Octubrina

Aquesta manera d’obviar-me a mi mateixa. Espai en blanc: llençols, paraules, enyor. L’enyor és blanc. El desig és com un morter que pica tots els dubtes i els amaneix amb dolçor perquè els ansiosos creguem que no hi ha cap altra opció més que aquest beuratge. I el blanc es converteix en beige, una crema amb miques de julivert mal pronunciat.

Perdo el silenci entre els teus rastres i quedo totalment desamparada de l’allau de paraules que ja no cauen com a barrumbades. Abans es deia molt aquesta paraula. Barrumbada. No sé ni com s’escriu, però tenc el record de grans pluges, de molins desbocats per la força d’un vent que podria ser tramuntana. I alguna calabruixada. Calamarsa també una paraula d’aquelles que et fan pensar que tot és terriblement contradictori, com el calamars a l’hivern, la mar salada de la teua banyera, la indigestió que provoca sempre el mateix somni. Avui tenc remolins al cor. Caps de fibló que apareixen i desapareixen entre punts suspensius i colors. No. No és coincidència, ni tampoc una creença ferma ni atzar. És deixadesa.

No paro de tararejar la cançó que vam començar a escoltar aquell estiu. Recordes? Narana na nanaaa. Estàvem a l’hamaca que penjava dels dos pins fora el jardí de casa teva. Era un horabaixa calurós, però no ens importava tenir els cossos enganxats, encaixats, movent-se al ritme del balanceig, esperant el bri d’aire que ens hauria de calmar la set. Es feia estrany tenir-te tan a prop i alhora tan lluny. Durant un any i mig havíem estat incapaços de completar cap cicle. Sempre enfilàvem costa amunt en nits d’abraçades necessitades, fora d’hora i d’amagats de tots els moixos. No arribàvem mai enlloc. Aquesta és la veritat. Fins ara. Un dia qualsevol de primavera, que desperta entre somnis de caramarlans i copes de cava. I cocoters i platges exòtiques. I dits exòtiques en cossos deserts. Un dia qualsevol de primavera en què m’he trobat amb les mans vermelles de carregar unes maletes plenes de carícies i un bitllet d’anada sense data de caducitat.

Diumenge. M'injecto cafeïna des què desperto i no aconsegueixo treure'm la sensació de desprendiment que m'ha atansat des del divendres. M'intoxico de paraules i fotografies en càmera lenta. De dits maldestres que fullegen cossos invisibles. De coixins negres sobre llençols blancs. El meu negre ja no és primavera. La primavera d'aquest diumenge esquinça i esfilaguersa qualsevol teranyina. M'afilo les ungles, afino la veu, desemboiro l'esguard, trec l'espasa i tallo tots els fils d'aranya. Retallo els niguls per a la línia de punts. Ja no floten els llavis en la fosca de la nit. No hi ha recança. Ni enyor. Ni tremolors. És diumenge de distància entre el meu cos i jo. Les sensacions m'envolten com a satèl·lits. S'aferren a l'anella i s'encadenen els uns als altres cercant una sortida. Una sortida del cercle! Exit. Salida. Els indicadors lluminosos s'han quedat sense piles. I la sortida no es veu. La fredor de les carícies tampoc.

T’hauria de fer por. Tenir els ulls tan oberts i tan distrets a l’hora. Ser incapaç d’enfocar totes les idees doiudes que et passen pel cap i quedar tan cofoi. T’hauria de fer por. Torna-hi, a la inutilitat de viure. Torna’m els tanmateix que et regalava a les hores en punt dels dies de molta ombra. Esclar que t’hauria de fer por prémer el teclat amb aquesta debilitat per les vocals atònites. Estic tònica, bec ginets redecorats de neutres i àtones. I esclato en una barbaritats de desitjos de fars, roques nocturnes i altres contes. Com no t’ha de fer por?

Annemarie Schwarzenbach (1908 -1942)

Somnis afònics,
vocals esquizofrèniques,
consonants de morfina,
Etèria, aèria.
Deesa dels ateus de si mateixos,
dels perduts i dels dissortats.
Viu a l’amnèsia de l’oblit
a les arrugues de la recança,
a l’escorça del cor
dilapidat
amb tant d’amor llençat
als daus de la sort de fang.

S’obsessiona per tot. Per les albergínies. Ja no hi posa carn ni peix al tumbet, sinó albergínes farcides amb albergínes que es cruspeix amb dues mossegades. Albergínies amb pernil i formatge. Albergínies a la llenya. I de tant de cuinar i reviure el foc en cada plat, s’ha quedat sense caliu. Obsessionada per la pell morada, el tacte relliscadís i el color lívid, brillant i desfet per la calentor artificial d’un microones. Tot i res. Devora amb atrocitat la incipient nuvolada, que creix a escreix per un cel mancat de colors. Fa massa dies que no surt el sol. Només l’ha ensumat una mica per sobre dels niguls, muntanyes de cotó blau, com si tengués restes de pinta-ungles i l’acetona s’anés tornant lil•làcea. Un homenatge pòstum al sol tatuat a l’esquena del temps. Com qualsevol obsessió, mort abans de nèixer totes les flors.

Un món de tinta xina a les mans. Fas una mirada d’àguila i trobes totes les aus amb les ungles dels peus ben afilades. Alguns dels ulls són de vitamina de colors, d’altres de fum senzill. Escots impronunciables que acaben en cintures idèntiques de colors atigrats i comencen amb un collar de pedra negra, amb el nyigo-nyigo d’una campaneta de ferro, perquè no perdin de vista el niu d’on provenen. Un niu immens on no existeixen eles geminades i la llengua és bàrbara i tòpica. La palla és feta de tires de texans destenyits. Com a aus rapinyaires vigilen les preses i es fan les sorpreses quan apareix l’antítesi d’enemic. No hi ha amics ni fusions: o s’és del niu o emigres. Definitivament, enfiles el vol, casualitats amunt, en el camí de retorn a casa. L’olor de la terra mullada vora la via del tren t’és amable. El gos també. I tu tornes a ser el pardalet que menja miques de panada que algú ha deixat caure com a fressa perquè encertis el vol de tornada traçat en la nit.

Una mica de nou moscada, quatre fulles de moraduix i un raig d’oli verjo. Aquesta seria la base de la pòcima que faria servir per embruixar el futur quan es presentés d’amagatall aquella nit a les dotze. No, no era dolenta. No portava capell ni tenia cap granera voladora. Com a molt, donava besets voladors o es posava la gorra de llana per evitar que les orelles se li congelassin. Només volia que el futur li sigués propici i sorprenent. Aquella nit havia demanat convertir-se en rata-pinyada. I de tanta intensitat en què ho havia desitjat, ja començava a sentir com a les costellles li puntejaven el que haurien de ser les ales. Es rascava. Cada cop més fort, fins que es va encetar la pell, però no li va sortir sang. Potser és que sóc massa freda o potser en aquesta altitud onírica no existeix la sang. Va decidir no preocupar-se i es va asseure amb el rellotge de mà de l’àvia a les mans. El procés de mutació es va anar accelerant amb el pas dels minuts. Les cames se li escurçaren i el cap i el coll. La pell li canvià de tacte i color, però ella seguia sense tenir por. La por, diuen, mata d’un tret la curiositat. I no es podia permetre el luxe de no poder engatussar el futur. Ara ja havia començat. Qui la podia parar més que el temps? El gran mostre inoportu podria despertar en qualsevol moment. Quan va tocar el darrer tic del rellotge, va emprendre el vol cap el fons de la cova, futur endins. Havia aconseguit fer-se’l seu. Volava de cara, d’esquena, com a una espectadora que atravessava colors, dimensions desconegudes, flors extinguides, paraules de sucre, coloms a les balustrades, mots oblidats a la punta de la llengua, salives i olors de llençols compartits, ulls de cel negre i eclipsis al a platja, pluges verticals, horitzontals i en diagonal, esferes afilades, bombardeigs de rialles, llàgrimes elefantisíaques, muntanyes de xocolata a les salines i el futur no s’acabava, només es feia de cendra per a convertir-se en caliu. Renaixia en cada pipellada, sense rovell a les ales, que eren com a ones de mar vella. No existien les arruges, sinó que tot eren plecs d’abraçades acordeòniques. Somniava atmosferes i alenava aromes de cireres i vent de garbí. Sense fi.

La va despertar un dolor suau als braços, com d’agulla de palla. M’han crescut els braços, li va dir. Ell li va fer un somriure d’adormit i la va abraçar ben fort. Tranquil•la, el futur no és tan etern. Només una mica.

Al propietari de la capseta. De vegades, les paraules queden amagades dins els bòtils i joiers barrocs perquè en aquell moment el batec és tan fort que escarrinxen. D'altres, són seduïdes per l'absurd quotidià. I només, unes poques, per deixadesa dels dits, per la desconfiança que uns mots tenen dels altres. Competència salvatge per sobreviure a la memòria. I sempre els rescata un tanmateix del futur, agònic, sense esma i cec.

Temps enrarits. Una sensació de metamorfosi ens corprèn l’ànima amb un mànec de ferro subtil i lleuger. Es va desfilagersant a contracorrent del terra a les pipelles. Dels dits a la pluja soterrada.

Em passa que l’oblit va rodolant per les rambles de totes les ciutats.
Em passa que la raresa gela les paraules i les exposa en una vitrina de deixalles congelades.
Em passa que de nit tenc somnis on veig la meva vida en 20 segons i no moro. Simplement em desperto.
Em passa que he omplert el buit de farina i llevadura canari per bufar fort i amagar-me rere la pols del teu pols.
Em passa que ja no necessito desordenar el caos, ell m’ha pres i m’ha desfet en quadrícules mil•limètriques de cantons rodons.
Em passa que no necessit una melodia antigel, ni una pomada antirrelliscades.

Cada essència de segon conté la fragància d’un pensament. Enrarit, estrany. Atípic, si vols. I a la capseta no m’hi caben tots.

Es queden els tres sentats en aquella taula. Sense res a dir-se. Només escoltant el cruixir d’aquelles tecles del piano, el devessall de la pluja rodolant per la finestra, el cendrer amb restes de carmí a les burilles de tabac ros, segurament d’una dona exhuberant, van pensar els tres. O els dos, millor dit. Perquè un d’ells estava pensant en com podia desentel•lar aquella boira que s’havia imposat entre ell i la Júlia aquell horabaixa de maig. Desesperadament fregava amb el puny del jersei el baf de la finestra, per a què li prestés atenció, per a què li obrís els ulls a ell i deixàs l’absorció d’uns ulls inexistents, a l’altra part del vidre. El tercer en discòrdia menjava una poma verda al carrer. La seva presència, però, era tan ubícua que la Júlia sentia el seu esguard clavada als seus ulls. Sentia els mateixos pensaments. La mateixa vessa. I la mateixa olor de poma. Ella, però, la intuïa vermella.

Els somni d’avui estava embolicat en un coixí de formatge camembert a punt de ser rebossat. Cada càpsula contenia dosis oníriques de personatges de la fauna nocturna. Un nom de jazz. Fesomies antigues que s’omplen d’arrugues quan desperto. I què bonics els horabaixes disfressats de cranc, quan torna a sortir el sol després de pondre’s. I què bonic el cel esqueixat. Així era teua la claror que regalimava d’aquell nigul? Encara tenc els ulls amples de tant voler abastar la immensitat del cel i voler acariciar amb els palmells les cicatrius de la terra del Delta abans que s’inundin els camps. Em manquen diòptries per arribar a l’horitzó i caçar al vol els esguards de les gavines. Em manca coratge per deixar de tremolar. I els moixonets, de quin color tenien la panxa?

Necessito una abraçada enorme per treure’m aquest tremolor. O una camisa de força. Despullar-me dels batecs i deixar-los a la tauleta de nit, prop del llibre que em devora les nits i els omple de pols i desabsència. Anestèsia pura en gotes de tinta a la sang. Una injecció de líquid per sobreviure’t. I un txec per a tatuar-me l’oblit en 8 sessions.

Fixa-t’hi bé. No és fàcil mantenir aquesta contenció ferma. Tenir l’esguard congelat. Les mans quietes dins la butxaca. El clotell en tensió. No, no és fàcil. L’enyor és un d’aquelles coses que et va corcant cadascuna de les venes per on hi corre i recorre la sang. Perquè la meva sang sempre es passeja per les mateixes vies, excepte quan per un pensament mal entès, deix brollar-la uns dies. I és llavors quan dormo amb el dit apuntant a Roma, a la mar i a les gavines. Però d’això ja fa molt temps. Deu ser que tenc la ment una mica consentida i fa massa viatges astrals al passat. L’hauré de reprimir també. Encara que el pany que protegeix de la incontinència estigui rovellat. M’autocensuro d’interrogants i deso les paraules als calaixos. Mira tu, quina malastrugança. Quina dissort. Quin excés de falsa fredor.

I els boscos queden despoblats. Sense udols. Ni rascades a l’escorça del nostre arbre. Qui escriurà ara els arcs amb els noms dels desapareguts? Surten arrugues entre glop i glop, entre petites morts i petites clarors. I neixen en regruix. A l’inrevés de tot. Sempre de tornada del segles.

Tenc el cos recobert per una capa fina de son. Transparent, suau, relliscosa com pocs tels de ceba saben crèixer.

Resistent i persistent en el temps, no em deixa distreure’m amb les clarors que puc distingir des de la cadira, allà lluny, a un record anomenat carrer. Allà on un temps enrera la facilitat de viure marcava les hores de l’horabaixa. On deixàvem llavors de pipes als plàtans dels carrers. On el temps naixia dels nostres ulls i encara no existien tantes pipelles perforant ànimes dolçament. On els balcons noucentistes es construïen a cada passa nostra. I ressuscitàvem cuines dels forats dels ascensors mentre cosíem llençols d'innocència. I descobríem que érem immortals als salts i a la son. I les punxades, una mica de foscor com quan mires el sol als ulls. I els dits, empastifats de nutella i pells de primavera.

Allò no era temps, era vida desfeta en una tassa de xocolata.

L’esclat de la primavera a la pell,
un embat demolidor de tristeses,
injerts d’esperança amb la punta dels dits,
els dits salats en les nits de lluita d’eclipsis,
on no hi ha vencedors ni vençuts,
només carícies a l’aire inquebrentable que respirem,
als murs de fum que ens emboiren.

I sense pressa,
cultivaré el temps amb niguls de cera
perquè la pluja sigui un degoteig de llum
i claror per encendre la flama.

Avui he berenat un cocarroi. I el somni ha estat atlètic. M’he despertant amb els braons mig electritzats. Com si hagués estat abraçant amb molta força o com si m’hagués estat preparant tota la nit -en posició cursa100 metres lliures- per córrer contra l’oblit. I saps? Penso molt en els insectes ferits, per sempre dins s’herba aturats. És una llàstima que la natura censuri aquests insectes d’ossos. Però si ho mirem des de ben amunt, d’allà dalt, n’hi ha molts de somnis invertebrats, sense costura. De fil blanc, bo d’esqueixar. Com els monòlegs que retrocedeixen amb el cursor. El tipex i les tecles que esborren no són bon invents avui. Ni tampoc els parabrises. Per què treure el millor d’un dia de pluja, que és l’aigua? A qui fa nosa, si tanmateix, tenim les pipelles com a paraigües. I els ciclàmens i els pensaments estan contents.

És bonic dissimular quan plou. I mirar les roses grises per la finestra de dins el llit. Ben sol i aterrit. Atemptant qualsevol intent de raig amb l’esguard clos com a escut. Quina tranquil•litat. Els saxòfons. La pena que surt de l’esmolador de ganivets del carrer Urgell. La melodia desafinada de la pols quan faig dissabte. Els viatges de la casualitat, que sempre passen de llarg de l’estació de les oportunitats. Els vaixells que arriben d’Amèrica mig varats per l’enyor dels viatgers. I no arriba, i les perseides i el cinturó d’orió que estreny massa aquell pesar de voler arribar i no poder. Perquè la mar és fosca i les ones són com a forques que punyen el cel com un Posidó malsofrit. I tanmateix no poden remugar perquè el retruny dels trons és més fort que els fils de veus primaverencs que enceten s’horabaixa.

Potser demà, es diuen. I el subconscient ja comença a trair les narius i els envaeix una olor de pintura greixosa. Qui sap si estan pintant els compartiments subterranis amb les mans. I tanquen els ulls i s’encomanen a la pítia grega per a què els hi diguin quantes ones queden per travessar. Quants cants encara hauran d’esmicolar per treure’n uns quants versos amb ressò. Mentides i més mentides arrebossades de mel i sucre. De somriure de colflori i de repressió enfarinada. Potser tenen la veu empeltada dins la ment dels mariners i dels follets.

Al final, els esquelets no han estat tan mal companys. Massa vertebrats, potser. Sempre hi ha qualque ós que fa nosa per quedar-s’hi adormit. I els ametllers, empresonats per la pròpia primavera, fan esternuts de flors. M’encanten els bessons. I algun dia, agafaré el garrot, i tomaré totes ses metl•les. Ben neutres i cuites. I somniaré en xemeneies i sants i bufaré fort per a què s’encengui el foc. I jugarem a fer caliu sota els llençols. Sense cerimònia. Amb la por al pols, amagada sota les venes. I la lluna. Ja saps, anar tirant, anar paint.

Intuïa tota la nit la presència de l’ombra. A punt d’esmicolar-li la llum i deixar-la sense un altre puntal indispensable per superar el caliu de la nit. El cel de ciment no era barrera suficient per aturar les irradiacions de la lluna. N’hi havia que el cridaven. Però l’eclipsi no entén de crits ni de pors.

També ella pensava en desafiar-lo atrevessant les vies (descalça i tot, si li ho haguessin preguntat) i estampar amb les mans les petjades de l’ombra. Fer-ne un bolic de clarobscurs, un castell de llum i sorra i emportar-se el millor raig entre les miques d’arena de les ungles.

Impossible copsar-lo, però, la mirada és feble, el temps corre a molts quilòmetres per hora i condueix inevitablement cap el final. Millor arribar-hi de cop, pensa. Millor deseclipsar-se de cop. Així que va treure l’ombra que havia amagat a la màniga de la jaqueta i la hi va fondre en una abraçada fosca, de pell aspre, de fugida.

Avui s’ha despertat sense cap claror que la perseguís per abraçar-la mentre s’estirava de braços i cames. Només amb un crit de guerra: deseclipsa el temps!

És dia de pèrdues. Aèries i diàries. La perduda de cada dia, la que va esquerdant l'ànima suaument, amb una dolçor extremadament anestesiant. I la pèrdua aèria, la dels quilòmetres i les hores que ens obliguen a l'exili d'abraçades. Torna l'enyor salvatge, les punxades als diafragmes i les calades d'absència a ple pulmó. Quedo cega de tanta foscor però necessito la nit per obrir-me a la calma dels carrers buits i confessar-me entre els llençols vermells. Mentre voles, mentre dorms, mentre morim per tornar a renèixer cada matí sadolls d'absència.