Octubrina

Ja he fet tot el que havia de fer. He anat a llogar una pel•lícula amb la targeta del ciber. He imprimit documents sense cap coherència, ara la pàgina 1 del primer document, ara la 3 del quart... He estat cinc dies sense creure que Bush ha guanyat les eleccions i que els nord-americans són tan atomistes que se creuen totes les seves pròpies mentides. He canviat de lletra caligràfica. He canviat l’ordre de l’habitació i veig encara més la llum. He estat dins un nigul des que he arribat i no puc deixar de veure com la gent no s’immuta mentre fa la seva vida normal. El meu cos hi està plenament immers, encara que de vegades defalleix en el seu intent per comunicar-se. L’esgotament li dura hores i acaba fent dubtar a la ment de tot plegat. Només matenc un vici valencià. El fum, ple de records. No tenc ganes de dir res, però tenc por del silenci. Ja he fet tot el que havia de fer... i no tenc ganes d’estar tota sola.

Tan se val tot el que es digui de la vida. No es poden fer previsions damunt coses tan flotants com la incertesa. No es tan fàcil creure amb el destí i no veure clar el present. El sentiment es terriblement confós i crea una gran inestabilitat. El més relevant d'aquesta vida es que quan ets jove et penses que et pots menjar el món i que res no et pot aturar, fins que trobes un os tan gros i tan fort que pareix que mai podràs avançar. Però no hi ha res més esperançador que tenir fe en un mateix i estar convinçut de les seves idees, d'estar senser per prendre decisions i d'avançar mica a mica, encara que tenguis al teu davant un tifón, un huracà... En fi, la matèria gris del nostre capet és la culpable de totes les nostres preocupacions i per tant com que nosaltres no hi podem fer res, endevant i a la merda tot el que ens afecte de manera tonta i absurda! Adéu i fins aviat...!

Perquè no es pot entendre que es pot estar enamorat de ningú...? Quan les decepcions apareixen de sobte, quan deixa de ploure i la calor sembla eterna... llavors és quan m'enamor de les paraules, un paisatge, l'aroma de la mar, una imatge irreal. Tan estrany és?

València... me n'han parlat tants cops d'aquest lloc... m'han dit tantes vegades que durant aquesta setmana tornar a nèixer és possible, que sense ni pensar-ho un instant, m'he apuntat al viatge. Vull tornar a començar. Vull renèixer un cop més, i fer-ho ja per sempre. Tornar a començar... tota una utopia ara més que mai desitjada. Marxar lluny, volar... somiar. (Segueix)

A la fi ha arribat el dia... en poc més de 24 hores tornarem a la ciutat que ens va veure renéixer: València. Durant una setmana a l'any, qui anam als Premis Octubre, oblidem la resta del món, però alhora, som capaços de veure més enllà de nosaltres i, per tant, entenem una mica més del llenguatge del món, que ens fa ser tan egoïstes. Vos apuntau al viatge?