Octubrina

amb la confusió d'una vocal ni tu ni jo ens menjarem res però sé, que en el fons o a la superficie, sents les hores mil•limètriques, les quadrícules de les lletres emmarcades dins motllos de ferro forjat esperant a ser tatuades al teu cos, paraules que cremen, que marquen la pell amb bombolles i et posen els ulls mirant a l’infern o a l’hivern calorós com ell totsol. rendeixo homenatge al meu cos, el despullo de silencis i mitges veritats i el deixo en pell viva, amb les meves pròpies carícies eriçant-me, amb els ossos deslligats, sense límits de moviment. com un pèndul, el coll se’m gira i agafo els llençols amb els punys fins que es destraven del llit.simplement, deixa que els meus dits famolencs sargeixin la ferida del fred. el silenci en les paraules dites m'ha empresonat i necessitava palpar l’espai blanc entre els mots. les paraules ens trastoquen ens transporten a un món on la realitat és la desitjada i no la volguda i ens hi sentim tan bé que si no fos perquè la vida ens obliga a tenir peus en lloc d'ales, estaríem tot el dia volant, sense esclavitzar-nos, per la puta realitat i la crueltat en què es pot convertir la vida però amb la dolçor que poden ser els somnis i anem alternant: dolçor amb cruesa, paraules amb sexe; amor amb adéus, impulsos amb racionalitat. sé què són ambdós: extrem i extremitats, de conèixer-los, de conèixer-me, de punta a punta de mi, d'ells, de tu, de les paraules, dels silencis, aquest és el sentit que vaig cercant. qui som realment? què podem ser? En què es converteix tot en ésser dit? en matèria orgànica? tenc els nus dels dits tallats i els dits adormits d'acariciar-te els ulls.gràcies per deixar-me el teu silenci en blanc.

Negociem, si és el que vols.
Tu em dius quant vols
per un silenci imprès en quatre colors
i jo et diré què en demano
per un simple mot
en blanc i negre.

i pensar que tampoc és tan difícil trobar pensament contemporanis ni recuperar la gana i viciar-se al formatge de cabra fos ni descobrir que l'admirador que et dóna sorpreses cada nit i et deixa notes escrites sota els coixins o entre els calcetins mal plegats ets tu mateixa ni tampoc és tan difícil arrancar un somriure ple de cafeïna per l'autopista mentre et dediques a perfilar Montserrat al vidre del cotxe ni tampoc ho és tan pensar que el color xocolata és infalible per al desenvolupament hormonal entre la meva ombra i tu ni que de nit s'esborren tots els punts suspensius que hem anat deixant mentre funambulejàvem per la vida ni que inventar-se verbs és tan estrany com menjar-se un deliciós carpaccio de tonyina ni que tu ets tan deliqüescent ni jo som tan complicada

EstimeraÀligues a les mans, gavines als ulls, collita de llàgrimes,
tornes a assumir la responsabilitat d'estimar la veritat
crua i per ordre alfabètic, en pèl, amb tota la barba;
rellegir Miguel Hernández com una destralada a la cara.
Tórtores a l'alba, bots a la lluna, oli de serp a les nafres.
Ullastres lents, comellars roats que no volen oblidar-te.
Saber que la veritat última és la terra i la paraula.
Un estol enorme d'estornells es menja la llavor de l'instint
de supervivència. Però, tant de bo, no la pairà tota.
No vols ser caute. Temps hi haurà per llepar-te les ferides,
per guarir les buranyes encomanades vers les cavernes
dels boscos de la disbauxa, la diària fira dels egoismes.
Descalç per tots els rostolls, ortigat per tantes incongruències,
esquiu com un mostel erugat, encara et sents dins el pit
la remor d'un cor sense clovella, una mica escarabotat
per fidelitats inajornables, però ben viu encara.
Vols de virot al cervell, ràpids picats d'oronella al bassiot
de la vida. Sang calenta. I, fins i tot, sobretot, malgrat tot,
estimera, companya fidel, camins i camins, estimera...Gabriel Florit, Diàstole i quatre poemes d'amor.Temps hi haurà de llepar-nos les ferides... Tot són opcions de vida, no?

No he pogut evitar caure de genolls a la son, vendre els meus somnis a bebés malabaristes que sortien de cunes immenses i arrancaven a córrer per la ciutat amb una vespa i un casc integral i deixar passar els minuts mirant com es cordava les sandàlies una dona morena amb trunyella desfilagarsada. No ho he pogut evitar, tot i que no t’ho volia dir... Però tampoc he pogut evitar recordar, recordar-te i despertar-me amb la petjada de les teves mans al meu cos.

la ciutat m'esgota, les ambulàncies m'estressen, la gent que em mira amb mala cara quan demano canvi d'un bitllet de cinc euros i m'envien al banc m'atabala, els semàfors intermitents, les dones del xamfrà que em volen engatussar amb les mitges màgiques, els números que no surten i els colors que et pressionen. que no, que el blau no és un color que avui m'agradi, prefereixo verds, ocres i taronges. prefereixo fer una volta de 360 graus i arribar a la vorera del meu mar. que només vull una increïble quotidianeïtat disfressada de tu. que vull retrobar-me en aquesta ciutat que m'esgota. i no sé com ho he d'arreglar...

He buscat, he remenat dins els calaixos, he arrabassat quatre rajoles de la cuina, he mirat rere el saler, sota l'escafandre del meu germà que es passa el dia dins les seves katiuskes buscant cargols, entre la paperassa plenes de prefixes, devora les causes i les conseqüències, baix l'estora de n'auba, dins els missatges rellegits cada dia 23, rere el bocí d'ombra que et vas deixar a la nevera quan seies enterra...i no...no la trobo. no tenc gana. et tenc ganes.

"... diria que es teu cos el consider i que es meu sentiment... se despista" (a.f)

inverteixo el silenci. tremolo abans del calfred. m’adormo abans de despertar-me. l’ombra em trepitja, malfereix les escletxes de llum abans que surti el sol. el meu cos té gust de sal, abans de llençar-m'hi a nedar, abans de desfer-lo en fitxes de parxís. trobo abans de cercar i callo. em menjo les lletres a l’inrevés. u-é-d-a: indigestió abans d’estimar.

M’he quedat amb la teva pell enganxada a les mans, d’una mossegada m’he menjat tres pigues i un bocí d’ànima desfeta. Te l’havies deixada a lloure, esmaperduda. En realitat, només necessito una mica d'humitat i cotó per anar fonent-la a la meva llengua mentre et dorms a l’horabruixa...

La desesperació desesperada d'esperar. Esguards d'un líquid vidriós. Tardança tardorenca mal entesa. És una confusió de l'organisme. Massa psicologia barata per tant poca raó. La por esdevé una arruga al ventre, un bolic de sang coagulada a les entranyes i un esvoranc de buidor a la gargamella. Les ratlles, les onades i els plecs del cervell provoquen autèntics estralls al cos. Tots els termes esdevenen absoluts, els dubtes insolents i el neguit raja espontàniament de la interpèrie humana. Amarga, pudenta: així és l'escassetat de natura. Misèria espessa que s'enfonya a les arrels de les dents, les mor i estén la brutor als ulls desviats. Ningú no té el dret a compilar els desordres amb tan poca precisió. L'amuntegament de matèria sanguinosa no hauria passar per l'esquinçament dels pensaments. Només caldria seguir el ritme quotidià, rutina cuinada a foc lent. Afarragar-se sense sofrir cap entrebanc a l'ànima, cap ensurt que impedeixi desglaçar-se per sempre.

es comença a moure un vent d'aquells tan durs que t'estiba tots els plecs de pell al front. trontollen les parpelles i cauen els batecs derrotats, sords per les xiulades del vent. t'aferres als propis braços, desitjant que cap bri d'aquest aire fred se t'escoli als teus somnis. no vols cap més malson, els crits queden tots ofegats i et despertes escanyada. necessites somniar en les bruixes que intentaves acariciar quan eres menuda i sempre s'escapolien dels teus dits. potser avui t'hauries de conformar amb amb les margarides grogues que algú sense esperança ha abandonat perquè no tenia les fulles blanques.

dos quarts d'una. ja ha passat l'hora de les bruixes solitàries. amaguen graneres en el fons de les tombes i fan nets els ossos dels seus avantpassats. i s'adormen. desperten empapades de suor, d'una sentor amarga, gairebé viciosa, que els recorda que les bruixes no poden somniar. esdevenen xanasses, buides de claror i de sentits, sense tacte, ni peus ni flors que engalanin les mirades de cendra. sempre, però, hi ha qui desafia els límits afilats de les hores i viuen, d'octubre a març, amb una hora més tatuada al cos. Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

Maria Mercè Marçal

Em rellisquen els peus. sí, tampoc és tan estrany que s'hagin tornat petits. Després de veure el documental de les xineses esclaves de la dictadura de la bellesa, se m'han encogit de cop. Sense permís. La punta arrodonida i adolorida per l'excés de compressió. Potser és un càstig per haver desafiat la natura de la boira. Vaig creure caminar per sobre de milers de bombolles espesses d'aire i aigua amb els ulls embenats. I els peus, que assentien i negaven la velocitat, varen quedar tocats. Esgarrifats.

m'he construït una closca preciosa. és de color marró i negre, a ratlles i puntets. no està pixelada, no vos penseu! els caragols encara no en sabem d'això... és família d'un caragol bover i amb la seva resistència em protegirà dels llamps que vulguin malmetre les meves antenes. de vegades, visit una pedra on s'hi amaga -qualque pic- un conegut meu, al qual li he plagiat la por. el silenci m'ha dit que surti, que ningú no em tocarà les antenes... però fins que no cantis no sortiré.

Si veu qualque persona més avui, deixarà d'existir. Es convertirà en 23 espurnes de fum i les veïnes del cinquè C i del tercer D pensaran pobra nina, quin final més desventurat. I ella, després de l'explossió, serà dues miquetes de pols que es ficaran dins els seus ulls i no podran dormir de tot el vespre de picor. No els regalarà aquest mal. No. Pots pensar!. Seran dues miquetes de pols cares, perquè hauran de pagar un metge especialista 24 hores (com aquelles "cerrajeros 24 horas" que et claven 200 euros quan et deixes les claus dins de casa i cap dels teus amics és a la ciutat). El metge els demanarà què els ha passat i elles, com a bones xiqueteres, li explicaran la vida i miracles de la pobra nina, ai! De com quan era petita passejava per l'ascensor amb una paleta de pintures i escuradents com a pinzells. De com va rompre el vidre de la porta de la il·lusió d'un dia de desembre (perquè llavors era massa inconscient per a perseguir els octubres). Li explicaran al pobre metge que el ca que tenia havia sortit igual de desgraciat que la família, que havia mort verge i amb el nas eixut. I que de nit dormia amb el llum obert perque tenia por del petit príncep que esperava, de fulles plegades, al capçal del llit. I de com s'aturava a escoltar el gueato de la veïna quan tornava de missa, mentre ella tocava la flauta amb el ca adormit a la falda. Llavors el metge traurà l'esparadrap i cosirà la boca de les veïnes amb pegamento. Així, cada vegada que parlaran, les paraules maleïdes quedaran enganxades a les parets d'on siguin, amb el seu nom gravat i tothom sabrà que són unes xafarderes poca-vergonyes. Després agafarà unes pinces i treurà les volves de pols del seus ulls i iniciarà una recerca exhaustiva de les espurnes que completen el trencaclosques de la nina. Haurà de remoure vint-i-una paraules, desenterrar-les de l'oblit i plantar-les devora les dues miques de pols que va extirpar de les veïnes. Només quan haurà reconstruït totes les espurnes, podrà escriure a la seva plagueta el resultat de l'autòpsia: mort d'il·lusió.

Necessit estar totasola un migdia. A dos km de la rutina. Sense missatges al mòbil que anul·len vaixells. Que no els anul·lin, que els enfonsin i que ressuscitin els titànics del mediterrani, que no t'importi que res no tengui sentit. De vegades, no n'ha de tenir. Simplement deixar-se dur per la incongruència. Tenc les idees engrunades i n'hi ha una que em dóna massa voltes. Però no trob cap gambaner per caçar-la. És una idea disfressada de papallona i busca estar totasola. M'he posat la gorra caqui i he tallat els fils de la xarxa. La papallona queda enganxada a les teranyines de la vellesa. La totsolesa s'escola entre els dits del vent. Les paraules s'aferren a la gargamella, lletres amb terminals que rasquen però no em deixen cridar. Odii les majúscules d'aquest text. No dormiré mai més 8 hores. Ja em diràs perquè serveixen, si almenys les pugués plegar i desar al calaix...Però no. Ni un trist somni. Només et deman, per favor, que em desfermis el doble nus i em deixis somniar...