre, cinc... Aquesta agulla ha tengut un efecte resargidor d'inspiracions, n'hauré de comprar més, aniré als pakis, la fruitera em fa por amb les seves amenaces de vols plàtans? vols kiwis? les maduixes estan molt bé de preu! amb aquells ulls que s'aferren a la bastida que enquadra la fruiteria no sigui cosa que perdi qualque client. els pakis i els xinesos han deixat la persecució als seus països. m'observen en silenci, com si estigués dins una gàbia amb barrots de bambú. amb dues passes de metre, hi ha dos comerços oberts, plens de gent: una perruqueria xinesa i un "super alimentació" per aquells despistats o antifruiteres-acosadores. entro decidida. pipes, pernil, formatge, petit suisse (tanmateix no puc dir danonino) i aigua. les pizzes fan bona pinta, quina t'agrada més, li diu ella? la quatre formatges és bona, encara que no serà tan bona com ses d'allà. jo me les mir, em mir des de fora, veig els meus pensaments escrits dins un "entrepanet" en forma de nigulet, tot petitet. s'al.lot em trepitja. perdona. no fa res. indubtablement una fisonomia illenca. bé, dues. a la caixa, entra un noi, ha baixat corrent del pis perquè no té pa, se li ha fet tard estudiant física quàntica. té una arrel quadrada damunt el cap. i allà estam tots tres, amb els ingredients per fer un bon sopar, una conversa d'antics amics, de com m'agrada la ciutat, de quina calor farà a l'estiu, del company que no fa net mai i del veí que sent roncar quan em rent les dents a les nits, dels galls d'antònia font dient "tots els mecanismes", de com ens l'imaginam amb un coll de girafa i el micròfon que no es pot allargar més. el paki em somriu, holaaa, diu. ja m'han agafat. idò no, no en té cara de venir-hi cada dia, pensen els meus nous amics. quatre, tres, dos, un... arribo a casa. tot segueix en silenci.L'avorriment em mira en cara de frustració. Jo li faig rialleta de dimoni. Avui dedic aquests cinc minuts d'article als meus intuïts amics de la botiga i als qui passin per aquí, un somriure dels que agraeixen la paciència.

La va despertar el timbre de la porta. Qui devia ser? La portera? No, no. Va entrar carregat d'il·lusió, un pastís de xocolata i dos croissants. Ell, en cirereta, aquella fruita exòtica que l'encuriosia de tant en tant, de manera cíclica i distanciada. Ell, amb aquells ulls de m'agrades perquè ets així i ets tu i t'ompliria la vida de colors. Ella, que havia caigut en la indiferència absoluta després que li arrabassessin l'esperança amb un whisky, que buscava un sol motiu perquè ell li tregués la son. Ella, amb la seva nova pell camaleònica, el va mirar amb els ulls de no et podré estimar mai. Pels cicles dels cicles. Amén.

tanmateix... tot s'acaba esborrant.

Crits en espiral a un micròfon groc i negre. Poder dir que no, encara que ens acariciem els peus sota els llençols, encara que el cel tengui molts niguls, encara que em duguis cireres i pastís de formatge per esmorzar. Són crits de mel, d'abelles cegues, però no coixes. Són ulls de sol, petits i xinesos, com les nits de fum, els braços francesos i les pells girades per les llunes de primavera sense tu. Per estimar-te, et dic que no.

Sense tu, no puc viure’t, no puc silenciar-te, no puc desdibuixar-te ni fer-te oblit. Simplement ets una paraula maldestre i impronunciada. Retorn a la virginitat: ara sóc una llépola flor blanca.

Sospitava. Sospitava que em buscaves. Sospitava de les teves pipelles caòtiques de primavera. Desitjava sospitar-te (entre sospirs de sal) i sorprendre't. I em vaig equivocar. El sol no surt cada dia igual.

No. Lluitaré per què mai no siguin paral·lels.

Me'n vaig. Ja no vull viure a Transilvània.

diamants en forma d'aranya amb els ulls oberts a platges dibuixades al messenger bevent un cafè amb gel amb gust de desesperació perquè ja se sap que el qui espera desespera i qui bé t'estima bé et farà plorar o riure d'orgasmes massa intensos o de paraules imaginades en somnis però veig que no ets tu qui despertes sinó jo que obro els ulls i trobo una margalida a mig desflorar mig ploriquejant perquè la primavera s'acaba sense final sense temps amb massa temps per viure de la incertesa no ho entens? el cor ha deixat de bategar amb ritme ara segueix el fum dels cigarrets i va a la recerca que despertis i siguis tsunami i volcà i peix de ralles amb tots els colors del món però potser m'equivoc de temps i ara no em toca viure més que la intoxicació dels coloms els mosquits els vampirs l'aigua desbocada tot sense ordre sense dits a les mans que estan massa ocupades i sense res clar perquè avui som dimecres i demà som dijous i el divendres no vull pensar ni com serà.

Ses flors són margalides i les llàgrimes desplorades d'incertesa són pols de castanya. Somnis de mans desertes, de cases de fustes i mirades avergonyides. Vius desvergonyit, somnies sístoles i diàstoles sense pell, tens mans d'aigua i sal, fico els meus peus descalços dins les teves aubarques grosses, les flors desapareixen sense dir adéu i n'hi ha d'altres que no ho saben dir. Què puc desfullar si la meva margalida ha fuit volant rere els coloms del xamfrà?

Besos d’aigua, pell bruna, ulls de lluna desfeta a bocins de cràters suaus. Volcans de peus alats, de lava i mirades de cendra, de foc i espurnes prehistòriques. Arrels de son, fils de desig descosits a mig matí. Tard o prest. Però sempre massa. Enyor del cranc de roca d’ulls tancats i les àguiles que no volen. Enyor.

"I me tir per es balcó i sé volarperò no sempre me va bé...i no sempre me pens que no cauré"A tu, àguila marina, que voles com els crancs. Sempre de costat.

De vegades crec que no tenc paciència (per no estimar-te)

Desert gris, com l'amor sense sexe, que deia ell, com les dunes sense ones, com la pell sense arrugues de llençol. Tot un oasi de somriures de colors existencials. Per a tu.

Aixeca't. Mou el peu esquerra. Després el dret. Mou-los junts, sense ritme, a peu coix, a passes curtes i llargues al mateix temps. Agenolla't i camina de costat. Ara corre. Atura't en sec com si haguessis estat a punt de botar a un precipici. Respira com si res no passes. Tu no hi ets mai, només de passada, quan la pedra trontolla i cau. Segueix caminant. Fica els peus dins el fang. Camina amb els calcetins romputs, amb els dits cosits. No t'aturis. Segueix. Camina més ràpid. I cau. Ben avall. Enfonsa't. Restrega l'ànima fins a la indecència dels peus vells. No ensumis. No xerris. Accepta i resigna't a viure en la foscor. Idò no, jo no vull viure en la misèria de la teva pols.

L'excés de seguretat es paga sempre de la mateixa manera.

Els vampirs neutralitzen la sang com els mosquits?