Administrar

La impressora

octubrina | 24 Novembre, 2004 16:47

Només es recupera el temps quan s’ha perdut.

Es va girar cap a l’altre costat del llit i quan va obrir els ulls va trobar una immensa paret blanca, buida, amb una petita rugositat, al cap i a la fi, un petit detall més que feia d’aquella paret un mal treball de pintor. Es va incorporar i s’aixecà del llit amb mandra. Es posà el barnús i al lavabo, com de sempre. Es mirà a l’espill i trobà, un cop més, aquelles amigables ulleres sota els ulls. Com cada dia, seguiria el costum de rentar-se les mans per tal de deixar enrere els malsons plens de microbis que, segons ella, malformaven el pensament.

I seguí la seva rutina. Ara el got de cafè amb llet, ara la dutxa, ara la roba (primer els mitjons, després la resta de la indumentària), ara les dents, ara les claus. Tot com sempre. Res no variava en el seu primer ritual matutí.

Al carrer, seguí, una vegada més, el seu pensament a l’abandó del despertar. Li costava aterrar a la realitat del quefer diari i no podia perdre gaire temps pensant quin era el camí més ràpid o quina era la feina que l’esperava. El trajecte cap a l’estació del tren era el mateix de cada dia. Sabia perfectament que si en lloc de trobar-se el primer semàfor en verd, com de costum, el trobava en vermell, el cinquè semàfor del segon carrer perpendicular (el quart de tot el camí) trigaria un minut i tres segons a posar-se en verd. Això l’exasperava.

Aquell matí tot anà com a ella li agradava. Tots els semàfors en verd, totes les persones caminant al seu costat corresponent del carrer i cap colom va provocar una desviació de la ruta. Agafà el tren i arribà a la feina on dedicà les mateixes salutacions a qui seguien, com ella, la síndrome de la perfecció. Al porter de l’edifici, li dedicà un petit moviment de llavis a canvi d’un gest suau de celles i un “bon dia, senyoreta”. A la secretària del cap de la seva feina, una senyora de mitjana edat que acostumava a portar sempre la mateixa faldilla de quadres marró i beige, la brusa verd clar i el pentinat apeluquinat, la trobà com sempre recollint les cartes de mans del carter que, malgrat viure també en el segle XXI, portava una gorra envoltada amb una cinta groga per damunt la visera. La secretària, però, no li deia res, només la mirava de reüll. La companya del costat, la trobava mirant la fotografia del seu gos. Aquestes quatre persones conformaven el paisatge d’aterrada al lloc on dedicava cada dia vuit hores. Les excepcions eren poques.

Es va asseure a la seva taula neta i polida i, tot seguit, va treure el Llibre Diari de Comptabilitat per registrar cadascuna de les operacions que s’havien portat a terme en el dia anterior. El volum d’informació que manejava era el suficient per estar tot el dia capbussada entre xifres, ratlles i decimals. Al final, sempre havia d’obtenir el mateix resultat: tot quadrat. I ara que s’acostava la fi de l’any comptable, maldava més que mai perquè totes les operacions no fallessin en cap moment. Repassava dues vegades al dia totes les transaccions per tal de corroborar que no s’havia equivocat i quan arribava a casa, davant el mirall aterridor, assajava la frase que més desitjava dir el 31 de desembre: “els balanços mostren grans beneficis, a continuació procediré a detallar-li les operacions essencials per veure la quantitat exacta dels beneficis de què gaudirà l’empresa”. Gairebé després de totes les sumes i restes que anava realitzant i repetint, sabia el resultat aproximat dels balanços.

Aquell dia gèlid de desembre acabà de treballar a les vuit de la tarda. Es posà la gavardina i inicià el camí de retorn a casa. Pujà al tren de les 20:07, que seguint l’hàbit, portava un minut de retard i arribà al seu pis. L’ascensor l’atemoria però era l’únic moment del dia en què dedicava tots els seus esforços i pensaments a reduir la por que aquell artefacte animat li produïa. Finalment, quan arribà a dalt, va desfer els punys estrets per la tensió i obrí la porta de l’ascensor.

Continuarà

Tardor a l'àtic, primera porta

octubrina | 22 Novembre, 2004 21:13

Comença la pel·lícula. Apareix en Richard Gere dins la cuina d'un restaurant de luxe novaiorquès donant ordres i desesperant-se, en aquell moviment de braços tan típic americà, perquè no hi ha consomè de bacallà. Haurà d'improvisar alguna cosa, és la seva feina. Però sap que amb un somriure se'n sortirà. El film pot transcórrer en només un soroll de fons. Tot és ideal, tot és perfecte, fins i tot el dolor.

L'home de l'àtic, primera porta, també viu americanitzat. S'aixeca a les 9.30 del matí, baixa a comprar el diari, esmorza llegint-lo tranquil·lament i a les 10, minuts envant, minuts enrera, baixa amb el casc de la seva moto nova a treballar. No fa cap esforç. El migdia dina d'un menú esquisit amb una companya de feina d'escot immens. Els seus ulls no paren de donar voltes, mentre es fa l'interessat en el què diu. Arriba a casa, si hi arriba, -perquè de vegades la mirada ha anat més lluny-, i posa una rentadora a mitjanit. Estén uns texans desgastats, tres parells de calcetins negres i quatre calçotets blancs.

La seva vida és perfecte com la pel·lícula. Tot transcorr en un silenci profund, imaginatiu. Avui ha arribat a casa a les 10 de la nit, acompanyat d'una dona rossa, amb veu de Trinidad Jiménez. Ell xerra un castellà atrofiat pels diners. Ella l'escolta en un silenci de Pedralbes. Tot és perfecte. Llàstima que res no és etern... ni la seva perfecció ni la fador en què em quedo després de mirar per la finestra.

Moltes coses a dir

octubrina | 22 Novembre, 2004 11:31

Començ aquestes paraules sense tenir una idea del que he de dir, malgrat que en el títol hagi posat que tenc moltes coses a dir. Però només les puc dir quan les escric. El meu cor batega fort, no puc deixar de sentir que el meu món se'm presenta nou cada dia i que de cada paraula en puc fer una petita espurna de felicitat.

Supòs que tot això és causa de la introspecció profunda dels darrers dies, de les decepcions que me permeten fugir d'una manera de ser que no vull ser. Sent. Aquesta és la paraula. I ara me n'adon que quan hi ha massa superficialitats i banalitats al meu voltant, sóc capaç d'acceptar-les sense renunciar a mi, perquè veig que no estic tota sola en aquests bocins de terra on vaig arrelant.

Tenc moltes coses a fer. Tant de bo només dient-ho, s'anassin fent!

Ona :)

Retorn

octubrina | 22 Novembre, 2004 11:17

Les ones han tornat. Després de surfejar per milers de bites a la xarxa sense trobar el camí de tornada, avui, amb una rapidesa pasmosa, han arribat. Ha estat un camí llarg, s'han barallat amb gent que només reia quan les sentien queixar-se de la ineptitud del servei (no hi havia cap rètol que indicàs el camí correcte)i s'han sentit frustrades, rabioses i, per fi, quan avui, amb tota la serenitat del nom, s'han decidit a trucar de nou.... tzas!! problema solucionat! En dos minuts han arribat a casa.

Quin camí més llarg del darrer dia de la decepció.

S'han sentit totes soles, han plorat, han rigut, han begut massa alcohol, han ressaltat la bellesa de tothom amb sinceritat, han escoltat, han xerrat, han pensat molt i, sobretot,...

... han enyorat les paraules.

Insípida

octubrina | 08 Novembre, 2004 22:46

Estic emprenyada amb sa connexió d'internet. I si per casualitat qualcú fa feina a una companyia no fa més que estafar-me, que sàpiga que no m'aturaré fins que em retornin tots els minuts perduts al telèfon i totes les paraules que s'ha tragat una pàgina que posa Error 404. "No se puede encontrar el servidor". Qui, no el pot trobar? El director? Tan de bo el director de tants 100,0 Mbps es perdi per cada bit i no torni a fer-me perdre les idees i la paciència.

Les paraules que havia escrit ja s'han perdut. No tornaran mai més. Però aquí queda, asseguda davora jo, amb cara de no saber perquè ha vengut, la decepció. Fins aquí ha arribat per segona vegada consecutiva a la mateixa estació. A principis de la tardor va venir la decepció de les vinyes de març. Es va quedar mirant-me fins que es va anar esborrant, poc a poc, gràcies als somriures i les paciències dels rius. Ara, ara que estam a la plenitud de les fulles caigudes, ha tornat encarnada en la vena que em du la sang al cor. Ha arribat per assecar-me aquesta vena, petita, que em dóna empempta i força. No havia d'arribar mai, però és molt viva i ha trobat el camí -potser sense voler- a través del silenci.

Quina arribarà a la primavera? Em beuré tot el vi agre de l'any passat? Desfaré les trunyelles en què ha quedat aquesta vena seca?

No puc deixar de demanar-me per què no intentar-ho? Per què no lluitar quan la confiança que tens al voltant et dóna força per arribar al teu propi port, ple d'ovelles, ple de somnis triomfadors? Per què no? Arrib a la conclusió que la ceguera fa que hi vegem més el que ens fa mal, però sempre arriba tard. Ara no sé si hi veig massa o massa poc. Sóc s'única que seguiria lluitant i faria front a totes les adversitats amb valentia, força i coratge, amb la mirada ben ferma, encara que tengui el cor desfet, com ara??? I així i tot, per què no intentar-ho?

Quin poc sabor que té la decepció? No em miris així, ets insípida. Per què me mires amb aquests ulls? Ja sé que és el silenci. M'ho va dir la teva competència tot just quan començava la tardor. Ja sé que no t'importa la competència. Tu ara tens el monopoli i -encara que et costi- em veus sofrir.

No entenc com he arribat fins aquí. Com he fet una foguera de tots aquests pensaments. Confiï que aviat seran fum i aviat no recordaré què ha passat i com he canviat. Que cada cop vaig fent dels pensaments estratègies de supervivència. No em fa por. La buidor i la soledat em paralitza de vegades, però seguiré fent introspecció fins que trobi la millor manera de caminar, sense trobar-te.

Avui no tenc els peus freds.

Han dit que passat demà plourà.

I començarà a fer fred.

I la pluja somriurà el fum que surti de la foguera...

Així i tot, per què no intentar-ho?

Cafè

octubrina | 07 Novembre, 2004 16:33

Vaig a fer un cafè. Aquí comencen els dubtes. Cafeïnat o descafeïnat? Tenc un pot de Marcilla de cadascun i pensant l'hora que és i l'hora que m'he aixecat, crec que el faré descafeïnat. Torn en un parell de minuts.

Ja som aquí. Crec que he tardat una mica més de dos minuts, perquè he tengut alguns problemes tècnics. No podia destapar el pot del Marcilla descafeïnat (era nou i tenc poca força). Però a la fi ho he aconseguit i ara començaré a deleitar-me en aquest sabor indescriptible. Ara només faltarà la música i ja pareixerà l'anunci.

Quan comença la primavera i la brisa fresca del migdia entra tímidament per la finestra, m'agrada prendre un tallat descafeïnat fred. És com si la fredor que sents a la cara, t'entràs poc a poc al cos i et refrescàs l'ànima. Et deixa un sabor suau, asucrat, tendre. Com la primavera. Quan record aquesta imatge, me veig a ca una amiga meva. Disfrutant del silenci i de les paradoxes de la primavera.

Quan l'estiu arriba, pass al cafè amb gel. El gust del cafè és més fort i la ment se m'excita. Em sent en forces per fer de tot, per escriure i descriure el que sent en cada moment, per fer ses abraçades més fortes i els castells d'arena més desiguals... Però m'acaba glaçant l'ànima. Arriba un moment en què ja no sé si la fredor forma part de mi o sóc jo la que m'he convertit en una peça freda, preparada per l'hivern.

I l'hivern ja ha arribat, almenys això diuen. Però encara no plou. Sí, és vera, a les sis ja fa fosca, però necessit sentir el fred calar-se dins els meus ossos, tenir el nas gelat i posar els peus davall les cames d'algú per saber que la gelada que em dura de l'estiu a una part de mi, s'ha fos completament.

El cafè descafeïnat ha estat molt revitalitzant. Començ a tenir els peus freds.

Ja no record qui era abans

octubrina | 06 Novembre, 2004 22:34

Ja he fet tot el que havia de fer. He anat a llogar una pel•lícula amb la targeta del ciber. He imprimit documents sense cap coherència, ara la pàgina 1 del primer document, ara la 3 del quart... He estat cinc dies sense creure que Bush ha guanyat les eleccions i que els nord-americans són tan atomistes que se creuen totes les seves pròpies mentides. He canviat de lletra caligràfica. He canviat l’ordre de l’habitació i veig encara més la llum. He estat dins un nigul des que he arribat i no puc deixar de veure com la gent no s’immuta mentre fa la seva vida normal. El meu cos hi està plenament immers, encara que de vegades defalleix en el seu intent per comunicar-se. L’esgotament li dura hores i acaba fent dubtar a la ment de tot plegat. Només matenc un vici valencià. El fum, ple de records. No tenc ganes de dir res, però tenc por del silenci. Ja he fet tot el que havia de fer... i no tenc ganes d’estar tota sola.

Embat

octubrina | 30 Octubre, 2004 08:11

Tan se val tot el que es digui de la vida. No es poden fer previsions damunt coses tan flotants com la incertesa. No es tan fàcil creure amb el destí i no veure clar el present. El sentiment es terriblement confós i crea una gran inestabilitat. El més relevant d'aquesta vida es que quan ets jove et penses que et pots menjar el món i que res no et pot aturar, fins que trobes un os tan gros i tan fort que pareix que mai podràs avançar. Però no hi ha res més esperançador que tenir fe en un mateix i estar convinçut de les seves idees, d'estar senser per prendre decisions i d'avançar mica a mica, encara que tenguis al teu davant un tifón, un huracà... En fi, la matèria gris del nostre capet és la culpable de totes les nostres preocupacions i per tant com que nosaltres no hi podem fer res, endevant i a la merda tot el que ens afecte de manera tonta i absurda! Adéu i fins aviat...!

Ona octubrina

octubrina | 25 Octubre, 2004 15:01

Perquè no es pot entendre que es pot estar enamorat de ningú...? Quan les decepcions apareixen de sobte, quan deixa de ploure i la calor sembla eterna... llavors és quan m'enamor de les paraules, un paisatge, l'aroma de la mar, una imatge irreal. Tan estrany és?

Somiar....fins i tot amb els ulls oberts...

octubrina | 24 Octubre, 2004 16:48

València... me n'han parlat tants cops d'aquest lloc... m'han dit tantes vegades que durant aquesta setmana tornar a nèixer és possible, que sense ni pensar-ho un instant, m'he apuntat al viatge. Vull tornar a començar. Vull renèixer un cop més, i fer-ho ja per sempre. Tornar a començar... tota una utopia ara més que mai desitjada. Marxar lluny, volar... somiar. (Segueix)

Començam el viatge!

octubrina | 24 Octubre, 2004 16:24

A la fi ha arribat el dia... en poc més de 24 hores tornarem a la ciutat que ens va veure renéixer: València. Durant una setmana a l'any, qui anam als Premis Octubre, oblidem la resta del món, però alhora, som capaços de veure més enllà de nosaltres i, per tant, entenem una mica més del llenguatge del món, que ens fa ser tan egoïstes. Vos apuntau al viatge?
«Anterior   1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS