Administrar

El Delta

octubrina | 01 Abril, 2007 19:10

Els somni d’avui estava embolicat en un coixí de formatge camembert a punt de ser rebossat. Cada càpsula contenia dosis oníriques de personatges de la fauna nocturna. Un nom de jazz. Fesomies antigues que s’omplen d’arrugues quan desperto. I què bonics els horabaixes disfressats de cranc, quan torna a sortir el sol després de pondre’s. I què bonic el cel esqueixat. Així era teua la claror que regalimava d’aquell nigul? Encara tenc els ulls amples de tant voler abastar la immensitat del cel i voler acariciar amb els palmells les cicatrius de la terra del Delta abans que s’inundin els camps. Em manquen diòptries per arribar a l’horitzó i caçar al vol els esguards de les gavines. Em manca coratge per deixar de tremolar. I els moixonets, de quin color tenien la panxa?

un tatuatge

octubrina | 27 Març, 2007 22:10

Necessito una abraçada enorme per treure’m aquest tremolor. O una camisa de força. Despullar-me dels batecs i deixar-los a la tauleta de nit, prop del llibre que em devora les nits i els omple de pols i desabsència. Anestèsia pura en gotes de tinta a la sang. Una injecció de líquid per sobreviure’t. I un txec per a tatuar-me l’oblit en 8 sessions.

Els paranys de la fredor

octubrina | 26 Març, 2007 09:57

Fixa-t’hi bé. No és fàcil mantenir aquesta contenció ferma. Tenir l’esguard congelat. Les mans quietes dins la butxaca. El clotell en tensió. No, no és fàcil. L’enyor és un d’aquelles coses que et va corcant cadascuna de les venes per on hi corre i recorre la sang. Perquè la meva sang sempre es passeja per les mateixes vies, excepte quan per un pensament mal entès, deix brollar-la uns dies. I és llavors quan dormo amb el dit apuntant a Roma, a la mar i a les gavines. Però d’això ja fa molt temps. Deu ser que tenc la ment una mica consentida i fa massa viatges astrals al passat. L’hauré de reprimir també. Encara que el pany que protegeix de la incontinència estigui rovellat. M’autocensuro d’interrogants i deso les paraules als calaixos. Mira tu, quina malastrugança. Quina dissort. Quin excés de falsa fredor.

boscos

octubrina | 24 Març, 2007 01:23

I els boscos queden despoblats. Sense udols. Ni rascades a l’escorça del nostre arbre. Qui escriurà ara els arcs amb els noms dels desapareguts? Surten arrugues entre glop i glop, entre petites morts i petites clarors. I neixen en regruix. A l’inrevés de tot. Sempre de tornada del segles.

La son penjava dels balcons

octubrina | 22 Març, 2007 20:00

Tenc el cos recobert per una capa fina de son. Transparent, suau, relliscosa com pocs tels de ceba saben crèixer.

Resistent i persistent en el temps, no em deixa distreure’m amb les clarors que puc distingir des de la cadira, allà lluny, a un record anomenat carrer. Allà on un temps enrera la facilitat de viure marcava les hores de l’horabaixa. On deixàvem llavors de pipes als plàtans dels carrers. On el temps naixia dels nostres ulls i encara no existien tantes pipelles perforant ànimes dolçament. On els balcons noucentistes es construïen a cada passa nostra. I ressuscitàvem cuines dels forats dels ascensors mentre cosíem llençols d'innocència. I descobríem que érem immortals als salts i a la son. I les punxades, una mica de foscor com quan mires el sol als ulls. I els dits, empastifats de nutella i pells de primavera.

Allò no era temps, era vida desfeta en una tassa de xocolata.

esperança

octubrina | 16 Març, 2007 10:59

L’esclat de la primavera a la pell,
un embat demolidor de tristeses,
injerts d’esperança amb la punta dels dits,
els dits salats en les nits de lluita d’eclipsis,
on no hi ha vencedors ni vençuts,
només carícies a l’aire inquebrentable que respirem,
als murs de fum que ens emboiren.

I sense pressa,
cultivaré el temps amb niguls de cera
perquè la pluja sigui un degoteig de llum
i claror per encendre la flama.

Empelts

octubrina | 12 Març, 2007 23:13

Avui he berenat un cocarroi. I el somni ha estat atlètic. M’he despertant amb els braons mig electritzats. Com si hagués estat abraçant amb molta força o com si m’hagués estat preparant tota la nit -en posició cursa100 metres lliures- per córrer contra l’oblit. I saps? Penso molt en els insectes ferits, per sempre dins s’herba aturats. És una llàstima que la natura censuri aquests insectes d’ossos. Però si ho mirem des de ben amunt, d’allà dalt, n’hi ha molts de somnis invertebrats, sense costura. De fil blanc, bo d’esqueixar. Com els monòlegs que retrocedeixen amb el cursor. El tipex i les tecles que esborren no són bon invents avui. Ni tampoc els parabrises. Per què treure el millor d’un dia de pluja, que és l’aigua? A qui fa nosa, si tanmateix, tenim les pipelles com a paraigües. I els ciclàmens i els pensaments estan contents.

És bonic dissimular quan plou. I mirar les roses grises per la finestra de dins el llit. Ben sol i aterrit. Atemptant qualsevol intent de raig amb l’esguard clos com a escut. Quina tranquil•litat. Els saxòfons. La pena que surt de l’esmolador de ganivets del carrer Urgell. La melodia desafinada de la pols quan faig dissabte. Els viatges de la casualitat, que sempre passen de llarg de l’estació de les oportunitats. Els vaixells que arriben d’Amèrica mig varats per l’enyor dels viatgers. I no arriba, i les perseides i el cinturó d’orió que estreny massa aquell pesar de voler arribar i no poder. Perquè la mar és fosca i les ones són com a forques que punyen el cel com un Posidó malsofrit. I tanmateix no poden remugar perquè el retruny dels trons és més fort que els fils de veus primaverencs que enceten s’horabaixa.

Potser demà, es diuen. I el subconscient ja comença a trair les narius i els envaeix una olor de pintura greixosa. Qui sap si estan pintant els compartiments subterranis amb les mans. I tanquen els ulls i s’encomanen a la pítia grega per a què els hi diguin quantes ones queden per travessar. Quants cants encara hauran d’esmicolar per treure’n uns quants versos amb ressò. Mentides i més mentides arrebossades de mel i sucre. De somriure de colflori i de repressió enfarinada. Potser tenen la veu empeltada dins la ment dels mariners i dels follets.

Al final, els esquelets no han estat tan mal companys. Massa vertebrats, potser. Sempre hi ha qualque ós que fa nosa per quedar-s’hi adormit. I els ametllers, empresonats per la pròpia primavera, fan esternuts de flors. M’encanten els bessons. I algun dia, agafaré el garrot, i tomaré totes ses metl•les. Ben neutres i cuites. I somniaré en xemeneies i sants i bufaré fort per a què s’encengui el foc. I jugarem a fer caliu sota els llençols. Sense cerimònia. Amb la por al pols, amagada sota les venes. I la lluna. Ja saps, anar tirant, anar paint.

Deseclipsi

octubrina | 04 Març, 2007 18:21

Intuïa tota la nit la presència de l’ombra. A punt d’esmicolar-li la llum i deixar-la sense un altre puntal indispensable per superar el caliu de la nit. El cel de ciment no era barrera suficient per aturar les irradiacions de la lluna. N’hi havia que el cridaven. Però l’eclipsi no entén de crits ni de pors.

També ella pensava en desafiar-lo atrevessant les vies (descalça i tot, si li ho haguessin preguntat) i estampar amb les mans les petjades de l’ombra. Fer-ne un bolic de clarobscurs, un castell de llum i sorra i emportar-se el millor raig entre les miques d’arena de les ungles.

Impossible copsar-lo, però, la mirada és feble, el temps corre a molts quilòmetres per hora i condueix inevitablement cap el final. Millor arribar-hi de cop, pensa. Millor deseclipsar-se de cop. Així que va treure l’ombra que havia amagat a la màniga de la jaqueta i la hi va fondre en una abraçada fosca, de pell aspre, de fugida.

Avui s’ha despertat sense cap claror que la perseguís per abraçar-la mentre s’estirava de braços i cames. Només amb un crit de guerra: deseclipsa el temps!

Pèrdues

octubrina | 26 Febrer, 2007 12:47

És dia de pèrdues. Aèries i diàries. La perduda de cada dia, la que va esquerdant l'ànima suaument, amb una dolçor extremadament anestesiant. I la pèrdua aèria, la dels quilòmetres i les hores que ens obliguen a l'exili d'abraçades. Torna l'enyor salvatge, les punxades als diafragmes i les calades d'absència a ple pulmó. Quedo cega de tanta foscor però necessito la nit per obrir-me a la calma dels carrers buits i confessar-me entre els llençols vermells. Mentre voles, mentre dorms, mentre morim per tornar a renèixer cada matí sadolls d'absència.

A la branca

octubrina | 18 Febrer, 2007 22:05

 

Vull caure, simplement. Estic cansada de degotar a compta-gotes.

Desert

octubrina | 15 Febrer, 2007 23:28

El desert, un camp de margarides, anar a buscar caragols amb katiuskes verdes, veure't esblaïmada rere el gruix de l'espill, incapaç de vocalitzar-te, cantar cançons per a un sol, contar els somnis en veu alta per la rambla, sentir-te obligat a escriure amb inclinació, dutxar-te d'esquenes, cantar mentre vius mecanitzat entre un teclat, una cervesa i un silenci. Es meu desert...
http://www.goear.com/listen.php?v=edeede7

obvietats

octubrina | 14 Febrer, 2007 00:50

Hi ha pics que les paraules són absurdes per òbvies.

http://www.goear.com/listen.php?v=9d8222a

Però no les idees... no?

ciclàmens

octubrina | 12 Febrer, 2007 22:29

Fa un vent estrany a la ciutat. Els assassins corren espantats com a lleones i les paraules van a preu de somriure jove. Perquè de canaris no en tenc. Només dos ciclàmens que alleugeren el vertigen del balcó i anestesien els meus atacs d'enyor amb la pòcima de les bruixes metzineres. Tampoc tenc granera per treure la pols a les hores. Només, a mitjanit, m'apareix a les mans un fusell. I disparo contra les gotes que m'entel·len els ulls. I m'adormo. Fins al despertar.

Passejant na Mira

octubrina | 05 Febrer, 2007 00:04

Sortia de casa amb un pas parsimoniós. Pantalons i jaqueta negres. A conjunt amb la corda de la gosseta, una cocker ben rossa, amb les orelles d'un color gairebé albí. Baixava l'escaló de l'entrada i encenia la cigarreta. Llavors iniciava un pas lent, mortuori, d'un dol pesat i rigorós. Una passa rere l'altra. La gosseta s'havia anat acostumant al ritme de la madona i feia avançar la corretja amb una tristor lleugera, d'aquella que no se sap ben bé perquè, però s'acaba flotant per sobre l'empedrat del carrer. Ella era respectuosa amb els hàbits de la gosseta i, quan s'aturava a ensumar, aprofitava per fer la calada més profunda. Respirava fort i extreia tota aquella misèria de fum per dissimular els sospirs. No li agradava fumar caminant, per tant, havia d'esperar que la gossa s'aturés a ensumar.
De nit, era el millor moment per respirar tranquil·la l'aire metropolità. Aquell dia, s'aturà a tres metres del seu portal, com de costum, on hi havia els contenidors de reciclatge. No hi havia ombres al carrer, excepte la de la ciutat que esdevenia estúpidament quieta. Respirava el silenci de la nit, quan en l'ombra del món aparegué un gos. S'acostà a la Mira i comença a ensumar-la mentre anaven voltant. Resseguí la corretja del cos i es trobà amb una explosió de colors desiguals i avantatjats. Va veure un somriure, unes passes cap a ella i uns ulls com a guspires de moixa. Després ja es va veure involucrada un acte rutinari, primitiu. Comença a ensumar-li el coll mentre li apartava els cabells per darrera de les orelles i aprofitava el gest per acariciar-li els lòbuls, les vies i les esferes d'aquelles petites peces que algú havia dit que només servien per escoltar. I clar que escoltava els gemecs quan li passava la llengua per aquella petita ruta improvisada pels sentits. Havia decidit que, ja que hi era, els aniria repassant tots. Aniria a visitar amb els llavis i els dits les seves pipelles, baixaria fins a la boca, s'entretindria en mossegar totes les paraules que volguessin sortir sense el permís de l'acceleració. I ensumaria. Ensumaria amb l'instint més salvatge aquell cos recordant que la vida és seva Que cada nit baixarà la gossa amb el desig dels colors i dels sentits. I que no s'oblidarà, com quan ara desferri els seus pensaments d'aquells ulls, que la gossa no pot tornar a casa sense haver complert les seves necessitats.

inèrcia

octubrina | 04 Febrer, 2007 17:36

La inèrcia de les paraules es perd en les línies d'entremig de les cançons, en els deu minuts que tanmateix havien nascut per no proliferar, en la flotació dels somriures en la fosca, en les línies de les muntanyes i els cementiris dins la boira, en les olors, les veus i els tactes que surten de la brúixola i decideixen orientar-se palpant la terra pam a pam. Sense punts cardinals. Sinèrgics.

Impaciència

octubrina | 29 Gener, 2007 23:16

De la fam neix la impaciència, l'orgull esbarlat dels dies que et volta indistintament del passat al present. De la fam neix el camí de roselles de quan era menuda, les estones al llit amb els ulls ben oberts, les mans al cap i la guixa nua, sense fitar res més que els ulls desconeguts de l'aire. És la teranyina: -Els cercles amb escletxes, el camí inevitable amb senyals de 'canvi de sentit en 150 metres', Penèlope desteixint l'espera-. És la teranyina amb fils de colors paral·lels.

causa-efecte

octubrina | 24 Gener, 2007 22:54

La pronúncia hongaresa dels escenaris. Incendiaris. Com els vèrtex que ressegueixen els meus dits. Escalem piràmides per a desfer-nos de les pedres. Les llençam i fem sonar una harmònica mal afinada que ens fa intuir que estem a l’escenari equivocat. De dins l’harmònica hi surt un geni que crida que allò no són piràmides, sinó restes d’estrelles polars, de les quals només en queden les puntes. Mira-ho bé, em dius, si t’hi fixes, les petjades a la sorra multipliquen les possibilitats de ser vèrtex i estrella alhora. Només hem de girar la ferralla i deixar que el foc cremi la sorra i les pedres. Però cada vegada que ho intento, em vaig tornant petita, la veu dissimula les vocals i la mirada se m’esquerda i et veig com un dibuix de vitralls gòtics, mentre no paro de preguntar-te què és la causa-efecte?

clarividència

octubrina | 21 Gener, 2007 23:45

Sempre hi ha un punt de clarividència
que estomaca les restes de cendra
per encendre un volcà.

L'hospici

octubrina | 16 Gener, 2007 23:25

El vostre missatge s'ha enfilat. Una imatge es trenca esclafada entre els dos metros que travessen el propi miratge. I es desinflen les paraules a l'andana del mar. I les bimbolles i els geners retrunyen a les vies internes del cervell. I les safates són bidimensionals i els versos que hi vull col·locar al damunt rellisquen. I les hores dels rellotges estan totes indefenses. I els meus minuts, orfes. Per això he portat el temps a l'hospici.

En punt

octubrina | 15 Gener, 2007 23:36

Acostumava a arribar tard a les hores en punt. No als dos quarts i mig, no. A les hores en punt. Als dies en punt. A les persones en punt. Sempre es passava un pèl, la mica per no recordar perquè havia tornat a desafiar el temps i la sort. Llavors sortia del metro, passat dos minuts, sense haver-se acomiadat de la intèrpret i bufava fort per treure les restes de pólvora que li havia deixat aquella mirada. Es despenjava de la son amagant la nit, en tota la seva incommensurabilitat i color transparent, rere la lluna. Sense saber-ho, havia tornat a fer tard i els somnis ja no l'esperaven per dir-li bona nit.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS