Octubrina

Escriuria sobre llavis intensos, sobre en Tomeu Alzina i la seva història tan híbrida, sobre com de nit s'escapoleix mentre sa mare mira la televisió i de com corre pels carrers sense esma fins a trobar la finestra i de com llença pinces d'estendre la roba per despertar-la de l'espera. Escriuria sobre les peganyes i el descambuix en què ella obre la finestra i de com s'alça la camisola per què ell li passi les mans per sota. Escriuria sobre com s'assaboreixen i es regalen un color per cada part del seu cos. Escriuria sobre els verds de les seves mans, el negre dels ulls allargats de plaer, els taronjes de les seves guixes fregant-se, els blaus elèctrics dels seus rínxols que provoquen espurnes en roçar-se i endinsar-se i roçar-se i endinsar-se i sortir en tots els colors dels focs artificials. I sobre el gris gairebé líquid de les seves mirades en la foscor i sobre l'ocre de les llengües que encenen el vermell dels llavis, de la punta de nas i de l'orella dels xiuxiueigs. I de com omplen les paraules amb silencis tan ben encadenats, plens de vocals sense aire i consonants sense cops. Escriuria sobre en Tomeu Alzina i la seva història tan híbrida, sobre com de nit, mentre els noctàmbuls dormen, es descalça l'ànima i el cos i l'hi deixa als seus peus. Per a tu, que ets vermell i negre, i blanc, com el cotó.

N'Octubrina fa temps que està en reformes. Va construir una bastida amb canyes de bambú per arribar a l'ànima i canviar-li el color i l'olor. La gent que l'estimava li va regalar una corda de vellut per a fermar-se a la cintura i un equip de protecció perquè no li tornassin a fer mal al cor. Algú li va oferir uns peus alats de segona mà. Ella va acceptar l'empemta però tenia por de les altures. El vertigen li feia arronsar les espatlles i canviar la seva pell per la d'un caragol buscant la seva closca. Un altre cop s'havia equivocat i havia tornat a construir el seu mur per abaix i ara que estava dreta no arribava ni de puntetes a la part de dalt. I havia de botar! Així que avui dematí s'ha aixecat, s'ha rentat la cara, ha posat floretes al balcó i ha escrit el seu nom per recordar que existeix.**Gràcies a tots els que han ajudat a n'Octubrina: a Balearweb, pel canvi de moda, a ells i elles, a vosaltres, a tu i a tots.

De retorn. O d'arribada. Vénc per tornar o he arribat per tornar-me'n. La tempesta de llamps despertarà les llampugues. El cel cruix i es trenca com els espills de la mala sort. Són bocins blaus i taronges. Molt més bonic que el cel groguenc d'aquest horabaixa metropolità, però amb el mateix desordre. No hi ha ningú a la carretera i cauen gotes espesses, amb mandra de mullar el vidre. Una hora de camí per anar acomodant els batecs a la terra banyada i al garatge amb olor de mar. Per reflexionar sobre els peus i el maridatge entre les mandunguilles i un Rioja del 2003; de la Sagrada Família i les carícies a l'aire que feia el taxista pensant en "su señora" i en el restaurant "Las perdices" d'Albacete on dinaran dijous; de la lletra petita en què es recepten els medicaments per curar els virus i de la curiositat d'allò d'existir o no existir; del "tallado" i la papallona dins els cereals i la portera que remuga que l'escala ha d'estar neta per quan vengui el metge; de com sóc capaç d'escoltar que bé que et senten els trenta i somriure quan et puc treure la línia blava de l'enllaç.

Faig la maleta i descobresc que en una de petita hi cap tot el que necessit. He deixat les cançons que em rasquen l'ànima dins l'esponja suau, no de les que serveixen pel peeling, sinó de les altres, només perquè quan torni s'hagin fet suaus. He oblidat de ficar les olors de tu, les de la nit en què imitaves James Dean i les del dia en què el mar tenia el teu perfum i també les altres. He deixat que es dormissin els batecs arrítmics i que es fessin sal les llàgrimes de la carretera. He trencat els sospirs sense acabar de quan nedàvem mig transvestits, tu de sirenet amb ulleres i tub i calçons blancs, jo de sireneta defensora dels raigs del sol dins les ones amb els teus banyadors. I de cada cop, sense voler, amb ràbia mòlta i molta, he vist que et necessit menys.

Ella, la gran, veu maldat per tot arreu, perquè estima massa. Ho fan expressament. Et volen mal.
Ella, la petita, plora d'agulletes, crida la ràbia amb veu fluixa i sense forç, mentre mastega xiclet.
Ell, el gran, parla molt de pressa entre colors contradictoris i inconscients.
Ell, el petit, dorm cantant cançons que els cantants s'equivoquen i les encerta.Ells no entenen res de res.

Me'n riuria de les teves esperances per salvar el món, però seré respectuosa. No seré ni irreverent ni maleducada. Encara que ara que no em sents, et dic que no siguis infant, ni egoista malsofridor. No estam totsols al món. A algúna galàxia, la 5 o la 9, hi ha vides i astronautes i peixeres sense peixos. No m'ho invent. M'ho han dit. No me creus? Jo tampoc creia que series capaç de derivar-me a n'aquest camí sense pedres. Les pedres sempre m'han agradat. Sobretot quan són grans i tu dius que són roques. Jo no et faig cas. Tu ets petit i sembles una roca. De gel. A la galàxia 9, divendres, hi havia una veu de nin trencat que cantava extremoduro dins un cos massa adult per encabir-la. Xerrava poc, però cantava amb aquell esforç de pronunciar totes les lletres i tots els silencis. Tu ets un bon pronunciador de silencis. Els fas tots dins la seva línia d'entonació, no t'oblides de cap accent ni fas cap errada gramatical. Et donaré un diploma. Però no xerris, perquè en perdries l'exclusiva. Ja sé podries viure sense tenir-la, però també hi pots viure tranquil·lament amb ella. No sé si t'agraden els geranis, però la veritat és que odii que ara l'altra gent frueixi de l'aigua amb què he regat les plantes. Ja ho sé que se m'havien mort, tampoc és que hagi perdut la memòria, però pensava que havien renascut. Ja he vist que eren miratges. Saps què diu la cançó? Que amb els ulls tancats es veu tot taronja. Si, no? El taronja és un bon color. Ahir vaig estrenar una bossa taronja, un cel cosit de taronja i un somni sense color. L'hauria de tenyir. O cosir. Potser li robaré un poc de fil taronja a mumare que ara fa punt mallorquí.

Estic decidida a tancar la porta sense mentides. Sense tapar-me els ulls amb els dits oberts. Sense foradar-la i veure't-hi a l'altra part. Sense tu al meu costat. Sense deixar que la lluna ens buidi la seva claror dins els nostres cossos. Sense cap cançó, sense cap rastre de Michael Douglas valldemós, ni cap figa de moro entre les mans, ni les teves mans discutint amb els meus dits. Sense cap llengua ni cap verí. El racó és menut i ja no vull que hi càpigues. Ara només m'ho he de creure.

Embolcallaré el temps amb quatre grapades mal fetes i li posaré un floc de corda aspre i groga. El llençaré amb tanta força que arribarà sis mesos lluny. Llavors deixaré de beure aigua amb desmesura, oblidaré que tecleges altres pells i mecanografies una altra història i vocalitzaré cada lletra sense contenció.

I que durin. Que sonin les 21 cançons del cd ratllat. Que xisclin els ànecs del torrent. Que s'acabi la botella de vi blanc i les aventures d'una família poc sosa, desventurada i desencorajada. Que s'encenguin tots els motors. I que no cantis més sobre revistes sense voler-les llegir a mitges. Que no. Que ja és tard i vas a 60 km/h. Que no vols que s'acabin mai de fer, que en deixis uns quants incomplets per acabar d'arrodonir-los pel poble. Que per què tots els records et duen a qui no té importància. I per què el cos és físic, anèmics, absèntic i quan t'evoca, et plora. Que no, que no som jo que voldria vessar sal a cada racó d'albufera que voldria compartir amb tu, a cada estona de lluna al torrent, a les escales de l'església, al pinar, a les dunes, a les ones rinxolades. Que no som jo. Que són els kilòmetres que s'acaben.

Li va agafar la cara i la va besar. Ella se'l mirava amb el cap alçat, amb els ulls oberts per no perdre el rastre d'aquella indecència que havia deixat passar. De sobte, va reaccionar i el va estemenejar. Li agafava el cap amb les dues mans petites i cridava embogida. Per què no vares aprendre a moure els braços sense semblar que fessis braçades de crol? Per què et vares atrevir a estimar-me i donar-me tot i després no saber continuar? Per què el record de la continuïtat ets tu? I per què em beses ara, que ja no m'importes?

Tenc un garbuix de tirabuixons d'asfalt als peus. Un anell verd esperança nafrat de negre, però negre de forat negre (d'aquell que malvén els raigs verinosos a la pell per una escletxa d'aire terrestre). I tenc sentiment de culpabilitat. D'estimar-te, encara que siguis gel sense fondre, esquimal d'orelles mòbils i nassos insensibles. De fer corbes indiscretes d'insinuacions massa explícities als camps on abans hi sembraven cols, lletugues, pastanagues i gira-sols i ara només hi ha espersors rovellats. De fer pensaments impurs, amb el teu cos i la teva ment. De voler-te tot el bé, però desitjar-te el "no hay mal que por bien no venga". De fer tard i pensar que sempre tenc temps de sobres. De tenir temps de sobres i pensar que encara som dilluns. Que demà és dissabte i avui ha estat 1 de setembre. Que l'estiu ha passat. Que t'he tengut com un llamp i m'he convertit en llampuga de setembre, disposada a morir a l'ham per veure la llum del dia. (Ja et dic ara, entre parèntesis borrosos, entre les cometes més indefinides i dubtoses, que preferesc ser raor). I, esper em sabreu perdonar, quan nedi dins aigua dolça, ja tendré força suficient de deixar de ser animaló camaleònic.

La va mig despertar una suor freda. Quelcom es movia al seu costat, en silenci. Feia un renou estrany, com si la fusta del comodí cruixís de dolor. El somni resistia a despertar-la, però la consciència l'aglapí i se n'adonà que era el mòbil, que sonava una melodia d'avió en silenci, suau, travessant l'aire, desafiant la gravetat. Només tengué força per moure un batec del seu cor quan veié el nom. Hola..., li digué.
- L'he deixada. Ha avortat i l'he deixada. Necessit exiliar-me de mi mateix, del dolor amb què visc i faig viure. Si visc no visc, em vares recitar un dia, i jo ara et dic, si visc, no deix viure. T'estim.

La teva fredor és insultant, com aquelles figueres de moro rebossant de maduresa, com les seves pales nues amb poques pues però de punxada dura, freda i coent. Tanmateix la roçada no deixa de fer-me sang, el frec és afilat com el gel de les teves mirades, ple d'absència, de buit esfereïdor. On són tots els colors, tots els sols, totes les cançons? No sé a qui pretens protegir amb aquest hivern. Jo et vaig dir que no volia pus hiverns, però tu insisteixes amb els teus llavis.

M'agradaria ser medusa i nedar amb les cames penjant i amb peixos damunt el cap sense saber on tenc els ulls ni quan batega el cor i respirar bombolles de la mar i arrebossar-me d'escuma d'ona i no tenir consciència del temps ni de les corrents i resistir la respiració engrunada que em provoques i les pessigades al cor i la temptació de mirar-te les pipelles quan escrius a l'agenda i et quedes absent, sense mirar-me, perquè sóc una medusa ambigua, que t'esquiva.

La noctambulitat m'havia tancat els ulls a aquests dematins de blaus indissolubles, de mars i cels trencats, de raigs intuÏts. Ensumar el dia m'omple els ulls de taronja i groc. Potser sí que és una bona manera de deixar l'hedonisme d'estimar-te i fer-me a mi l'heroïna dels despertars. I dir adéu a tots, a germans i germanes, adéu a tots. Leds vermells m'enrevolten i m'avisen que el cotxe perd oli i em diuen que m'he d'aturar de pensar en tu, que no hi ha carn ni peix ni olles netes, que el fum desapareix i el cos s'exalta. Ara, diu, serà el protagonista. I l'ànima on fores amagat tremola de por.

El cos esbarlat grinyola de dolor per la sal que li amunteguen les ones. Es llepa les ferides del mar amb una llengua trista i vella. Estreny el cor amb l’aire estrenat a l’estiu, amb el qual ha après a respirar amb dues gotes d’oxigen, quatre llàgrimes i un devassall d’il•lusions mig trencades, i es llença a l’abisme de l’autocanibalisme. El mal es referma amb els pinyols d’espècies estranyes, salades, rodones i abstractes, que desapareixen als ulls dels humans. Un creu que és el cor, l’altre que són els ulls de pipelles adormides pel sol i pels somriures. Tots creuen que només el vent allunyarà els mals presagis i s’esvairan pinyols i ulls, cossos de sal malferits i respiracions punxerudes. Tots creuen, però el cos crema l’aigua amb el desig esquinçat.

fas crêpes a la cuina xiules cançons d'antònia font aquella amb què un dia em vares despertar a l'hotel del devora sona when a man loves a woman uns nins pugen la rampa del garatge fent els esforços dels nou anys jo els he de fer dels vint-i-tres dies mesos anys records paraules cançons morts vides casiopees desorbitacions pèrdues i reconquestes que solen passar un dia com avui: un vint-i-tres d'agost d'un any que et vaig estimar i tu no. sense punts suspensius.

Escoltant n'Antony a través de la teva porta oberta. Parles de moixos blancs i de finestres roses, dels dies que no s'ennigulen i de les cales on no fa olor a terra humida. Jo et xerro de fer una xocolata a Banyalbufar. Ai no! Què això encara no ho saps. És un secret.

Quan els ulls són plorosos, es torna tota de mel, les faccions se li marquen i ell li diu que està molt guapa. Ell marca el ritme de les paraules boniques, ella posa la distància per estimar-lo en l'oblit. Ell es refugia en els extrems. Ella fa un nus perquè no pugui caure. Ells escolten. Que tú, que yo, que los dos. Que una línia recta mos separa sempre junts. Que vas y vienes. Forgive me, set my spirit free. Què no sé com ho hem d'arreglar...