Administrar

aterratge

octubrina | 29 Setembre, 2006 14:24

Senyors passatgers, els anunciem que el cafè està llest per efectuar l'aterratge al món punxant i eclèctic dels nervis. En breus instants podran notar un lleu tremolor de mans que els farà sentir una mica més elevats de l'habitual. No perdin la calma i fermeu-vos bé les paraules als llavis, ja que del contrari correu el risc de caure en la temptació d'anomenar les coses pel seu nom 'dels diumenges' sense cap tipus de penediment instantani. Mantinguin l'ànima en posició vertical i el respatller de les idees tancat, per tal que no vessin. L'aterrada està prevista a les 23:30 de l'hora lunar. La temperatura és de 40º i l'humitat excessívament elevada. En casos de batecs taquicàrdics i falta d'oxígen, l'hostessa somni us indicarà com accedir a les abraçades que estan aguardant-vos sota la vostra pell. Si teniu algun dubte subjectiu, efectueu un sospir profund i el capità estarà encantat d'ajudar-vos a agafar aire. També podeu consultar el manual cromàtic que trobareu a la butxaca del davant, on trobareu tots els colors que podeu viure durant la vostra estança. Ara, per preparar-vos per a l'arribada, deixin de banda tots els termes mitjos i cridin, punxin bombolles i trenquin silencis. Moltes gràcies per la vostra atenció i bon aterratge.

madame

octubrina | 28 Setembre, 2006 23:10

En honor a "la madame"

Em sobra vitalitat, (especialment de nit).
Per què t'amagues?

nova adreça del bloc

octubrina | 28 Setembre, 2006 15:19

Hola a tots!

Aquest post és per anunciar-vos el canvi d'adreça del bloc. A partir d'ara per arribar fins aquí haureu de clicar http://octubrina.balearweb.net. Femení singular.

Gràcies :)

son

octubrina | 27 Setembre, 2006 21:43

Avui no aniré de noctàmbula de la vida, sinó de deambulant de passeig, d'inclinacions i reverències a la son. D'irreverències i malformacions dels pronoms, de confusions entre els llindars de les teves bombolles i la meva, de l'aventura d'escriure i dormir perquè sí, amb els peus penjant i les plomes desfetes de l'edredó fent pessigolles als genolls. Avui dormiré penjada dels teus somnis. Que dormis bé.

regal

octubrina | 26 Setembre, 2006 23:14

Feia temps que un regal no em feia sortir de la bombolla amb un somriure tan gran. Gràcies, EXIsT!

bombolla

octubrina | 26 Setembre, 2006 10:06

dilluns

octubrina | 25 Setembre, 2006 21:55

Dilluns agre, de pell amb olor de vi i d'egoismes fets víctimes. No et perdon, però faré que no m'importa. Ara em dedic a treure cada pedra d'aquell mur que vaig construir a l'inrevés i faig petits munts de desitjos per a dur-los al far del Cap de Barbaria. Ara mir el cel gris i trepig els somriures que no em vares donar quan tocava. Ara record els arbres inesperats, els marines brasilers de vaixells enfonsats, els habitants de Nothing Hill, els aplaudiments mentre cantàvem i les voltes del volant sense direcció assitida. Ara invent el color dels teus ulls i vaig fregant amb el pedaç de quadres la imatge borrosa de la gent per veure si d'entre tots hi surts tu.

vocals

octubrina | 21 Setembre, 2006 16:55

Reconec que és un vici incommensurable. Acaronaria totes les vocals fins que esclatessin de ràbia i desig. Tot al mateix temps. Tot a deshora. Rebentarien en bombolles de colors i estendrien una capa suau d'olor de vainilla. Sense cossos, sense paraules, sense roba i sense tu. Només les vocals, nues, perquè no es pugui fer cap paraula amb sentit. Entonacions ascendents, descendents. A crits. No vull que quedi res a dintre.

Només així em coneixeràs.

somni curiós

octubrina | 20 Setembre, 2006 19:31

Sembla increïble l'inconscient. Qui em diria a mi, que estic tan florida i giravoltada, que acabaria somniat en trenta xinesos amollant-se pets en una habitació presidida per un quadre d'en Mao Tse Tung? I tot això, després d'haver estat una de les protagonistes de la segona entrega d'una pel·lícula d'aventures...

la història híbrida d'en T.A

octubrina | 19 Setembre, 2006 14:27

Escriuria sobre llavis intensos, sobre en Tomeu Alzina i la seva història tan híbrida, sobre com de nit s'escapoleix mentre sa mare mira la televisió i de com corre pels carrers sense esma fins a trobar la finestra i de com llença pinces d'estendre la roba per despertar-la de l'espera. Escriuria sobre les peganyes i el descambuix en què ella obre la finestra i de com s'alça la camisola per què ell li passi les mans per sota. Escriuria sobre com s'assaboreixen i es regalen un color per cada part del seu cos. Escriuria sobre els verds de les seves mans, el negre dels ulls allargats de plaer, els taronjes de les seves guixes fregant-se, els blaus elèctrics dels seus rínxols que provoquen espurnes en roçar-se i endinsar-se i roçar-se i endinsar-se i sortir en tots els colors dels focs artificials. I sobre el gris gairebé líquid de les seves mirades en la foscor i sobre l'ocre de les llengües que encenen el vermell dels llavis, de la punta de nas i de l'orella dels xiuxiueigs. I de com omplen les paraules amb silencis tan ben encadenats, plens de vocals sense aire i consonants sense cops. Escriuria sobre en Tomeu Alzina i la seva història tan híbrida, sobre com de nit, mentre els noctàmbuls dormen, es descalça l'ànima i el cos i l'hi deixa als seus peus.

Per a tu, que ets vermell i negre, i blanc, com el cotó.

estones de sol

octubrina | 19 Setembre, 2006 11:59

De quan els uns volen viure l'hivern massa de pressa i dels altres que encara pesquen estones de sol en les xarxes d'aquell vell llaüt. De quan no surten els silencis, que han quedat engrunats a l'escorça dels pins. De quan t'humiteges els llavis i tenen gust de sal, d'hiverns i margalides.

canvis

octubrina | 18 Setembre, 2006 11:07

N'Octubrina fa temps que està en reformes. Va construir una bastida amb canyes de bambú per arribar a l'ànima i canviar-li el color i l'olor. La gent que l'estimava li va regalar una corda de vellut per a fermar-se a la cintura i un equip de protecció perquè no li tornassin a fer mal al cor. Algú li va oferir uns peus alats de segona mà. Ella va acceptar l'empemta però tenia por de les altures. El vertigen li feia arronsar les espatlles i canviar la seva pell per la d'un caragol buscant la seva closca. Un altre cop s'havia equivocat i havia tornat a construir el seu mur per abaix i ara que estava dreta no arribava ni de puntetes a la part de dalt. I havia de botar!

Així que avui dematí s'ha aixecat, s'ha rentat la cara, ha posat floretes al balcó i ha escrit el seu nom per recordar que existeix.

**Gràcies a tots els que han ajudat a n'Octubrina: a Balearweb, pel canvi de moda, a ells i elles, a vosaltres, a tu i a tots.

maridatges

octubrina | 16 Setembre, 2006 00:07

De retorn. O d'arribada. Vénc per tornar o he arribat per tornar-me'n. La tempesta de llamps despertarà les llampugues. El cel cruix i es trenca com els espills de la mala sort. Són bocins blaus i taronges. Molt més bonic que el cel groguenc d'aquest horabaixa metropolità, però amb el mateix desordre. No hi ha ningú a la carretera i cauen gotes espesses, amb mandra de mullar el vidre. Una hora de camí per anar acomodant els batecs a la terra banyada i al garatge amb olor de mar. Per reflexionar sobre els peus i el maridatge entre les mandunguilles i un Rioja del 2003; de la Sagrada Família i les carícies a l'aire que feia el taxista pensant en "su señora" i en el restaurant "Las perdices" d'Albacete on dinaran dijous; de la lletra petita en què es recepten els medicaments per curar els virus i de la curiositat d'allò d'existir o no existir; del "tallado" i la papallona dins els cereals i la portera que remuga que l'escala ha d'estar neta per quan vengui el metge; de com sóc capaç d'escoltar que bé que et senten els trenta i somriure quan et puc treure la línia blava de l'enllaç.

equipatge

octubrina | 12 Setembre, 2006 22:20

Faig la maleta i descobresc que en una de petita hi cap tot el que necessit. He deixat les cançons que em rasquen l'ànima dins l'esponja suau, no de les que serveixen pel peeling, sinó de les altres, només perquè quan torni s'hagin fet suaus. He oblidat de ficar les olors de tu, les de la nit en què imitaves James Dean i les del dia en què el mar tenia el teu perfum i també les altres. He deixat que es dormissin els batecs arrítmics i que es fessin sal les llàgrimes de la carretera. He trencat els sospirs sense acabar de quan nedàvem mig transvestits, tu de sirenet amb ulleres i tub i calçons blancs, jo de sireneta defensora dels raigs del sol dins les ones amb els teus banyadors. I de cada cop, sense voler, amb ràbia mòlta i molta, he vist que et necessit menys.

quatre

octubrina | 11 Setembre, 2006 14:52

Ella, la gran, veu maldat per tot arreu, perquè estima massa. Ho fan expressament. Et volen mal.
Ella, la petita, plora d'agulletes, crida la ràbia amb veu fluixa i sense forç, mentre mastega xiclet.
Ell, el gran, parla molt de pressa entre colors contradictoris i inconscients.
Ell, el petit, dorm cantant cançons que els cantants s'equivoquen i les encerta.

Ells no entenen res de res.

de tot i res

octubrina | 10 Setembre, 2006 11:32

Me'n riuria de les teves esperances per salvar el món, però seré respectuosa. No seré ni irreverent ni maleducada. Encara que ara que no em sents, et dic que no siguis infant, ni egoista malsofridor. No estam totsols al món. A algúna galàxia, la 5 o la 9, hi ha vides i astronautes i peixeres sense peixos. No m'ho invent. M'ho han dit. No me creus? Jo tampoc creia que series capaç de derivar-me a n'aquest camí sense pedres. Les pedres sempre m'han agradat. Sobretot quan són grans i tu dius que són roques. Jo no et faig cas. Tu ets petit i sembles una roca. De gel. A la galàxia 9, divendres, hi havia una veu de nin trencat que cantava extremoduro dins un cos massa adult per encabir-la. Xerrava poc, però cantava amb aquell esforç de pronunciar totes les lletres i tots els silencis. Tu ets un bon pronunciador de silencis. Els fas tots dins la seva línia d'entonació, no t'oblides de cap accent ni fas cap errada gramatical. Et donaré un diploma. Però no xerris, perquè en perdries l'exclusiva. Ja sé podries viure sense tenir-la, però també hi pots viure tranquil·lament amb ella. No sé si t'agraden els geranis, però la veritat és que odii que ara l'altra gent frueixi de l'aigua amb què he regat les plantes. Ja ho sé que se m'havien mort, tampoc és que hagi perdut la memòria, però pensava que havien renascut. Ja he vist que eren miratges. Saps què diu la cançó? Que amb els ulls tancats es veu tot taronja. Si, no? El taronja és un bon color. Ahir vaig estrenar una bossa taronja, un cel cosit de taronja i un somni sense color. L'hauria de tenyir. O cosir. Potser li robaré un poc de fil taronja a mumare que ara fa punt mallorquí.

porta

octubrina | 07 Setembre, 2006 21:37

Estic decidida a tancar la porta sense mentides. Sense tapar-me els ulls amb els dits oberts. Sense foradar-la i veure't-hi a l'altra part. Sense tu al meu costat. Sense deixar que la lluna ens buidi la seva claror dins els nostres cossos. Sense cap cançó, sense cap rastre de Michael Douglas valldemós, ni cap figa de moro entre les mans, ni les teves mans discutint amb els meus dits. Sense cap llengua ni cap verí. El racó és menut i ja no vull que hi càpigues. Ara només m'ho he de creure.

contenció

octubrina | 04 Setembre, 2006 11:28

Embolcallaré el temps amb quatre grapades mal fetes i li posaré un floc de corda aspre i groga. El llençaré amb tanta força que arribarà sis mesos lluny. Llavors deixaré de beure aigua amb desmesura, oblidaré que tecleges altres pells i mecanografies una altra història i vocalitzaré cada lletra sense contenció.

20 km

octubrina | 03 Setembre, 2006 22:46

I que durin. Que sonin les 21 cançons del cd ratllat. Que xisclin els ànecs del torrent. Que s'acabi la botella de vi blanc i les aventures d'una família poc sosa, desventurada i desencorajada. Que s'encenguin tots els motors. I que no cantis més sobre revistes sense voler-les llegir a mitges. Que no. Que ja és tard i vas a 60 km/h. Que no vols que s'acabin mai de fer, que en deixis uns quants incomplets per acabar d'arrodonir-los pel poble. Que per què tots els records et duen a qui no té importància. I per què el cos és físic, anèmics, absèntic i quan t'evoca, et plora. Que no, que no som jo que voldria vessar sal a cada racó d'albufera que voldria compartir amb tu, a cada estona de lluna al torrent, a les escales de l'església, al pinar, a les dunes, a les ones rinxolades. Que no som jo. Que són els kilòmetres que s'acaben.

simplesa

octubrina | 02 Setembre, 2006 20:06

Li va agafar la cara i la va besar. Ella se'l mirava amb el cap alçat, amb els ulls oberts per no perdre el rastre d'aquella indecència que havia deixat passar. De sobte, va reaccionar i el va estemenejar. Li agafava el cap amb les dues mans petites i cridava embogida. Per què no vares aprendre a moure els braços sense semblar que fessis braçades de crol? Per què et vares atrevir a estimar-me i donar-me tot i després no saber continuar? Per què el record de la continuïtat ets tu? I per què em beses ara, que ja no m'importes?
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS