Administrar

la muda del silenci

octubrina | 15 Gener, 2007 15:41

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres protectores i alguna espurna del darrer xisclet de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres, té les mans d’escorça, d’arrugues homogènies i separades a vint mil·límetres cadascuna, Es queixa del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest de l’altre. Les veus ja no existiran mai més! Sospira amb un gran moviment de braços. La mudesa ha desenvolupat una flexibilitat inesperada en les faccions de la cara esblaimada del silenci. I també una gorja enorme per tragar-se tots els mots esmicolats. I els ulls? Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

extinció

octubrina | 29 Desembre, 2006 10:59

la sinceritat m'arrossega èbria pel camí dels canvis.
i en el camí s'han extinguit les margalides, les pipelles, els niguls, els alfabets,
els misteris, la curiositat, les minúscules, les cançons, les vocals i les consonants
i els etcèteres.
és hora de llençar la ferralla i omplir el temps de lleugeresa.

una abraçada

Octubrina

Gràcies a tots els que heu passat per aquí.

obscenitat

octubrina | 26 Desembre, 2006 20:28

Som serva de l’obscenitat de viure. Emmudeixo amb les casualitats i robo totes les margarides per anar col•leccionant les deixalles de la gent quan la resposta és no. Vesteixo amb una innocència estripada, a ratlles pàl•lides i indefinides. Camino a singlotades desbancades per l’excés de soroll. Obvio les advertències que barbotegen del subconscient i caic en el replà de l’escala. El problema és l’escala, no la caiguda. El diagnòstic és un coma de fredor revestible.

viatge

octubrina | 26 Desembre, 2006 01:21

Viatge inferior a la circumferència de tots els esclavatges,
m’inferno a la nit disfressada de pluja fosca,
vesso harmonia esberlada pel teu rostre
i batecs enllustrats per la teva desabsència.

Oblit salvatge.

Bon Nadal.

crits

octubrina | 20 Desembre, 2006 12:04

crits incommensurables fets de nervis tallats en peces rodones. mirades a contrallum, una presència a contrapicat. em dóna vertigen imaginar-te amb els colors girats. d'un blau elèctric, amb sospirs esfèrics i tremolors triangulars. potser és que tenc gana.

i així és

octubrina | 19 Desembre, 2006 23:56

i així és com em sembla que la vida va trepitjant les meves passes, com si fos tan atrevida d'imaginar-te amb els ulls deserts, emboirats de timidesa. i així és com transgredeixo les terceres persones, els violoncels i el fum reclòs a l'oblit. i així és com el paladar s'eternitza del teu sabor de vainilla. i així és com els dits palpen els batecs a mitjanit...

rovell

octubrina | 18 Desembre, 2006 23:57

se'm talla la respiració però estic decidida. avui filtraré tota la cal que has deixat entre les paraules i n'esborraré el rastre que en tenc al pensament. la fulgència en què el rovell creix no fa sinó que avisar-me a crits que gestioni les altes temperatures i les restes orgàniques -un cop anomenades carícies- que accentuen la crisi d'òxid que pateixen les meves pells. tancaré l'aixeta de la falsa modèstia i la clau de pas de la teva obliqüitat i tornaré a la ferreteria del cantó.

la cuina de l'infern

octubrina | 17 Desembre, 2006 04:44

cremes l'energia de les neurones teletransportan-te a llocs indiscrets on només habiten les ànimes despoblades (és a dir, l'oceà de la pocsuquesa, que dirien en terres ebrenques). la indiscreció, però, et crema fins a arribar a les veus arrissades que pedalegen quilòmetres de silencis a través de gintònics i martinis en festes santorals. cosa de la indiscreció, què n'hem de dir. les pinyes, aspres d'aparença però d'eterna dolçor groga i marró, et brinden somriures i paraules de bombons i xocolata. massa fruita per a aquestes hores indiscretes, no octubrina? no estàs abusant de la teva pròpia son? potser l'hàbitat natural de la teva habitació, de les plantes dels veïns que canten a migdia, de les pauses accelerades a què t'obligues a fer mentre penses... potser l'èter, les pipelles, les nadales, els whiskys, els arts i els germans són un bon motiu per adormir-se i pensar que demà no recordaràs que has pensat i cuinat tants mots al forn de l'infern. on tots hi som lliurement. sense prejudicis ni malediccions ni mals d'ulls ni paranoies de telenovel·les ni de cançons austrohúngares.

entre bastidors

octubrina | 16 Desembre, 2006 15:56

Que surtin de rere els bastidors les nits en què somniava treure'm de sobre el teu excés de vocals tòniques i la meva sobredosi de covardia. Que surti de l'ascensor l'aroma de coco de la veïna del gos. Que esclatin a glopades de vida els colors de les margalides del balcó. Que s'incendiïn els monòlegs i que de la cendra neixin espurnes de converses a dos. Que mai entri l'embat a la teva mirada quan despertes. Que els somriures siguin sempre tan nítids i els omplis d'ecos per fer-me saber què ets doblement feliç. Que sigui dimecres i dijous i no tingui més ganes de córrer.

silenci en blanc

octubrina | 14 Desembre, 2006 23:35

amb la confusió d'una vocal ni tu ni jo ens menjarem res però sé, que en el fons o a la superficie, sents les hores mil•limètriques, les quadrícules de les lletres emmarcades dins motllos de ferro forjat esperant a ser tatuades al teu cos, paraules que cremen, que marquen la pell amb bombolles i et posen els ulls mirant a l’infern o a l’hivern calorós com ell totsol.

rendeixo homenatge al meu cos, el despullo de silencis i mitges veritats i el deixo en pell viva, amb les meves pròpies carícies eriçant-me, amb els ossos deslligats, sense límits de moviment. com un pèndul, el coll se’m gira i agafo els llençols amb els punys fins que es destraven del llit.

simplement, deixa que els meus dits famolencs sargeixin la ferida del fred.

el silenci en les paraules dites m'ha empresonat i necessitava palpar l’espai blanc entre els mots. les paraules ens trastoquen ens transporten a un món on la realitat és la desitjada i no la volguda i ens hi sentim tan bé que si no fos perquè la vida ens obliga a tenir peus en lloc d'ales, estaríem tot el dia volant, sense esclavitzar-nos, per la puta realitat i la crueltat en què es pot convertir la vida però amb la dolçor que poden ser els somnis i anem alternant: dolçor amb cruesa, paraules amb sexe; amor amb adéus, impulsos amb racionalitat.

sé què són ambdós: extrem i extremitats, de conèixer-los, de conèixer-me, de punta a punta de mi, d'ells, de tu, de les paraules, dels silencis, aquest és el sentit que vaig cercant. qui som realment? què podem ser? En què es converteix tot en ésser dit? en matèria orgànica? tenc els nus dels dits tallats i els dits adormits d'acariciar-te els ulls.

gràcies per deixar-me el teu silenci en blanc.

negociem

octubrina | 06 Desembre, 2006 16:48

Negociem, si és el que vols.
Tu em dius quant vols
per un silenci imprès en quatre colors
i jo et diré què en demano
per un simple mot
en blanc i negre.

tampoc és tant difícil

octubrina | 29 Novembre, 2006 18:58

i pensar que tampoc és tan difícil trobar pensament contemporanis ni recuperar la gana i viciar-se al formatge de cabra fos ni descobrir que l'admirador que et dóna sorpreses cada nit i et deixa notes escrites sota els coixins o entre els calcetins mal plegats ets tu mateixa ni tampoc és tan difícil arrancar un somriure ple de cafeïna per l'autopista mentre et dediques a perfilar Montserrat al vidre del cotxe ni tampoc ho és tan pensar que el color xocolata és infalible per al desenvolupament hormonal entre la meva ombra i tu ni que de nit s'esborren tots els punts suspensius que hem anat deixant mentre funambulejàvem per la vida ni que inventar-se verbs és tan estrany com menjar-se un deliciós carpaccio de tonyina ni que tu ets tan deliqüescent ni jo som tan complicada

colors

octubrina | 26 Novembre, 2006 18:49

Colors elàstics,
neixen de les entranyes
de la vergonya
i tenyeixen les paraules
de verd inconnex.

Cosir, embastar i ripuntar
esdevenen massa vell
per entendre la fusió
innata de tots els colors.

Caos cromàtic
a la paleta de qui lluita
en l'artesania del viure,
en la normalitat dels cossos
sense retallar a la línia de punts,
amb tota la gamma
de color carn naturals.

Colors sintètics,
rics en proteïna i fibra
dissenyats per vèncer
qualsevol miopia de la ciutat.

. Colors sense final,
alfabet numèric que vol
traspassar les barreres sensorials
simulant la vida.

Pura ficció de viure sense tu.

estimera

octubrina | 25 Novembre, 2006 15:28

Estimera

Àligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,
tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat
crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;
rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara.
Tórtores a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres.
Ullastres lents, comellars roats que no volen oblidar-te.
Saber que la veritat última és la terra i la paraula.
Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint
de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota.
No vols ser caute. Temps hi haurà per llepar-te les ferides,
per guarir les buranyes encomanades vers les cavernes
dels boscos de la disbauxa, la diària fira dels egoismes.
Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,
esquiu com un mostel erugat, encara et sents dins el pit
la remor d'un cor sense clovella, una mica escarabotat
per fidelitats inajornables, però ben viu encara.
Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot
de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,
estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...

Gabriel Florit, Diàstole i quatre poemes d'amor.

Temps hi haurà de llepar-nos les ferides... Tot són opcions de vida, no?

recordar

octubrina | 22 Novembre, 2006 15:27

No he pogut evitar caure de genolls a la son, vendre els meus somnis a bebés malabaristes que sortien de cunes immenses i arrancaven a córrer per la ciutat amb una vespa i un casc integral i deixar passar els minuts mirant com es cordava les sandàlies una dona morena amb trunyella desfilagarsada. No ho he pogut evitar, tot i que no t’ho volia dir... Però tampoc he pogut evitar recordar, recordar-te i despertar-me amb la petjada de les teves mans al meu cos.

ciutat

octubrina | 20 Novembre, 2006 11:04

la ciutat m'esgota, les ambulàncies m'estressen, la gent que em mira amb mala cara quan demano canvi d'un bitllet de cinc euros i m'envien al banc m'atabala, els semàfors intermitents, les dones del xamfrà que em volen engatussar amb les mitges màgiques, els números que no surten i els colors que et pressionen. que no, que el blau no és un color que avui m'agradi, prefereixo verds, ocres i taronges. prefereixo fer una volta de 360 graus i arribar a la vorera del meu mar. que només vull una increïble quotidianeïtat disfressada de tu. que vull retrobar-me en aquesta ciutat que m'esgota. i no sé com ho he d'arreglar...

gana

octubrina | 13 Novembre, 2006 19:47

He buscat, he remenat dins els calaixos, he arrabassat quatre rajoles de la cuina, he mirat rere el saler, sota l'escafandre del meu germà que es passa el dia dins les seves katiuskes buscant cargols, entre la paperassa plenes de prefixes, devora les causes i les conseqüències, baix l'estora de n'auba, dins els missatges rellegits cada dia 23, rere el bocí d'ombra que et vas deixar a la nevera quan seies enterra...i no...no la trobo.

no tenc gana. et tenc ganes.

diria...

octubrina | 12 Novembre, 2006 04:13

"... diria que es teu cos el consider i que es meu sentiment... se despista"

(a.f)

indigestió

octubrina | 08 Novembre, 2006 23:20

inverteixo el silenci. tremolo abans del calfred. m’adormo abans de despertar-me. l’ombra em trepitja, malfereix les escletxes de llum abans que surti el sol. el meu cos té gust de sal, abans de llençar-m'hi a nedar, abans de desfer-lo en fitxes de parxís. trobo abans de cercar i callo. em menjo les lletres a l’inrevés. u-é-d-a: indigestió abans d’estimar.

petita

octubrina | 08 Novembre, 2006 16:28

...de vegades em sento petita petita petita...
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS