Administrar

mentre dorms

octubrina | 03 Novembre, 2006 23:35

M’he quedat amb la teva pell enganxada a les mans, d’una mossegada m’he menjat tres pigues i un bocí d’ànima desfeta. Te l’havies deixada a lloure, esmaperduda. En realitat, només necessito una mica d'humitat i cotó per anar fonent-la a la meva llengua mentre et dorms a l’horabruixa...

col

octubrina | 03 Novembre, 2006 09:25

destralada

octubrina | 02 Novembre, 2006 23:07

La desesperació desesperada d’esperar. Esguards d’un líquid vidriós. Tardança tardorenca mal entesa. És una confusió de l’organisme. Massa psicologia barata per tant poca raó. La por esdevé una arruga al ventre, un bolic de sang coagulada a les entranyes i un esvoranc de buidor a la gargamella. Les ratlles, les onades i els plecs del cervell provoquen autèntics estralls al cos. Tots els termes esdevenen absoluts, els dubtes insolents i el neguit raja espontàniament de la interpèrie humana. Amarga, pudenta: així és l’escassetat de natura. Misèria espessa que s’enfonya a les arrels de les dents, les mor i estén la brutor als ulls desviats. Ningú no té el dret a compilar els desordres amb tan poca precisió. L’amuntegament de matèria sanguinosa no hauria passar per l’esquinçament dels pensaments. Només caldria seguir el ritme quotidià, rutina cuinada a foc lent. Afarragar-se sense sofrir cap entrebanc a l’ànima, cap ensurt que impedeixi desglaçar-se per sempre.

vent

octubrina | 01 Novembre, 2006 23:34

es comença a moure un vent d'aquells tan durs que t'estiba tots els plecs de pell al front. trontollen les parpelles i cauen els batecs derrotats, sords per les xiulades del vent. t'aferres als propis braços, desitjant que cap bri d'aquest aire fred se t'escoli als teus somnis. no vols cap més malson, els crits queden tots ofegats i et despertes escanyada. necessites somniar en les bruixes que intentaves acariciar quan eres menuda i sempre s'escapolien dels teus dits. potser avui t'hauries de conformar amb amb les margarides grogues que algú sense esperança ha abandonat perquè no tenia les fulles blanques.

l'hora bruixa

octubrina | 30 Octubre, 2006 23:15

dos quarts d'una. ja ha passat l'hora de les bruixes solitàries. amaguen graneres en el fons de les tombes i fan nets els ossos dels seus avantpassats. i s'adormen. desperten empapades de suor, d'una sentor amarga, gairebé viciosa, que els recorda que les bruixes no poden somniar. esdevenen xanasses, buides de claror i de sentits, sense tacte, ni peus ni flors que engalanin les mirades de cendra. sempre, però, hi ha qui desafia els límits afilats de les hores i viuen, d'octubre a març, amb una hora més tatuada al cos.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Maria Mercè Marçal

esgarrifats

octubrina | 30 Octubre, 2006 15:52

Em rellisquen els peus. sí, tampoc és tan estrany que s'hagin tornat petits. Després de veure el documental de les xineses esclaves de la dictadura de la bellesa, se m'han encogit de cop. Sense permís. La punta arrodonida i adolorida per l'excés de compressió. Potser és un càstig per haver desafiat la natura de la boira. Vaig creure caminar per sobre de milers de bombolles espesses d'aire i aigua amb els ulls embenats. I els peus, que assentien i negaven la velocitat, varen quedar tocats. Esgarrifats.

caragol

octubrina | 27 Octubre, 2006 11:35

m'he construït una closca preciosa. és de color marró i negre, a ratlles i puntets. no està pixelada, no vos penseu! els caragols encara no en sabem d'això... és família d'un caragol bover i amb la seva resistència em protegirà dels llamps que vulguin malmetre les meves antenes. de vegades, visit una pedra on s'hi amaga -qualque pic- un conegut meu, al qual li he plagiat la por. el silenci m'ha dit que surti, que ningú no em tocarà les antenes... però fins que no cantis no sortiré.

les veïnes

octubrina | 25 Octubre, 2006 22:02

Si veu qualque persona més avui, deixarà d’existir. Es convertirà en 23 espurnes de fum i les veïnes del cinquè C i del tercer D pensaran pobra nina, quin final més desventurat. I ella, després de l’explossió, serà dues miquetes de pols que es ficaran dins els seus ulls i no podran dormir de tot el vespre de picor. No els regalarà aquest mal. No. Pots pensar!. Seran dues miquetes de pols cares, perquè hauran de pagar un metge especialista 24 hores (com aquelles "cerrajeros 24 horas" que et claven 200 euros quan et deixes les claus dins de casa i cap dels teus amics és a la ciutat).

El metge els demanarà què els ha passat i elles, com a bones xiqueteres, li explicaran la vida i miracles de la pobra nina, ai! De com quan era petita passejava per l’ascensor amb una paleta de pintures i escuradents com a pinzells. De com va rompre el vidre de la porta de la il·lusió d’un dia de desembre (perquè llavors era massa inconscient per a perseguir els octubres). Li explicaran al pobre metge que el ca que tenia havia sortit igual de desgraciat que la família, que havia mort verge i amb el nas eixut. I que de nit dormia amb el llum obert perque tenia por del petit príncep que esperava, de fulles plegades, al capçal del llit. I de com s’aturava a escoltar el gueato de la veïna quan tornava de missa, mentre ella tocava la flauta amb el ca adormit a la falda.

Llavors el metge traurà l’esparadrap i cosirà la boca de les veïnes amb pegamento. Així, cada vegada que parlaran, les paraules maleïdes quedaran enganxades a les parets d’on siguin, amb el seu nom gravat i tothom sabrà que són unes xafarderes poca-vergonyes.

Després agafarà unes pinces i treurà les volves de pols del seus ulls i iniciarà una recerca exhaustiva de les espurnes que completen el trencaclosques de la nina. Haurà de remoure vint-i-una paraules, desenterrar-les de l’oblit i plantar-les devora les dues miques de pols que va extirpar de les veïnes.

Només quan haurà reconstruït totes les espurnes, podrà escriure a la seva plagueta el resultat de l’autòpsia: mort d’il·lusió.

desferma'm el nus

octubrina | 25 Octubre, 2006 11:41

Necessit estar totasola un migdia. A dos km de la rutina. Sense missatges al mòbil que anul·len vaixells. Que no els anul·lin, que els enfonsin i que ressuscitin els titànics del mediterrani, que no t'importi que res no tengui sentit. De vegades, no n'ha de tenir. Simplement deixar-se dur per la incongruència. Tenc les idees engrunades i n'hi ha una que em dóna massa voltes. Però no trob cap gambaner per caçar-la. És una idea disfressada de papallona i busca estar totasola. M'he posat la gorra caqui i he tallat els fils de la xarxa. La papallona queda enganxada a les teranyines de la vellesa. La totsolesa s'escola entre els dits del vent. Les paraules s'aferren a la gargamella, lletres amb terminals que rasquen però no em deixen cridar. Odii les majúscules d'aquest text. No dormiré mai més 8 hores. Ja em diràs perquè serveixen, si almenys les pugués plegar i desar al calaix...Però no. Ni un trist somni. Només et deman, per favor, que em desfermis el doble nus i em deixis somniar...

octubre

octubrina | 24 Octubre, 2006 14:31

Avui no m'he acabat de despertar, visc i revisc a l'ombra de la incertesa, a un bri de felicitat, a mig camí de somriures perquè sí, perquè és octubre, perquè m'encanta l'octubre, perquè fa dos anys que n'Octubrina va aprendre a parlar. Primer entre vocals i consonats, amb les dents estretes; avui, a veu baixa, amb olors dolces i tactes de xocolata.

Gràcies a tots per ser-hi! :-)

arranca!

octubrina | 22 Octubre, 2006 12:04

Arranca'm aquesta llàgrima que comença a podrir-se dins mi. Estira fort i arranca-la! Sigui de vidre, de fang pudent o de remordiment, no la vull. La seva fredor comença a fer-me mal. malson, maligne, malifeta. Nedaré dins el foc gelat, cridaré noms desconeguts, menjaré pipes i improvisaré la manera d'estimar-te. Sense embulls, ni carícies d'espart.

pressupost

octubrina | 20 Octubre, 2006 10:31

Aquest matí, el meu cap m'ha encomanat que faci un pressupost lliure per a n'Octubrina. Bé, començo a fer la llista, que sinó el meu sou de 1.000 gràcies al mes es veurà afectat:

- 1.000 somriures per metre cúbic.
- 200 batecs accelerats, amb freqüència cardíaca de despertador.
- 630 sospirs de calendari.
- 15 mirades a les sis tonalitats de blau de la mar preembàtica.
- 1 lluita contra l'enyor absurd i l'asbència descarnada.
- 4 minutets aproximats de por.
- 2 barrils d'inconsciència.
- 30.000 dosis d'octubre (previsió per al novembre 2006), que ha d'incloure: Silenci, Moritz, Ducados, arròs en col, pastissos de xocolata i bunyols casolans.

I com que tenc molta feina, m'he demanat l'horabaixa lliure!

gel

octubrina | 18 Octubre, 2006 18:48

No sé com vomitar aquest gel que m'has enquistat al cos. Em crema la fredor, em torturen les escarrinxades. És glaç afilat com les flames del foc que encengueres amb el capritx d'estimar els teus records. L'esmerilares i ara és de color de fang, de primavera derretida i somorta. L'esforç em deixa amb els llavis degotant sang coenta. Ferida glaciar. Fuetejo els teus ulls d'esquimal i cremo la meva mirada amb punxes interrogants. Tota la sang brolla amb els calfreds que provoquen les besades imaginades mentre condueixes. Barbotejo paraules que no sé, redueixo a tercera. Corba. Accelero rescatant síl·labes anònimes de la xarxa dels mots intuïts. Recta i quarta. Aspiro èter, em desmaio i quan desperto, sóc un bassiot d'aigua trencada.

llambordes

octubrina | 16 Octubre, 2006 23:55

La ciutat que et recull l'ànima sota les llambordes, un desafiament als peus, als records perduts entre les escletxes. Una escultura a la vida feta de pedra i llavors de calitja. Un pont per travessar els pensaments, de banda a banda de tu. Quan hi arribi, llenegaré pel teu cor esmolat pels silencis. No caldrà ni que arribi l'hivern.

Praga, octubre 2006.

migdiada

octubrina | 11 Octubre, 2006 19:20

Migdiada amb olor de migjorn. Els ossos acomodats a la pell, els sospirs sobrevolant el melic, els batecs endinsant-se als pits, la nuesa de la son a punt d'acariciar la teva llengua i fer l'amor al silenci envoltada de posidònia.
Els somnis s'insinuen rere la dansa del blat amb el sol despenjant-se del cel i els gira-sols en decadència, però encara són ombres descalces. Si et trepitgen, només et faran pessigolles als dits menuts i el calfred et pujarà fins a les darreres vèrtebres.
Ara ja ho saps, he après a dormir de dia, però encara no sé somniar.

astronauta

octubrina | 10 Octubre, 2006 23:26

Un diu que té els ulls de lluna, però jo li sento la pell. És una pell sense gravetat, sense temps, sense els solcs dels nervis ni les arrugues dels somriures permanents. Va esquivant les mirades amb rems fets de palla metàl·lica, a través dels quals s'hi amaga, a través dels quals mira sempre de reüll de quin color és el meu pintallavis. Les llàgrimes suren al seu voltant i ell, sense escafandre, s'atreveix a desafiar les meves paraules. ja! i a sobre presumeix del seu títol d'astronauta...

dies estranys

octubrina | 09 Octubre, 2006 21:34

són dies estranys, muts, invisibles, deserts de pell i poblats de no-sé. la sensibilitat ja no és salada, el gel fa blaus i les llàgrimes són espesses, com a gotes de cera regalimant dins un tassó buit. i pus. fora renous, fora silencis, l'ànima em tremola però no es mou ni una pipella. les teves han caiugut totes, han quedat sense arrel i ara no poden emparar la claror dels somriures d'en jack. sense bategar, et recordo. com una vena orfe, com un gemec inconscient. et recordo respirar. plorar. abraçar-me. i ja no em serveix de res. perquè tenc les pupil·les nafrades de tant de mirar-te a través de la paret. perquè vaig perdre la meva olor, que no era ni de rosada ni de vainilla, sinó una olor capicua i transparent. ara les mirades s'han tornat minúscules i planes. són dies estranys, aquests. sense tu, sóc esdrúixola i aguda. i tu, un monosíl·lab aspirant a pronom.

això és tot

octubrina | 05 Octubre, 2006 18:23

Quan totes les paraules estan dites,
deixa que ell se'n mengi les espines.

ràpid

octubrina | 03 Octubre, 2006 15:40

ràpid ràpid, que no se t'escapi cap majúscula, que no desentonis cap to, que no se't fonguin les ombres de les passes, que no respiris sense haver-ne preparat dos més, que no trenquis els batecs en dos, que la sang s'enlairi a la cresta de les ones, que sigui demà, ràpid ràpid.

sedàs

octubrina | 01 Octubre, 2006 22:53

Avui faig servir el sedàs del meu padrí per destriar els t'estims que vull sentir dels que em dius, les besades que em dónes perquè sí de les que em demanes, els signes de puntuació que reb dels que no arriben, els silencis autoimposats de les paraules transparents, la son abandònica de les hores que em falten per dormir. I quan he acabat tanta feinada, he trobat que, sense voler, t'he destriat a tu de tots els tu. Ara tens la cara empastifada de farina, els ulls d'ombres i els llavis de sucre.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS