Administrar

almastrings

octubrina | 28 Febrer, 2008 00:37

Simbiosi, complicitat, un exercici constant de respiració musical. Compàs, ritme, mirades afinades, sons demolidors per a les ànimes sensibles. Un duet com el format pels fundadors d'Almastrings no pot passar desapercebut per a cap oïda. Tenen la força de la joventut i l'experiència de la maduresa. Un equilibri de funambulista entre les cordes. Una xarxa de solidesa ben teixida. La seva trajectòria els ha portat lluny (Alemanya, Bielorússia, Polònia, Israel...) i ens ha portat lluny, aquesta nit. Un entorn deliciós, amb una sonoritat gairebé verge -sinó mística-, una capella retrobada entre murs de ciment: Sa Capella. Un repertori electritzant: un inici clandestí, que es destapa i trepa per les cordes fins al clímax i desemboca a la fúria de les cordes, els arcs, els dits. El final a ritme de tango. Un ritme que recorda una petjada al cor, un calfred a les cames. Botons de notes contundents, sentides.

La peça definitiva del trenca-closques musical per als amants de la bona música. La propera cita amb Almastrings al complet és dia 15 de març, a Santa Maria la Major (Inca).

referèndum

octubrina | 26 Febrer, 2008 22:51

El temps se m'escola entre les mans,
se m'esborren les hores, les pipelles,
les paraules corren frenètiques,
just just embastades per aguantar el sotrac,
l'embestida de l'agulla de capoll.
Cohibir mai no ha estat feina dels pensaments,
desempalleguen, despullen la incomoditat
de la fredor de la desconeixença.
La cremor dels segons, la impaciència puntual,
l'estricte òbit del temps, enterrat amb les cendres
del que ha quedat per fer.
El temps ens calla les impulsions i ens distreu
amb el recompte dels batecs de les hores,
sempre tan políticament correctes.
Sí, el temps és una arma abstracte,
un moviment de la indústria rellotgera,
que manipula el ritme i l'entonació de la vida.
Convoquem-ne un referèndum,
i proclamem-ne la independència!

Allibera'm de la teva esclavitud
i deixa'm avançar sola a l'esvoranc.

oficis de l'instint

octubrina | 25 Febrer, 2008 23:30

Posar massilla als buits d'enteniment, als forats de la ignorància, a la puresa del blanc tacada per maons de unilateralitat. Cert és que el temps també fa que caigui paperí d'emblanquinat, que les hores despintin la màgia i es neutralitzin tots els colors. És cert. És ver. No hi, però, motiu per no encegar-se, enaltir la sang, reivindicar el monòleg de les venes i cridar, escridassar els mots irònics. Començaria una guerra silenciosa -prudent, si es pot dir així a una guerra freda- amb les ungles afilades, enfilades a les altures de la protecció, amb el cabestrell de la consciència i la maduresa. Abstracció, distracció de l'essència de la ràbia, al cap i a la fi. Sempre amb l'escut de claus i broques del 6 per protegir-se de l'amenaça de calabruix d'incoherències. I massilla. Massilla per tapar les ferides, per cicatritzar la matèria bruta arrancada de l'ànima.

silenci

octubrina | 13 Febrer, 2008 23:02

Sent la roada als ulls. De matinada, la va sorprendre mentre dormia, el temps. La boira que fa camins en contra direcció, la pluja que cau a pes mort, el temps que batega taquicàrdic. Els fenòmens atmosfèrics estan patint un trastorn de la personalitat i, mentre, ella es cosifica i es verbalitza en colors: negrejo, envermellesc, però, enverdim muts. Els colors lluiten ferotgement contra els pantones. Pantomima! La ciutat esclavitza el fracàs als xamfrans amb claus rovellats. El dolor es vesteix de ferida anacrònica i incoherent. Busca juxtaposicions en el passat, s'ensordeix en els mots i en els sons de les passes blanques.

collita

octubrina | 30 Gener, 2008 14:45

Els sospirs surten singlotats, però ningú no ho veu. Recollir tota una xarxa de fil arremolinat no és fàcil. Ser Penèlope en els dies d’avui no és un ofici sexy, que en diuen ara. Mentre, m’enfronto a la tasca de trobar les arrels dels fils que he anat estenent per fer enrotllar-los en única bobina. Em trenco els ulls resseguint la teranyina dels meus mots. N’hi han hagut en direcció al camp etern de les margarides, d’altres han deixat un camí de pipelles mentre intentava cosir l’impossible. Hi ha hagut fils transoceànics; que es sexuaven amb els peixos. Fils etílics que avançaven amb l’atzucac. Fils de cera, que es cremaven amb el vol a les altures. Fils de ferro que ofegaven la supervivència de les pors. Fils umbilicals sempre a punt de néixer. Fils de seda que van arrapant rostres de somnis en blanc. Fils d’aram, que va i vénen amb els serra-mamerra. Fils que es perden pels lligams del plaer, enfilen cos amunt i parlen amb llengües salades. No ho sabeu prou com desespero per saber si el fil que em tiba la pell és de color blanc o negre, si tenc el cos teixit d’ombres o de clarors, de descongestionar el trànsit de contradiccions que m’enterrossa a dubtes. No, no ho sabeu prou quantes punxades despistades han incorregut en els dits. El dejavú d’haver pensat en aquests mots de la collita: un edifici en perspectiva, l’estenedor de la galeria d’alumini, les vidrieres de regruix quadrat, mirar a l’horitzó del pati abandonat per tots els que encara viuen, netejar pots de nutella devorats pels dits. Sempre els dits, les imatges obsessives que s’empalleguen als dits com pitjallides a l’ànima. L’enyor refilat. No, no ho sabeu prou com costa recollir la filada dels estenedors de la ciutat.

menudències

octubrina | 29 Gener, 2008 19:58

Avui he descobert que les pipelles tenen pols i que bombegen aire i mirades. He descobert que hi ha persones de colors. Tu ets immensament lila i, de vegades et gires cap a morat i d'altres cap a un blau que pot arribar a ser verdet. Ell és marró, encara que es faci passar per verd. I el marró és bonic perquè és sòlid, consistent; implica durabilitat. Jo era taronja, ben taronja, però de cada cop m'estic envermellint més, m'enfosqueixo cap al negre. La foscor m'asserena. M'estabilitza. També he descobert que els dits saben acariciar la fredor. I també, que pujar quan tothom baixa, vol dir coratge i un gran sentit de l'humor. He somniat amb coques que s'empetitien i perdien la xocolata pel camí i recipients massa alts pels meus braços. M'he aprimat amb els sospirs. I he begut directament de l'ampolla del passat, i el regust amb què he nascut el nou dia no ha estat decadent, sinó al contrari, amb la falç de la supervivència ben alta per arrabassar les pors. Veig un bosc de boira i fum i m'entra filosofera: no sabem mai que som capaços de fer fins que no ho fem. I em declar diàfanament vermella. I estim tant que arrancaria totes les llàgrimes soterrades i emprendria el vol amb abraçades. Encara que tengui una força petita, unes mans menudes i uns peus diminuts. Encara que em diguin que no, que encara he de créixer més per aprendre volar. Mentidetes.

Penèlope

octubrina | 21 Gener, 2008 22:30

Diu la veu, "everything's gonna be alright".
El fil de colors es trenca. Els desitjos estan a prop. Ja no cal somniar.
Diu la veu, "resulta que ja no et necessito".
El fil de colors es trenca. La necessitat mai ha estat tan enfora. Ja no cal enyorar.
Diu la veu, "he après a cosir".
El fil de colors es trenca. Descosir marors glaçades en un quadre.
Esfilagarsar ones i tintar les ones del color de l'absència.
Refer el camí cap a l'ull de l'huracà, al bucle devastador de l'essència.
Desmitificar agulles encoixinades.
Fondre el didal.

Deia la veu: "Alguna vegada o altra, tots hem volgut ser Penèlope".

dormir

octubrina | 17 Gener, 2008 23:23

Oblida les paraules, les claus al pot de ceràmica de cera de l'entrada, les mentides endinsa-les a la terra de les plantes que no regues, amb els cucs que no neixen. Trenca les paranoies en trenca-closques de mil peces. Trepitja les llambordes d'una en una i després passa gust de caminar per sobre de totes les ratlles. Surt del dibuix sempre que puguis! De què serveix omplir una superfície si el blanc que l'envolta és més pur i atraient de tots els colors? Ves a dormir, perquè la lluna ja no et contarà més contes i minvarà sempre perquè les ungles i els desigs et creixin poc a poc. Dolços somnis, idò.

nit de reis

octubrina | 05 Gener, 2008 14:50

Enredo les meves mans entre la fredor dels llençols. Rere meu, l'onada de calor, el canvi climàtic que arrasa corbes i muntanyes pèlviques. El desglaçament del punt g. El destapament de la capa d'ozó . Somnio que cada giravolt està tancat en un precinte de color gris, voltes hermètiques que se sobreposen una a l'altra i ens separa en quadrats de clarobscurs. Mentre, amb molta cura, guardo els somnis en càpsules. Veig un cos groc, en escorç, d'una antiguitat dolorosa. Xiuxiueja plaer i enyor alhora, però no l'entenc. En una altra càpsula, em desxifren el missatge: l'enyor és real, declaren. No em crec res, crido i ressona un eco sord, veig passar diamants i una claror que no s'acaba d'encendre vola per l'habitació. Els somnis se'm surten de la ratlla, i, definitivament, escriure de costat no és una bona solució per superar el fred. Només desitjo despertar-me, menjar-me tot el carbó què m'hauran deixat els reis i començar a pecar.

síl·labes gintòniques

octubrina | 16 Desembre, 2007 22:00

Síl·laba a síl·laba, esdevenc àtona per complet. Perdo l'accent en cada intent de vocalitzar-te, però el fil dels tassons estan perduts a l'oceà. Llavors començo una lluita estranya a base de crits per tal de recuperar el fil que navega entre plàncton i posidònia. Crido als peixos que s'apartin i ells m'omplen els ulls de bombolles, però no sé si estic plorant o només faig de dona-peix que respira pels ulls. La veu es fa marina, la meitat de les cordes vocals es fan corall i, de tant de dir que no m'importes, el nas se'm fa de peix espasa. Ara ja tenc amb què combatre totes les fosques d'aquest oceà tan infinit que ens separa. Voldria que s'il·luminàs dins la negror, com aquests moixos que ara es dediquen a alterar per tal de desxifrar-li els ossos a la nit. Bestieses com els punts de sutura que cada nit cuso als meus somnis. Se'm trenquen just néixer. I quan desperto només puc refer una part del trenca-closques. I mai, mai de la vida, en aquests somnis, aconseguesc trobar el fil que m'impedeix ser plenament tònica. Potser perquè tu no pots entendre que vull ser un peix vermell, que se m'omple la boca d'aigua quan faig la xerrameca de torn sobre els canvis que mai m'arriben. Si no poso punts i apart és perquè no vull que desenterris les idees que t'hi deix entre línies. Només vull que t'impregnis el paladar d'aquest enyor absurd que em carrega aquest diumenge. Enyor sense destil·lar. Enyor químic, reactiu, volcànic. Enyor en vermell, en nous i castanyes, fins i tot en la por exòtica que em provocava ensumar-te després de fer un amor inacabat. La son ens mata, ja ho saps. I la graduació de les nostres besades ens fa perdre la força de la veu. I t'enyor, amb els peus freds i amb fred de peus. Desactivo l'aleatorietat dels meus sentiments i declar que les meves intencions estan enfaridades d'incoherència: ara, amb tota la certesa, em permet la llicència de deixar-me perdre. De no guanyar. La nit picarà la porta amb els punys d'acer, penetrarà l'intrepidesa de les pors i farà pols tots els panys. I mentre unes cicatrius es faran òbvies, d'altres cremaran amb la sal. Ferma'm d'una vegada aquesta nit o deixa'm que trobi el fil umbilical que uneix sexes transoceànics. Digue'm que la fredor mortal d'aquest final d'any no ens gelarà les veus per sempre. Digue'm que ja has tret les teranyines del sostre i que em pintaràs les parets de vermell a la primavera.

regals solidaris

octubrina | 16 Desembre, 2007 10:39

En Martí, d'un costat, i na Frannia de l'altre, m'ha fet arribar això:

Costa fer veure que només estàs de passada en aquest món quan algú altre t'aferra els peus enterra i et parla dels detalls, dels ulls que llegeixen mentre jo els tanco i del silenci que es respira i es deixa respirar. Fa temps que n'Octubrina està mig transparent, vol partir però és covard i sempre torna. Per això, un petit reconeixement a tots els que em fan tornar per aquestes terres de ningú.

Bitxo
Litus
EXIsT
Emily
Tomeu
Guillem

I també dues persones sempre especials, sempre aèries: n'ulyse i n'ikaros. Una besada.

mostassa

octubrina | 04 Desembre, 2007 09:48

La veu que xiuxiueja a cau d’orella és un crit de ciutat, una exaltació de l’afonia i la totsolesa, l’aïllament del món. Els sentits ocupats mantenen el sext sentit en una decadència mundana, en punts de sutura secs i a punt d’esfilagarsar-se. La ciutat olora a mostassa i a insomni. Somnis arsènics, injecció intravenosa d’absència i mots arraulits per tots els redols. El frenesí em rellisca mentre dormo i no somnio. Ensenya’m a somniar de nou, que se m’oblida com estimar-te.

l'anarquia de les hores

octubrina | 28 Octubre, 2007 19:01

L'anarquia d'hores embruixa les intuïcions latents. Neixen de les llavors de la nit, rere l'ombra d'un batec. Batega que batega. Despert sense mal de cap, amb la dolçor emboirant els pensaments. No distingesc les paraules dels sons. Tanmateix aquest batec és indestructible, indefugible. Viuria tota la vida perseguint-lo, protegint-ne la flama, que deixa de cremar amb les hores. Que les hores desembruixen. Que les hores descambuixen. Perquè ja n'hem estafada una: l'hora d'entretemps; prima i poc permeable.

impuls

octubrina | 20 Octubre, 2007 00:15

Coses que intentes i que sempre t’acabes refent. Per exemple dius: l’últim cop que menjo tres cullerades de cola-cao abans de preparar el tassó de llet. Mentidera. No et pots resistir als terrossos naturals de la xocolata. I ho tornes a fer tan tranquil•lament. Segueixes tenint la ferma voluntat que no ho tornaràs a fer la propera vegada. I et creix lo nas. Llarg i punxegut. Llavors se t’estronca la sang, se’t congela en un instant nítid on no hi ha moviment. No està ni coagulada ni líquida. Està saturada en un punt eteri i inexistent; divagant. Com que no existeix el temps, no saps a quina velocitat per segon batega el teu cor. Coneixes el número, coneixes la causa, coneixes la dissort; però ja has oblidat l’instant en què vas començar a morir. Només ets capaç de reaccionar davant els estímuls sensorials. Baveges de pensar en la tassa de xocolata fosa, el coulant del japonès, el tassó de llet de fa una estona. És físic! Et vas equivocar estrepitosament de persona, diu la veu. Com em puc equivocar de ser mi mateixa?, li deman. Et mous pel desafiament. Abans pensaves que era un simple joc d’atreviment, veritat o besada. Ara ja no. I no desafies als altres, sinó que estàs afilant el ganivet constantment cap a tu. És l’addicció a la massacre de l’impuls. Al final, després d’uns quants cap de fiblons demolidors, arribes a la mateixa conclusió de sempre, com deia la teva professora de filosofia: ni chicha ni limoná.

Soles de fusta

octubrina | 14 Octubre, 2007 01:55

Soles de fusta. Petjades d'aram. Peus de porcellana. Trepitges la vida sense mesurar les passes amb onzes valioses que desequilibren qualsevol balança. Penses: t'enyor el pes en or de cada somriure; i encara no camines, encara no t'has calçat. Passeges les ombres de les sabates per clarobscurs esmicolats de la ciutat. Penses: necessit seguir el ritme del teu ball, respirar el cuïr dels teus silencis; conèixer el trenc d'on brolla la sang, però ningú no t'ha ensenyat com es desfà el doble nus. I penses.

footsoles

octubrina | 02 Octubre, 2007 21:26

Sylvia Plath a dues veus

Apamar les llambordes amb les plantes dels peus;
- this nakedness shadows our safety -,
ballarines de l'asfalt i del ciment tacat de goma.
Mosseguen la duresa grisa, els caires desafilats,
desinflats per l'edat de les petjades.

Paren.They stand round blankly as walls.
La fredor arrela la carn a les ungles;
s'apodera dels ponts i enrampa els turmells;
estria la pell; contrau els dits, s'arregussen
com la llana en aigua calenta;
com l'enyor mentre dorms.

I malgrat tot,
love set you going like a fat gold watch.

bistro

octubrina | 30 Setembre, 2007 21:35

Hem quedat al bistro del barri antic de la ciutat. Aquell indret sempre serà l'inici de les pel·lícules sense veure. M'encanta el cinema sense final. De totes maneres, mai recordo els finals. Tenc aquesta habilitat d'esborrar el que no necessito. Com el desenllaç dels colors. Sí, una vegada més els colors, que acaben esclatant en matisos i relativitats que desactiven qualsevol puresa. M'encanta oblidar la intuïció quan entro en aquell bistro, la deixa rodolar per les rajoles d'escacs i em converteixo en un petit peó, antialfils. Tothom té defectes, què hi farem. Tu em retreus un cop més que he arribat tard. No et queixis del teu moment voyeur, et dic. Rius i m'acaricies la mà. Torno a mirar al meu voltant. Ensumo la fusta antiga de les taules i desitjo que plogui. Així, sense final.

cordons

octubrina | 30 Setembre, 2007 01:24

Per curiositat veu que les vaques tacades encara topen amb lletres octubrines, igual com les persones que cerquen com es reprodueixen les papallones. Ja t'ho vaig dir: les papallones blaves neixen de la tinta blava dels teus dits, volen en quadrícules per ales i les antenes pesen. Els colors, al cap i a la fi, es fan feixucs. El taronja és obsolet, el vermell fa nafra, l'ocre encega. Idò? Quina és el color definitiu? El color del gregal? El de l'absència? Sí, aquest. Aquest color transparent que et recull la pell i et fa l'ànima un bolic. I s'enfonya ben dins el novembre, dins l'escarabat, dins el centre vital que és paral·lel i pla. Ultrasònic. Telefònic. Smsfònic. I la gargamella, profundament silenciosa, remou les cordes vocals amb indiferència. Ja no m'importa, al cap i a la fi, recollir les vocals i entendre-les al sol de ponent, al poble on es varen perdre les sabates i els concerts. De fet, no importa res. M'agraden les papallones de tinta blava. I ara vull anar amb els cordons desfets.

http://www.goear.com/listen.php?v=56f0877

carta

octubrina | 31 Maig, 2007 18:16

Estimada Octubrina,

He acabat el quadernet de ratlles que em vares regalar l’últim cop que ens vàrem trobar, per allà enmig del no-res. D’ençà, he escrit i tatxat tots els fulls i pàgines, cada línia de color blau i per l’altra banda del marge vermell també. Em vaig proposar aïllar la x i unes quantes consonants més. Volia arribar a un resultat finit. Vaig desfer arrels quadrades, vaig ennuegar algun sinus i cosinus tremendament irreverents, sense voler vaig esborrar un zero de l’esquerra i vaig veure que seguia dormint set hores cada dia, vaig pintar de colors l’interior de tots els quatres, sis, vuit, nou i zeros, però res. La matemàtica no està feta per mi. Es veu que tenc mètodes massa lingüístics i les equacions necessiten quelcom més que un llapis sense punta.

Ja em coneixes, però, i saps que trec punta tantes vegades com facin falta. L’únic que em fa mandra és baixar el serrim al cub d’escombreries. Què en farien, els homes del sac groc fosforescent amb tanta fusta retallada? Però bé, amb aquesta reflexió podria escriure una altra plagueta i no és el cas.

Com et deia, el meu intent d’aïllacionisme no em provocava més que una situació de somnis restrets. O de restrenyiment de somnis. Ni una cosa ni l’altra, podia fer. El rellotge s’havia ancorat i no hi havia braços que desenroquessin la situació. (Ara no em veus, estimada, però t’estic fent una clucada d’ulls perquè ja sé que tu m’entens).

Idò, fet i no fet, sense quadern vaig haver de fer braços i començar a carregar mots i pensaments dins la senalla d’anar al mercat els dijous: ara una veu automàtica de metro refredada; ara l’abandonament d’un pis de lloguer sense finestres que ha heretat la veïna que em deixava sempre el berbiquí per penjar els glaçons de la temporada; ara el ciment, perquè no és més que ciment urbà, que se’m clavaven als meus dits rurals; ara la pols dels quicos dels diumenges mediterranis que se’m va impregnar al cor; ara l’herba dolça que surt de les butxaques dels que sí porten cartera, dels que sí saben mirar-se al mirall i regalar centímetres quadrats a dues paraules el metre i treure el virus a la por; ara de presències absolutes de pentinats francesos que no xerren francès, però tenen la gràcia de no deixar-te perdre mai en idiomes enganyívols. Ara de tu, criatura mitològica.

Em perdonaràs, benaurada amiga, que abusi dels signes de puntuació i de l’extremitat elàstica de les meves frases. Però la senalla era feixuga i havia de fer l’estesa amb tota la cura possible, ja que no vaig arribar a trobar les pinces que em regalava en Tomeu Alzina (estimat T.A: quin hibridisme les teves nits). Si fos planta, de ben segur que seria una buguenvíl•lia i, si fos de la mar, una xarxa. De meduses no en vull ni veure.

La qüestió és que enmig d’una trunyella varen quedar engrunades les les lliçons ancestrals dels proverbis que diuen que tothom és necessari i ningú imprescindible. En aquell moment vaig pensar clarament que podia prescindir de mi mateixa. Però és clar, t’estaria escrivint a tu, estimada transparència? Ja saps la resposta. No era necessari prescindir de ningú, però tampoc cometre crims de guerra contra els mots, ni amputar cap pensament, sinó, simplement, fer un concili. De tu a jo, si vols. De mi a la humanitat i de les muntanyes a les ones que ensumen els esculls totes avergonyides, en lloc de llepar-les i erosionar-les amb escuma.

Així que ara ja saps la història de la meva absència. No vull fer promeses ni quedar en deute amb tu. Simplement, et visitaré quan em plagui, amb senalla o gambaner amb mà. Ara vaig a emprendre el vol i a alliberar-me per uns dies de tot el estigui escrit. Ompliré els ulls de tinta i en tornar que vessin com desitgin.

Amb estima i afecte,

Marta

El crit

octubrina | 27 Maig, 2007 16:19

Despert de l'absència del jo, del res, del nihilisme que m'aborda d'improvist mentre intent distingir l'àncora rovellada de les roques. Tot és marró al fons del meu mar. Fang, posidònia i ferro. Avui, però, despert d'aquest llac i sé que he somniat! Anava amb patins ingràvids i em trobava amb gent que, d'un dia per l'altre, tenien els cabells blancs. Un poblat de canya grisa, si vols. Un camp arrassat pel temps, on el blat es confon amb el cel. I visitava un pis que ja no deu tenir la junta de les rajoles negres ni el romi de tres portes. I mesclava el passat amb el futur i sabia frenar sense caure ni fer-me mal, com si la gravetat fos com cotó. I ai, quines curves que feia!

I després, s'horabaixa, he vist uns niguls petitons, com a petites mossegades que li fan els ratolins al cel. I d'altres niguls, que han fet una estirada tan gran en despertar-se de la migdiada, que han quedat per sempre més eixamplats. O com quan respires tan fort que penses que t'has tragat tot l'aire i la gent no podrà sinó venir a robar-te l'oxigen amb una besada. Tot sigui per la defensa de la respiració. I saps què? Un diumenge és un bon dia per cridar perquè sí. I barramar tota la ràbia del dilluns que ha de venir, fins que les galtes et facin mal i t'has de posar gel per anastasiar tant de renou. En fi, el crit no és art?

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS