Administrar

somnis ruminats

octubrina | 07 Juliol, 2008 00:55

Obro els ulls i respiro. Sense adonar-me he recorregut cent mil metres de malsons i se m'ha quedat l'aire entrebancat entre els dejavús i les espirals que fan les algues quan es tornen diabòliques. Tenc el cor dins una xarxa i la sang es beu tot el verí que han deixat els peixos morts en els hams. El sofà no és tan còmode sense el color del sexe. Les x m'asfixien ara. No sé traduir tots els dimonis que em reboten per les venes, només sé què si pogués, insultaria en alemany i menjaria sushi i guardaria l'arròs que em sobrés dins una dog-bag. He de dormir a les totes, amb la taquicàrdia a la butxaca i les paraules mossegades fent la ruminació dins l'estómac. Podrint-se dins el poc aire que em queda per respirar. I sí, cada dia descobreixo més que m'encantaria conèixer a qui va inventar el "per què?".

tanmateix

octubrina | 03 Juliol, 2008 23:12

Tanmateix tenc una barrera psicològica que m'impedeix anar a dormir abans de les dotze. Han de passar almenys dotze minuts i trenta segons per començar a pensar que he de tancar totes les finestres, les persianes, arreplegar els llençols estesos al menjador perquè ha fet una tempesta d'estiu que me'ls volia banyar, però no, i anar juntant una mica les pipelles. Així a poc a poc, com si voler enganyar la son i l'esquena perquè no noti que el llit és ple de bonys. Ha sortit bonyerrut i fa mal de jeure, que no dormir, perquè al final un s'acostuma a tot, fins i tot a buscar arroves on les ç trencades i apòstrofs on els accents tancats. I tanmateix, ja li pots pegar cocetes al davantal, que no hi ha ningú que et barregi i te pegui baculades, perquè estàs ben totsol en aquest món. I tanmateix, és bonica la totsolesa. I tanmateix és una paraula que m'agrada tant que no em fa por escriure-la una i altra vegada des del color vermell que em persegueix, des dels sofàs als maons, a les lletres i les idees. Si pogués, dibuixaria totes les claus de sol en vermell en lloc de groc. I deixaria que els meus dits desfessin tota la llana sintètica del matalàs i omplís de colorins i abraçades la filferrada que m'enrampa cada nit abans d'anar a dormir. Si pogués, faria una massa de pa i niguls per treure-li el color tristoi a n'aquest cel tan insuficient. Si pogués, ensenyaria a tot un país a fer un cafè amb llet sense un litre d'aigua de tetera. Si pogués, podria fer arts marcials i ser fan de la ciència ficció. Tanmateix, però, sempre resolem els problemes dient tanmateix. O escrivint el silenci. O degotant alcohol per tots-els-mots-no-dits. O sent una miqueta més feliç ara que ja són les dotze i vint-i-cinc (i trenta segons).

Heartbeat – Heartbit

octubrina | 02 Juliol, 2008 10:07

El cor batega a 500.000 Mhz per segon, hi veig en frames de colorins, el ventilador dóna voltes com una medusa coixa, però ell es creu que es un gira-sol. Sol?, demana l'addicte als forecasts de la BBC. El gris es l'únic color que pot emfatitzar tots els vermells de l'edifici del davant, de les lletres de la cafeteria templària on també utilitzen el vermell per fer cappuccinos a bonpreu. Aquí no n'hi ha de consums, ni bonpreus, ni caprabos ni de syps. Aqui la gent devora amanides del sainsbury's i cous-cous del tesco. Els tremolors em donen pistes pel cos, ara els ulls, ara el coll, ara les cuixes, però sobretot, les mans. Desertes de sang, envaïdes per calfreds elèctrics. Cadascun dels dits són com a fils de coure de color blau i vermell. Quins aniran junts? Quins s'han de desconnectar? Sempre n'hi ha que sobren, però mai són del color que necessito veure-hi per somniar.

records del dia a dia

octubrina | 01 Juliol, 2008 12:21

Tard una hora i vint minuts per menjar dos bocins de poma. He d'obrir cinc portes per arribar al the ladies. Ric quan sent que "es curset d'astronauta m'ha encantat". I respir èter gasificat per teletransportar-me a un concert d'Antònia Font ara mateix. Cada dematí prenc una dosi de vitamina que m'arranqui del llit. La pell se m'esquinça quan m'imagino certes paraules, certs ulls, certs sospirs. Vull ser submarinista i aprendre a respirar per un tub per davall la mar. Abans de dormir sempre tenc idees que després no me'n record. Nomes sé que ahir pensava que ja ha passat l'hivern i encara no he cosit els botons de l'abric lila. La gent s'aturava als pas de zebres per donar-me els botons que em queien. Jo els sentia cridar, que no, que no, que no volem estar fermats. Volem perdre'ns, ser lliures per aquest empedrat irregular, i agafar tendinitis i trepitjar altres botons petits. Però sempre tornaven a les meves mans. Ara estan tots arreplegats en una de les butxaques. A l'estiu mallorquí. On tot es possible, menys viure sense tu.

12.39am session (x10)

octubrina | 30 Juny, 2008 11:37

De matins interminables, d'impossibles sentiments. El ventilador, com sempre, giravolta entre dues parets de paper arrugat, estantís, que t'obliga a posicionar-te entre l'aspa i la paret. Jo trio l'aspa. Allà on hi hagi corrent eòlica, que s'oblidin de mi els dies assolellats a la platja. Evidentment, l'artificialitat del vent em provoca una al.lergia mala de descriure. No se si es a la moqueta, a la pols de les finestres, als niguls d'un pantone semigris. La qüestió es que no proliferen les hores. Els dits em fan mal del copy paste, però al contrari del que es podria pensar, no estic enfortint gens els músculs d'aquestes prolongacions meves, que cada dia estan mes fluixes. El google em diu que he de fer exercicis cada dia, en sessions de 10, estrenyent cada vegada un material distint. Es com fer series d'abdominals de 10, però aquí no he de tenir tanta cura de la respiració, ni tendre agulletes, suposo. Imagino l'absurd de la situació. I badallo d'avorriment.

nothingness

octubrina | 27 Juny, 2008 11:00

No deixen de sorprendre'm els sentits i els seus viatges astrals al passat. Ara mateix, sota aquesta nuvolada grisa, que omple la ciutat una altra vegada de dilluns de setembre amb les aubarques enfangades per la pluja escassa i els carrers bruts, en aquest precís instant oloro les primeres pizzes que vaig menjar de menuda al poble. Potser no les primeres, sinó les segones. Avui he necessitat el ventilador, perquè m'he despertat amb menys força a les mans de l'habitual i no he pogut obrir la finestra. Els maons vermells semblen mes roigs que mai. I penso. Penso en els batecs nounats d'aquest mati dins la dutxa, penso en les bategades a cop de drum & bass, penso en tambors i trompetes, en ponts que uneixen Amposta i l'estació de Waterloo, penso en arrugar els núvols i llençar-los al contenidor de reciclatge perquè li facin la lleixivada i enlluernin la ciutat amb un blanc virginal d'anunci. Penso les addiccions a la mozzarella & avocado salad i al sushi. Penso en aixecar els braços i dir: per què no? Penso en tot el que no em deixa de sorprendre, en allò dels sentits i les olors i els colors de les cireres i com pot sortir alguna cosa del no-res, nothingness, le rien. I somriure.

matins.8.20

octubrina | 26 Juny, 2008 11:11

Esperar el bus cada mati a les 8.20 es el fet determinant per agafar una jaqueta i posar-te mitges i sabates tancades. La cantonada sembla estar oberta a tots els vents. Com es deu traduir llebeig? [Alt+tab] -Pregunto al vermell com es diria en castella Diu que no ho sap-. Aixi tendria pistes per buscar al diccionari de Cambridge. Mentre, segueixo pensant que tenir el ventilador engegat es una manca de consciencia energetica. Les aspes remen contra la calor artificial de la quarta planta. La moqueta es un niero de pols. I els talons acaben per matar els turmells i accentuar la meva tendinitis. No saben fer trispols plans aquesta gent. Els carrers estan massa trepitjats i sembla que els peus tenen molta mes gravetat, aqui al nord. Avui a les cinc del mati feia un sol que xapava roques. Em desperto cada nit d'ençà (paraula copiada del google) que van canviar l'hora. I sembla que estic escrivint frases descoordinades, sense lligams. La farina que no lliga. Aquest cap de setmana fare una coca de verdura. M'encanta anar rascant entre paraules senzilles, entre fets massa quotidians per a un final de juny. M'agada que t'agradi.  

natura morta

octubrina | 25 Juny, 2008 12:22

La natura morta de l'oficina esta formada per un ventilador de peu, que per fer-lo deixar que rodi has d'estirar una palanqueta cap amunt. I fa clac. O clak, perque aqui estan molt de moda les k i les w, pero no els accents. A l'esquerra, si giro el cap en posicio torticolis, tenc un edifici de mao vermell. L'esperit del brick victoria (amb accent, sorry), imagino, amb pocs balcons i moltes escaleres d'emergencia en cas de foc. I cada dilluns tenim una fire alarm test. I cada dia esta ennigulat. Avui es un dia de finals de setembre, quan ja et fa ganes posar-te la jaqueteta que has tengut guardada tot l'estiu per si de cas un vespre feia serena. I veus que ja ha passat Sant Mateu i s'acosta Sant Miquel i hauras de felicitar tots els amics i alguna amiga que encara es diu Miquela. Els niguls aqui semblen mes grossos o, millor dit, mes tridimensionals. Van encapotant el cel, com si algu des de qualque raco, volgues posar un foscurit i envelar el sol. I com que no es estiu, no menj melicotons. M'he de conformar amb un petit taper de plastic que te taronja, rem, unes llesques finissimes de kiwi, pinya i poma. Poma (!). Si, estic comencant a pecar. Les he afegit a la meva natura morta londinenca com a fruita de la ressignacio. No es que no vulgui pecar, sino que no m'agraden els pecats aspres, que rasquen el tacte. Pero li he perdut la por i ja m'atravesc a deixar mossegades a la pell i a escriure natures mortes i a entendre el teclat sense accents i a deixar de demanar permis per fer les coses i a pensar en binomis fantastics i a dutxar-me amb els ulls tancats i saber on esta el sabo nou i a permetre que apareixin els pop-ups del gmail a la feina i posar-me botes i dues jaquetes passat Sant Joan i acceptar que es inutil posar barreres, perque si algu no t'ha de deixar passar, ja t'ho dira. I saps que m'atrevesc a fer de coses jo totasoleta mentre vaig dissenyant les meves natures mortes. I es que a l'estiu, tota cuca viu. Encara que aqui vagin mig tremolant de fred.

vitamines

octubrina | 25 Juny, 2008 00:37

Tenc una por discontínua a caure. Les petjades són maldestres i no s’han esborrat. Tenen síndrome d’elefantiasi i una mica del d’Ulises, now and then, adesiara. De vegades, sembla que són de mamut, d’altres de llagost d’estiu. Sempre he imaginat els llagosts ben grocs, enfilats a un filferro cantant al sol, mig enlluernats per la gelosia de la bona vida i per l’esforç de les formigues. Sé que la por, en haver-la vista no és res, però apareix sota els posavasos de l’Stella, darrera l’obturador, davall els llençols ratllats. I en aquesta ciutat no hi trob pedres on amagar-m’hi. I els ossos necessiten calci i l`ànima ,una dosi diari de vitamina llunàtica per no pensar pus mai més.

la girafa i altres contes

octubrina | 15 Juny, 2008 21:53

Tenc un amic que li agrada ser girafa i menjar les herbes dels roures de ciutat. Quan riu, les orelles se li mouen i el blanc dels ulls destaca més que el blau cel que el concentra. I de vegades em retorna tota aquella espontaneïtat que no em surt amb els dits, i em fa riure i fer riure, i ballar davant la rentadora que no obre la porta perquè la francesa ha posat un programa de nou hores i la rentadora ha dit que no en vol pus. I que qui mos vol mal que rebenti, que això m'ho diu una altra amiga a qui li encanta berenar amb diamants i ser morena com n'Audrey Hepburn. I ara he pensat que al Tàmesis no hi ha meduses. I que m'encanta pensar que les arracades tenen un iman a l'ordinador. I que és bonic traduir els sentiments. I buscar al diccionari quina paraula s'ajusta millor per dir t'estim. I acabar la recerca amb unes immenses rialles bilingües! Somriure sense subtítols. I amistat en versió orginal, casdascú la seva, obviously. I ser amant del definetively maybe. Perquè mai mai mai se sap quan s'acabaran de posar els accents oberts quan un vol tancar les portes, perquè passa massa oratge i les bosses dels ulls comencen a estar massa plenes de son.

artesania

octubrina | 05 Maig, 2008 23:37

Després veig parelles i primaveres i mànigues curtes i arbres amb les arrels despentinades i branques anegades d'aigua superba i pens que el camí s'acaba i jo encara no sé distingir les ànneres dels swans perquè tanmateix no hi seré per anar agafar els annerets de plàstic -altrament utilizats com a vibradors aquàtics- per la marededeudagost i pens que aquesta gent no té massa consciència de rius i de mars i que a tot li anomenen oceà, mentre posen pedres negres a les platges i importen l'arena del marroc, com a islàndia -una altra illa dins un riu això és lo que som ningú més enmig com pot ser millor-, que no sé si hem traduït malament el nom i hauria de ser gelàndia o illalàndia, perquè té artrosis als orígens, de tants viatges al fons de la terra i al cel infinit, de la magma als geysirs només hi van uns quants de metres de cinta de mesurar teles de la florida, els glaciars tampoc són tan diferents del teu tu més inexistent, perquè tu encara no existeixes i ets fred i gelat i potser també podries ser un iceberg desodorat o una pluja desplujada o unes llàgrimes desplorades, perquè estimar amb desmesura és com moldejar la fusta sense guants pensant que és fang de can torrent.

tremolors

octubrina | 21 Abril, 2008 19:43

Tenc unes ganes immesurables de tremolar. Tremolar i tenir la pell de gallina i tenir aquests daltibaixos al cor que mouen els batecs a emptentes quan et veuen. I travar-me la llengua i tenir calor i tremolar una altra vegada. I somniar. I somniar que somnio que comences pels peus i després aquella lluita interminable de melics i de genolls desbaratats. I saber sense pressa tot allò que amagam. I rebre cartes dels astres que diuen que sóc una bruixa bona al·lota, amb llunes de colors. Diu Aries avui, que alguna cosa ha d'explotar i que fa mesos que està esperant. Que s'encenguin tots els motors. Que avui han pujat els graus i, per fi, sento la primavera i l'enyor.

sofà vermell

octubrina | 01 Abril, 2008 22:16

I decideixo fugir de les pròpies paraules, de les pròpies cendres. Ja he cremat massa somnis per no haver-hi posat protecció solar. Veig les esferes totalment triangulars, amb tots els caires ben afilats amenaçant de fer crulls metàl·lics a l'ànima. Qualsevol punt de vista és miòpic, li manquen molts graus per tenir una visió completa de l'esvoranc. Podria tancar aquest aroma que m’has impregnat al cos dins una capseta de vidre. I t’ensumaria cada nit abans de dormir en una sessió d’amoraterapia per a ressuscitar totes les carícies i les petjades del sofà vermell. Ara tenc un sofà vermell i els ulls blaus. I conec una mediadora de gats i de conflictes de sangs armada. I, per si no ho sabies, m’encanta que tanquis la porta del microones abans que marxis.

heartless witch

octubrina | 28 Març, 2008 16:41

Saps que la intuïció no et fallarà, un altre cop. Li has encertat el melic del seu dolor. I t'ha fet mal a tu. Voldries burxar la pròpia anima, fer el crit del néixer i començar a córrer. Et voldries amagar entre les esparregueres, que neixen bordes entre el fonoll des Molí, per fugir dels teus propis ulls escarrinxats. Voldries cremar-los al sol amb els raigs uva mes verinosos. Voldries vendre'ls a les bruixes telefòniques, als mercaders del futur, als esclaus de les constel·lacions. No tens ganes de jugar més al monopoly, ja saps qui guanyarà unes claus eternes per entrar cada dia a ca seva. Saps de quin color se li tornaran els ulls quan hagi abusat del vodka. Però algú es girarà i et dirà: què mires? I tu diràs: el que no tenc. I quan va sortir es sol, després de quatre dies, pensaves i fumaves darrera una revista...

energies renovables

octubrina | 26 Març, 2008 23:30

L’afilador és un home vell, de barba desfeta i cabells desvirtuats. Les orelles li han crescut amb els anys. I els dits s’han fet gruixats i aspres. Conserva, però, les eines intactes, brillants, a punts d’afilar qualsevol intuïció rovellada. Ella el para. Li demana quant en vol per una mica de ferralla dels seus pensaments. Ell arrufa les celles pensant com una joveneta com ella li pot anar negociant el preu del seu tresor.

Li ho rebaixa uns quants cèntims. Potser perquè és l’única persona a qui no fa por. Ell li agafa les mans i les ensuma. Li pentina les celles amb una pinta de plata i li diu que a la propera clucada d’ulls, sentirà la màgia de la imaginació una altra vegada.

Tres, dos, un. Cluca els ull. En una fracció de segon veu la pòcima, la granera per ballar el petit vals i un rellotge que avança dos minuts i en retrocedeix tres. La malversació del temps. Decideix anar a la borsa i comprar totes les accions de futur. Després les intercanviarà per innocència. Per somriures regalats. Per intensitat. Per bombetes de baix consum que li facin sentir una passió arrelada, amb gravetat per enterrossar-la sense permís. Només intercanvis d’energies renovables. Tornar a la naturalesa dels sentiments eòlics. Vols ser huracanada per mirades entre la gent, assolejar les seves sorpreses i quedar-se sense aire, amb els pulmons ben alçats. Infinitament aèria.


Gut feeling

octubrina | 24 Març, 2008 20:07

Aquí ja no val xerrar de neu ni de pluja suau ni de llavors de petjades que deixen la ciutat inundada d'humitats. Ja no val parlar de tendresa, ni sospirs endiumenjats. Parlem dels dilluns. Parlem de conduccions obsessives cap a l'oracle de l'incertesa. Parlem de redobles de tambors i de fum, de fosca, d'espelmes i d'aquella petita agressivitat que em torna boja quan veig que et menges els llavis. D'això vull que em parlis. Deixa'm tornar als vuitanta amb aquest gut feeling de dilluns.

 

bruixa àrtica

octubrina | 24 Març, 2008 00:10

Seré mestressa dels àtoms per uns dies, mouré els electrons i faré que hi hagi petites explosions de paraules en tot el cel. Escriuré: embat, moixionies, myself, tu, temptacions, senzillesa, ocean. Pensaré: no hi ha res impossible perquè sóc a l'extrem del món i tu tens els peus al meu cap. Pensaré que he vingut a l'origen del gel, per desglaçar tota aquesta neu que em recobreix les venes. Pensaré que ja puc tancar els ulls sense que es facin crosteres de tot el que miro. I miraré, miraré com la bèstia torna blanca, com els dits deixen els àtoms ser indivisibles. Faré de bruixa més vegades i endivinaré de quin color serà la meva pròxima goma per fer-me la cua. Perquè hauré aconseguit deixar-me els cabells llargs i deixar de xerrar de la totsolesa. Cauré en el pou del magnetisme i jugaré a emmetzinar tots els dolors fins que quedin moribunds.

la sal, la primavera i els graus

octubrina | 19 Març, 2008 23:23

Les dues, precisament les dues cançons més jeroglífiques que he escoltat mai, són les que em remouen tota la sal dels ulls. La boira londinenca seria saladina. El fum del tabac quedaria momificat per sempre més, com les estàtues de Covent Garden que em fan pensar que tu i jo, al fons, sempre hem tengut un llenguatge de mímica. Just pel tacte del plàstic. Just pels ulls enquadrats. Just pels sons encarxofats en un micròfon. Som mims tridimensionals, que de vegades es veuen i es beuen cerveses. Mims d'ànimes desèrtiques. Sempre volent caure en un pou amb paracaigudes. I no, no puc escoltar el mind the gap més vegades. Vull caure definitivament en el pou de l'ego i navegar per l'eclectisme de les veus tòniques. Vull fer nusos i desfilagarsar-los abans que la mar se'ls mengi. Vull curar ferides amb sal i deixar un rastre de mi només acariciant el no-res amb els dits. Vull dibuixar papallones a l'aire. Vull ser eternament petita i laberíntica. El mar, l'alfabreguera, les campanyes, l'enyor i el paperí. Una festa de trompetes. Vull moltes trompetes quan entre per lo pont. Vull tremolar i saber que la primavera ja és aquí. Que sóc aquí, a un grau. A un grau dels teus llavis.

energia

octubrina | 18 Març, 2008 23:37

Sent que he d’explotar en un gris elèctric. Elèctric llampant. Espurnes de gris, de pluja metàl·lica. Tenc els mots desafilats, anèmics. Els alimento amb corrent alterada. Els endolls tenen poca força i els blaus i els vermells tornen en un inevitable gris, que perd energia. Necessito connexió, necessito fúria de coure, xarxa d’unions. Mentre, vaig aprenent a mesurar la graduació dels meus sentiments. De dia els faig relatius absoluts, de nit els graduo a 5,2º. I em faig addicte de les petites explosions. Després, però, tot esdevé tan neutre i pla que necessito trobar els defectes més durs. Sense anestèsia. A cor obert.

torre de vori

octubrina | 03 Març, 2008 22:33

Costa poc ser invisible. Per un mòdic preu de 15 euros (amb iva i sense propina), hom pot entrar, agafar unes tapes, assaborir una mescladissa de sabors insípids amb un toc d'oliva -i no pel verd, que els colors els té perduts- i sortir tranquil·lament per la porta sense rebre ni la més mínima gesticulació. I és que el llenguatge està arribant a uns límits sorprenents de precarietat i perversió. No xerram, murmuram, com els discursos del cardenals que trien quin blau és el que governarà els colors de les sotanes del país. I xerrant de colors, el transparent, que ara esdevé un gris metàl·lic. Metàl·lic com els diners, el color dels bitllets de 10.000 pessetes. Com devien pesar els duros per mestre Miquel, que no s'aclaria de comptar en pessetes. El llenguatge s'ha convertit en un microbi de les neurones, una torre de vori on s'hi arriba per casualitat i maldestresa. I sí, el ticket d'entrada només val 15 euros (més iva i sense propina).
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS