Octubrina

 

Vull caure, simplement. Estic cansada de degotar a compta-gotes.

Hi ha pics que les paraules són absurdes per òbvies.

http://www.goear.com/listen.php?v=9d8222a

Però no les idees... no?

Fa un vent estrany a la ciutat. Els assassins corren espantats com a lleones i les paraules van a preu de somriure jove. Perquè de canaris no en tenc. Només dos ciclàmens que alleugeren el vertigen del balcó i anestesien els meus atacs d'enyor amb la pòcima de les bruixes metzineres. Tampoc tenc granera per treure la pols a les hores. Només, a mitjanit, m'apareix a les mans un fusell. I disparo contra les gotes que m'entel·len els ulls. I m'adormo. Fins al despertar.

Sortia de casa amb un pas parsimoniós. Pantalons i jaqueta negres. A conjunt amb la corda de la gosseta, una cocker ben rossa, amb les orelles d'un color gairebé albí. Baixava l'escaló de l'entrada i encenia la cigarreta. Llavors iniciava un pas lent, mortuori, d'un dol pesat i rigorós. Una passa rere l'altra. La gosseta s'havia anat acostumant al ritme de la madona i feia avançar la corretja amb una tristor lleugera, d'aquella que no se sap ben bé perquè, però s'acaba flotant per sobre l'empedrat del carrer. Ella era respectuosa amb els hàbits de la gosseta i, quan s'aturava a ensumar, aprofitava per fer la calada més profunda. Respirava fort i extreia tota aquella misèria de fum per dissimular els sospirs. No li agradava fumar caminant, per tant, havia d'esperar que la gossa s'aturés a ensumar.
De nit, era el millor moment per respirar tranquil·la l'aire metropolità. Aquell dia, s'aturà a tres metres del seu portal, com de costum, on hi havia els contenidors de reciclatge. No hi havia ombres al carrer, excepte la de la ciutat que esdevenia estúpidament quieta. Respirava el silenci de la nit, quan en l'ombra del món aparegué un gos. S'acostà a la Mira i comença a ensumar-la mentre anaven voltant. Resseguí la corretja del cos i es trobà amb una explosió de colors desiguals i avantatjats. Va veure un somriure, unes passes cap a ella i uns ulls com a guspires de moixa. Després ja es va veure involucrada un acte rutinari, primitiu. Comença a ensumar-li el coll mentre li apartava els cabells per darrera de les orelles i aprofitava el gest per acariciar-li els lòbuls, les vies i les esferes d'aquelles petites peces que algú havia dit que només servien per escoltar. I clar que escoltava els gemecs quan li passava la llengua per aquella petita ruta improvisada pels sentits. Havia decidit que, ja que hi era, els aniria repassant tots. Aniria a visitar amb els llavis i els dits les seves pipelles, baixaria fins a la boca, s'entretindria en mossegar totes les paraules que volguessin sortir sense el permís de l'acceleració. I ensumaria. Ensumaria amb l'instint més salvatge aquell cos recordant que la vida és seva Que cada nit baixarà la gossa amb el desig dels colors i dels sentits. I que no s'oblidarà, com quan ara desferri els seus pensaments d'aquells ulls, que la gossa no pot tornar a casa sense haver complert les seves necessitats.

La inèrcia de les paraules es perd en les línies d'entremig de les cançons, en els deu minuts que tanmateix havien nascut per no proliferar, en la flotació dels somriures en la fosca, en les línies de les muntanyes i els cementiris dins la boira, en les olors, les veus i els tactes que surten de la brúixola i decideixen orientar-se palpant la terra pam a pam. Sense punts cardinals. Sinèrgics.

De la fam neix la impaciència, l'orgull esbarlat dels dies que et volta indistintament del passat al present. De la fam neix el camí de roselles de quan era menuda, les estones al llit amb els ulls ben oberts, les mans al cap i la guixa nua, sense fitar res més que els ulls desconeguts de l'aire. És la teranyina: -Els cercles amb escletxes, el camí inevitable amb senyals de 'canvi de sentit en 150 metres', Penèlope desteixint l'espera-. És la teranyina amb fils de colors paral·lels.

El vostre missatge s'ha enfilat. Una imatge es trenca esclafada entre els dos metros que travessen el propi miratge. I es desinflen les paraules a l'andana del mar. I les bimbolles i els geners retrunyen a les vies internes del cervell. I les safates són bidimensionals i els versos que hi vull col·locar al damunt rellisquen. I les hores dels rellotges estan totes indefenses. I els meus minuts, orfes. Per això he portat el temps a l'hospici.

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres protectores i alguna espurna del darrer xisclet de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres, té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i separades a vint mil·límetres cadascuna, Es queixa del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest de l'altre. Les veus ja no existiran mai més! Sospira amb un gran moviment de braços. La mudesa ha desenvolupat una flexibilitat inesperada en les faccions de la cara esblaimada del silenci. I també una gorja enorme per tragar-se tots els mots esmicolats. I els ulls? Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

la sinceritat m'arrossega èbria pel camí dels canvis.
i en el camí s'han extinguit les margalides, les pipelles, els niguls, els alfabets,
els misteris, la curiositat, les minúscules, les cançons, les vocals i les consonants
i els etcèteres.
és hora de llençar la ferralla i omplir el temps de lleugeresa.

una abraçada

Octubrina Gràcies a tots els que heu passat per aquí.

Som serva de l’obscenitat de viure. Emmudeixo amb les casualitats i robo totes les margarides per anar col•leccionant les deixalles de la gent quan la resposta és no. Vesteixo amb una innocència estripada, a ratlles pàl•lides i indefinides. Camino a singlotades desbancades per l’excés de soroll. Obvio les advertències que barbotegen del subconscient i caic en el replà de l’escala. El problema és l’escala, no la caiguda. El diagnòstic és un coma de fredor revestible.

Viatge inferior a la circumferència de tots els esclavatges,
m’inferno a la nit disfressada de pluja fosca,
vesso harmonia esberlada pel teu rostre
i batecs enllustrats per la teva desabsència.Oblit salvatge.Bon Nadal.

crits incommensurables fets de nervis tallats en peces rodones. mirades a contrallum, una presència a contrapicat. em dóna vertigen imaginar-te amb els colors girats. d'un blau elèctric, amb sospirs esfèrics i tremolors triangulars. potser és que tenc gana.

i així és com em sembla que la vida va trepitjant les meves passes, com si fos tan atrevida d'imaginar-te amb els ulls deserts, emboirats de timidesa. i així és com transgredeixo les terceres persones, els violoncels i el fum reclòs a l'oblit. i així és com el paladar s'eternitza del teu sabor de vainilla. i així és com els dits palpen els batecs a mitjanit...

se'm talla la respiració però estic decidida. avui filtraré tota la cal que has deixat entre les paraules i n'esborraré el rastre que en tenc al pensament. la fulgència en què el rovell creix no fa sinó que avisar-me a crits que gestioni les altes temperatures i les restes orgàniques -un cop anomenades carícies- que accentuen la crisi d'òxid que pateixen les meves pells. tancaré l'aixeta de la falsa modèstia i la clau de pas de la teva obliqüitat i tornaré a la ferreteria del cantó.

cremes l'energia de les neurones teletransportan-te a llocs indiscrets on només habiten les ànimes despoblades (és a dir, l'oceà de la pocsuquesa, que dirien en terres ebrenques). la indiscreció, però, et crema fins a arribar a les veus arrissades que pedalegen quilòmetres de silencis a través de gintònics i martinis en festes santorals. cosa de la indiscreció, què n'hem de dir. les pinyes, aspres d'aparença però d'eterna dolçor groga i marró, et brinden somriures i paraules de bombons i xocolata. massa fruita per a aquestes hores indiscretes, no octubrina? no estàs abusant de la teva pròpia son? potser l'hàbitat natural de la teva habitació, de les plantes dels veïns que canten a migdia, de les pauses accelerades a què t'obligues a fer mentre penses... potser l'èter, les pipelles, les nadales, els whiskys, els arts i els germans són un bon motiu per adormir-se i pensar que demà no recordaràs que has pensat i cuinat tants mots al forn de l'infern. on tots hi som lliurement. sense prejudicis ni malediccions ni mals d'ulls ni paranoies de telenovel·les ni de cançons austrohúngares.

Que surtin de rere els bastidors les nits en què somniava treure'm de sobre el teu excés de vocals tòniques i la meva sobredosi de covardia. Que surti de l'ascensor l'aroma de coco de la veïna del gos. Que esclatin a glopades de vida els colors de les margalides del balcó. Que s'incendiïn els monòlegs i que de la cendra neixin espurnes de converses a dos. Que mai entri l'embat a la teva mirada quan despertes. Que els somriures siguin sempre tan nítids i els omplis d'ecos per fer-me saber què ets doblement feliç. Que sigui dimecres i dijous i no tingui més ganes de córrer.