Administrar

marialluïsa a dues mans

octubrina | 29 Gener, 2005 18:53

som egoista, tiroríííí, som egoista i no deix que sa telepatia interpreti verbalment els meus pensaments de manera més eficaç.

la telepatia, però, no sap reconèixer l'alfabet de l'ordinador.

mariatròpiques

retròentusiastes

vital·legòriques

un bon títol per l'optimisme?

octubrina | 26 Gener, 2005 17:56

Me dispos a escriure aquestes paraules amb tota la intriga que és possible. No sé què en sortirà del meu cap aquest pic. El deix lliure, tant com puc, perquè les idees que l'envolten no són molt lliures, estan subtectes a lleis orgàniques que regulen la protecció de les llibertats informatives i als senyals identificatius dels magazine informatius utòpics. La realitat només existeix a la teoria que, molt ben explicada, pot arribar a ser molt interessant. Sí, això no ho pos en dubte. Els coneixements són clars, el missatge ho hauria de ser, però l'aplicació és nefasta. Cadascú es pren la llei a la seva manera. La llei de la vida, la llei de la vida dels demés... tot el que hauria de tenir sentit, com el respecte, els comportaments civilitzats, la honestedat i altres virtuts aristotèliques, deixen de tenir-ne en aquest món en què vivim. Un silenci, un crit, pot malbaratar aquestes bones intencions. I malgrat tot, seguesc confiant en la possibilitat de poder canviar les coses o que les coses canviin per si soles. Sona utòpic, un futur millor. És vera. Però els coneixements m'esperancen a seguir pensant amb optimisme. De vegades em falta la veu, que queda muda i deixa la seva funció a l'expressivitat facial davant els esdeveniments... la desproporció del feixisme que encara domina, l'oblit del dolor dels que varen morir per la victòria que encara s'exalta, la neu tan bonica, desmeurada i alhora tan destructiva dels cultius, el campanar del Pantà de Sau, que prest ja es tornarà a tapar i se sumergirà a les profunditats del "desarrollo económico del país", la desfiguració del rostre de Iúsxenko, el "buen talante"...

I ara? Quin és el millor títol per l'optimisme?

Secrets

octubrina | 23 Gener, 2005 12:19

He perdut els secrets. O potser s'han amagat dins aquesta closca de paraules que pretenen freqüentar -inútilment- l'excèlsior de l'expressivitat emocional. Qui sap si, formalment, ho aconsegueixen però l'únic corolari visible és l'enduriment de la closca. Sota ella, tot té un mateix color, sempre amb aquella petita espurna de volguda superficialitat, cosina-germana de la profunditat, la de l'aire.

La closca tremola, es dilata, rododa, però com més viu, menys s'esquerda. Ans al contrari, es referma, s'enforteix i es converteix en l'altar del glaçat. Ja pot dissimular la fredor amb la lluita enyorada contra la decepció, però el desglaç mai no apareix i la closca crida tímida al desconhort de la totsolesa.

No els trob, els secrets. Potser s'han perdut amb la claredat, o potser, s'han fet invisibles.

Esperant una carta que no ha arribat mai

octubrina | 18 Gener, 2005 20:57

"On eres tu fa set anys?" Això era la pregunta d'un bloc que no pot deixar mai indiferent, a dies frenètic de paraules, d'altres calmats, però sigui com sigui, una invitació obligada a la reflexió. On era fa set anys? Enmig d'una mar d'ignorància, esperant una carta que no va arribar mai, desitjant la impossibilitat de viure com visc ara, caminant cap a un primer març de pluja, cap a un carnaval de confeti que es desfaria abans d'arribar a terra, amb poques paraules i una pregunta de llàgrima per resposta,...

"Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara, quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la..." ("El jorn dels miserables", Lluís Llach)

La ràbia ja no existeix, desapareix amb el primer sol després d'haver dormit durant anys. Les paraules tampoc surten quan es vol, només quan les somies i és impossible dir-les despert.

Només em queda una curiositat, d'una història present, que parla d'illes...

Arribarà en forma de carta? Arribarà?

Materials

octubrina | 16 Gener, 2005 22:31

...24, fusta, 25, or, 26, al·lumini, 27, plata, 28, coure, 29 ferro, 30, estany...

Alguna suggerència pel 21, 22 i 23?

He d'esborrar el pensar que sempre ens toca perdre...

octubrina | 11 Gener, 2005 22:54

Ja ho deia Llach, no sempre ens toca perdre. Però tampoc sempre ens toca guanyar. Quan necessitam una invasió subtil a l'ànima, ens ve una riuada d'imprevisions que no podem fer front sinó amb un somriure malfet i malesperançador pel receptor que t'entén sense parlar. En canvi, quan desitjam acció, veure a la sorra que hem deixat grans petjades i que l'ona encara està enfora per tapar les que hem de fer, tot es transforma en un obstable immòbil i opac, que no obstant això, es difumina quan el vols tocar amb els somnis per a desfer-se amb el despertar.

És la resignació la solució?

Fins a quin punt és viable la teoria del moment? Aquella que diu que sempre n'hi ha un, encara que no se sàpigua quan... Està massa abandonat -el moment- a la passivitat de propietari de qualsevol acció possible? Una dissertació filosòfica es pot convertir en una mera d'excusa d'intel·lectual indocte per evitar problemes? Dir que no és el moment, és dir, tenc por. I encara que potser vera que no és el moment i conformar-se és una bona sortida, normalment el temor a que sigui "el moment" impedeix enfrontar-se amb ell.

Només aspir cada dia a viure el moment, sigui "el moment", o el moment, o un moment... La complexitat dóna riquesa.

Títol esgotat

octubrina | 09 Gener, 2005 23:22

La ciutat és més gran i quadrículada que mai. Des del cel es veuen llumets que fan que tot estigui ordenat en formes de quadrats, rectangles, triangles... Tot el mateix color, un cel sense estrelles i un fred atemporal. Tot és diferent. El retorn és diferent. Després d'acostumar-me a despertar-me amb el nas gelat, costa trobar-me enmig de tanta calentor ficticia.

He tornat més gelada que mai i el bitllet de tren està esgotat.

Un dia sense paraules

octubrina | 09 Gener, 2005 11:34

Ja sortiran quan sigui el moment.

Camí de retorn a la realitat postnadalenca

octubrina | 02 Gener, 2005 23:46

No sé per quina raó, em passa molt sovint que obro el bloc per escriure alguna cosa i no tenc res a dir. O millor dit, no sé per on començar, no sé què dir, no sé ordenar les meves idees. Però alguna cosa em diu: va! ves a "nou article" i digues alguna cosa. Això faig. Me qued uns segons mirant la pantalla en blanc i començ a fer com ara, escriure o descriure.

És ara, a començament d'any nou, que hi ha moltes coses a dir, moltes promeses a fer però que no es compleixen mai, valoracions de l'any que deixam enrera, prediccions serioses o inventades d'un futur incert que no sé si escrivim a mesura que l'anam vivint o ens ve donat i l'anam descobrint. I això no és tot. Programes especials repetitius com l'all, espectacles gravats per novembre que veim el 31, l'1, el 2..., especials informatius de totes les desgràcies, dels èxits musicals, del cor, de curiositats... Tot n'és ple d'aquest esperit recopilador. Estam obligats a deixar de pensar en tot i en res i a deixar-nos empapar de dades i dades que oblidarem quan hagin passat aquests dies.

I la veritat és que no sé com he de reaccionar davant tot plegat. Un número nou, un fred i una neu, que com que som a un any nou, semblen noves i mai vistes, unes desgràcies que sortiran al recull del 31 de desembre del 2005 i al 1 i 2 de gener del 2006. Repeticions constants que immobilitzen. Necessitam acció, ja. Ser conscient de nou que vivim en un món que es mou (i tremola a gran escala) cada segon.

Sé que hi ha gent per tot i la veritat és que odii generalitzar. Però ja ho he fet. No ho tengueu en compte. La que necessit reaccionar sóc jo. Reaccionar i ser conscient que he de tornar a entrar a la realitat que, sovint, tant mal fa.

Feliç any nou a tothom!

Bon Nadal

octubrina | 25 Desembre, 2004 16:53

Estic molt contenta!! Retrobar gent sempre em fa feliç! Un beset per tots i bones festes!

Obsessions

octubrina | 20 Desembre, 2004 21:56

Parlem d'obsessions. Avui m'he decidit. Quin problema hi ha d'haver en reconèixer una obsessió, que no una adicció?

Obsessió per una curiositat

Obsessió per rentar-se les dents

Obsessió per dormir

Obsessió per tenir temps

Obsessió per veure ploure

Obsessió pel no poder fer més

Obsessió per les preocupacions

Obsessió per aconseguir més que una paraula i menys que un silenci

Obsessió per divagar

Obsessió per fer la contrària

Obsessió per fer mal sense voler

Obsessió per les contradiccions

Obsessió per fugir del que és

Obsessió per canviar

Obsessió per enllaçar

Obsessió per endevinar

Obsessió per volar

Obsessió pel llit

Obsessió per un cafè

Obsessió per la paraula inexacta

Obsessió per una perfecció inexistent

Obsessió... Obsessió...

Què és l'obsessió? Quan veus que hi ha obsessió i dius aquest paraulot una vegada i l'altra, no fas més que descriure qui sóc, qui ets, qui és, qui som, qui sou, qui ets. Obsessions fruit de l'obsessió?

Banalitats, això són. Abstraccions que un cop les has dites, ja floten per un espai indeterminat i l'única funció de les quals és repetir-se fins a perdre el sentit. Potser amb la repetició és la manera de l'oblit d'una d'elles? Potser, un dia més, fa que aquesta obsessió es transformi en desig de deixar els dits lliures i que escriguin el que vulguin. No hi ha cànon. No hi normes. No hi ha perquès per deixar anar.

Només incoherències i son.

Rafaela Carrá?

octubrina | 19 Desembre, 2004 22:43

Avui he tornat a rere en el temps. El televisor m'ha portat a fer un viatge misteriós cap a records d'anys difosos. Com que tenim una tele tan original, es canvia sola de canal. I estàvem en el 33 i s'ha posat TVE i....... sorpresa!

explota explota explo.. explota explota mi corasóóóóón!

Ha aparegut na Rafaela Carrá, amb una pell de vichi antiarrugues, presentant na Laura Pausini i companyia. Per un moment he pensat que el televisor, en canviar de canal pel seu compte (també es posa en AV solet i no hi ha manera de fer-lo tornar en sí), havia sintonitzat un programa de TVE o T5 de principis dels 90. M'ha semblat antic i anquilosat. Després he vist una pantalla enorme i xifres i he pensat que potser feien una marató com la de TV3. O potser era una fantasia meva.

Llavors me deman, com sentir-se realment solidari amb moltes causes sense sentir que el reclamen a cada cadena televisiva?

En fi, crec que la son em fa veure moltes coses borroses!

Mar

octubrina | 18 Desembre, 2004 12:25

Mar melosa,

l'aigua que no cau

crida la pluja en un crit de solitud,

la vol, la necessita

per amagar-se-la en una roca de l'escollera,

per regalar-li a l'ona

la quietud de la fura del mar,

aquella amb qui es fon

després de morir entre l'escuma.

Operació mental: una extracció d'idees a base de pluja

octubrina | 13 Desembre, 2004 12:21

No m'atreviria per res del món a obrir-me el cap per veure les idees que hi tenc. Em faig por només de pensar en aquesta operació. Seria una extracció molt complicada i no sé si en treuria res de bo. Començaria per dates, anys de naixement, de finals del segle XIX, 1888, 1887, 1879, 1886, les que comencen a principis del segle XX són més bones de recordar, no sé perquè i ho voldria saber. Saber-ho tot. Saber perquè no puc fer invisible el meu interior, em not tan vulnerable a ser tan transparent.. Vull que la curiositat i la casualitat siguin compatibles. Saber, saber, saber que és possible. Ordenar allò que em fa por. No tenir por d'allò que vull ordenar. Expressar-me tan clarament com em mostro i fugir de l'aparença que consider tan real i tan important. No sentir obligació per escoltar, xerrar. Poder dir que necessit conèixer les veus paral·leles, que són invisibles. Visc de la intuició, de la curiositat que no puc palpar, del desordre de tots aquests mots, que van pegant bots d'ulls en ulls, però no arriben a la casualitat que esper.

Sí, estic cansada de sorprendre'm constantment de la complexitat de tot plegat, del món i les seves estranyes interaccions, del món de les emocions, sentiments i pensament, del món real i de les món de les aparences. Em sembla que hauré de tornar a llegir Plató o millor seria refugiar-me en una caverna i veure passar la realitat reflectida, si és que no ho és ja.

Que plogui tota aquesta incoherència d'una barrumbada i s'imposi una petita claredat perquè almenys pugui veure que val la pena seguir lluitant per entendre!

Ascensor

octubrina | 10 Desembre, 2004 23:52

L'ascensor del pis on visc és extremadament lent. Després de quatre mesos per arreglar-ho, varen conseguir girar-lo 45 graus i posar-li una pantalleta que indica els pisos pels quals viatja com un turista. Entre pis i pis, a la pantalla hi surt una flexta indicadant si va cap amunt o cap avall. Quan la porta es queda entrancada a qualque pis, també t'avisa. Es posen les fletxes indicadores a barrejar-se, ara amunt, ara avall, deixant el pobre número del pis allà enmig solet, que surt quan elles li deixen. Després està l'arribada a la planta baixa. Això sí que és una odisea! Posau-vos en situació. Tens dotze minuts per córrer pels carrers per agafar el tren. Surts amb el temps just, comptant que et trobaràs almenys la meitat dels semàfors en verd. Estàs a l'ascensor, tota nerviosa, esperant que posi PB. La fletxa ja ha passat l'entresòl i comences a preparar posicions per sortir disparada. Però es veu que l'ascensor s'ho repensa. Comença a pegar uns estranys botets, com si estiguessis a una atracció de fira de poble. Un segon, dos segons, tres segons, trec el mòbil del bolso per mirar l'hora, quatre, cinc segons... tzás! poc a poc, s'obren les portes! A fora t'espera el porter que et diu que avui Fecsa tallarà la llum quan arribis, o sigui, que no hi haurà ascensor.

He arribat després que es tallàs la llum. Beníssim. Ara tenc un temps per mi sola de reflexió ascensoriana. En què pensaré? Arriba un veí. No l'havia vist mai. Com diu Pere Calders al conte "Invasió subtil", com saps si és realment japonès?. Això, que no sé si és veí, amant, lampista camuflat d'executiu que porta doble vida...

- A quin pis va vostè? - li pregunto

- Yo, al tercero. - Me diu. Aquell impermeable vermell de telepizza, sobre el traje, em dóna sospites per seguir imaginant que és un lampista camuflat, vestit amb la muda dels diumenges que va a visitar l'amant rica avorrida de l'home.

Jo pitjo els dos pisos i comença el trajecte, que donada velocitat de la màquina, es preveu llarg. El silenci es fa llarg i començ un soliloqui en veu baixa.

I ara què li he de dir? Què vol dir aquest "Yo [molt marcat, sec i decidit] al tercero". Què espera, que li digui a quin pis vaig jo? O és que té por que em confongui i en lloc de baixar al meu pis, baixi al tercer? Crec que no hi havia masses persones més per endivinar que era ell i no el seu alter ego/lampista qui baixaria al tercer.

- No veig cap altra "jo" - se m'escapa en veu baixa.

- ¿Perdona? - diu estranyat.

Jo també el miro estranyat durant dos segons. Qued, allò el meu professor d'anglès diria wide-eyed. Bocabadada, empardalada. No sé què dir-li, perquè els meus pensaments van tan aviat, que no sé gairebé que li he dit.

- Res - faig- crec que pensava en veu alta.

Gairebé no entenc el "ah" que pronuncia. Hauran passat vint segons en total i encara no hem arribat al tercer. Es fa un silenci sepulcral. Tots dos dirigim la mirada a la pantalla interior, que també informa dels pisos amb tota la parafernàlia de fletxes roges. Vèiem passar el dos i la fletxa cap amunt, però de sobte s'atura. Ja hi tornam a ser, pens. Ja torn a pensar en què deu pensar aquest veí-no veí japonès, lampista-empresari. Se'l veu apurat. Podria ser que tengués claustrofòbia o bé que quan ha pensat que quan ens venguin a rescatar, el porter li demanarà a quin pis anava i que es trobarà a l'entrada de la porta el marit de la seva amant. S'ha quedat més blanc que el referit. Perquè en un primer moment no l'ha reconegut i en el replà del tercer segona s'ha posat a explicar-li a aquell home com havia anat l'incident. Aquell home de cabell canós, amb traje obscur, li cau bé. S'entretenen parlant i acaben parlant de trivialitats d'allò més divertit i d’alguna profunditat marina. Bé, li diu l'home mentre toca el timbre del tercer segona,ha estat un plaer amb vostè, m'ha fet veure que encara hi ha gent que viu amb sinceritat. Abans que obrin la porta, se li acosta i li estreny la mà. Es despedeixen en un gest d'agraïment un, de sorpresa l'altra. Quan obre la porta, apareix la senyora. El marit li besa una mà. Ha tengut un bon dia.

- Uff! -sospira el veí- Menos mal que ha sido cortito, si llegan a pasar más de 5 minutos, me asfixio en este maldito ascensor, jejeje.

- (...)

Se sent un soroll estrident. L'ascensor es torna a posar en marxa. Els meus silencis i jo hem emmudit.

- Bueno, ¡buenas noches!.

Rareses

octubrina | 07 Desembre, 2004 23:24

De vegades m'aixec de la taula de l'escriptori i em dóna la sensació que he abandonat el cau del meu metre cinquanta-cinc i m'endins en una piràmide. Ho veig tot petit, la taula, el sofà, com si tengués una mirada gegantina en un cos menut. Les parets tornen obliqües, el cap roça el sòtil i em queden els cabells groguencs, de l'arena enyoradissa. Ups! Què passa ara? Les paraules naveguen per l'espai tridimensional perdut de les ones, no sé quines. S'ha fet fosc, però tenc els ulls oberts... Ja hi tornam a ser. M'he perdut en un altre viatge a les profunditats blanques i negres de les vitamines ferroses absents.

Quanta energia esportiva desaprofitada, no se la mereix un somni futbolístic!

Quan tornaran a ploure les lluites de mel de primavera?

La impressora (IV i últim)

octubrina | 04 Desembre, 2004 22:50

Tenia una calor terrible. No podia parar de pensar... en el somni, en els fulls de la impressora, en el carter i la secretària, en el porter de l’edifici. Es movia d’un costat cap a l’altra, inquieta, sorpresa. Per primer cop, sentí que el seu cor bategava tan fort que pensava que li sortiria volant en qualsevol moment. La classe li començà a fer voltes, començà a sentir les paraules de la professora des de lluny, sempre repetides, sempre les mateixes. Una història que no havia llegit mai, però que se sabia de memòria. Comença a passar fulls i fulls, ràpidament, en un desig de trobar una resposta. Veu passar les paraules, les fotografies, els arbres genealògics, més paraules, més fotografies. A la darrera es veu a ella mateixa. No pot, però, dir de quan és, ni fer una descripció acurada del que veu.

No pot evitar sentir por, se sent aterrida, la seva cara queda groga, pàl•lida i, finalment, blanca. Comença a respirar fort, es gira, s’aixeca, gemega, s’asseu, mou les celles, frunzeix el front, arrufa les cames, se les agafa amb les mans, tremola, s’incorpora, sua de fred i de calor alhora. No pot més. No para de pensar que és tot allò, es fa mil preguntes i no té cap resposta. S’aixeca, tots els companys la miren i la criden, la professora somriu. La companya de la fotografia del gos la mira amb recel i durant cinc segons tot es congela en aquesta mirada freda, esfereïdora, que la fa sortir corrent, sense aturar de cridar: per què? Per què? Per què? Arriba a l’ascensor, on hi ha la secretària que l’observa com es desfà en un plor desconsolat. Enmig de la buidor de les seves llàgrimes, la mira als ulls. La secretària, amb les cartes a la mà bruta d’oli li diu: és la teva vida, els balanços han quadrat, un cop més.

Fi

La impressora (III)

octubrina | 04 Desembre, 2004 22:46

Arribà a la feina sense haver-se cordat la gavardina, que havia quedat desfeta pels pensaments i la suau brisa que feia aquell dia. El porter, com de costum, estava dret devora la porta.

- Bon dia, néta meva. Com has dormit avui?

El porter-avi li dedica un somriure dolç tot guardant-li un caramel a la mà. Li estreny el puny i li desitja un bon dia. Ella no respon, es queda atònita. Fa tot el trajecte en l’ascensor intentant no pensar què està passant. En el replà hi ha la secretària, que com sempre la mira de reüll, però aquell dia torna a rere i li dona un entrepà embolicat en paper de plata i dins una bossa de plàstic transparent.

- Fes bondat, Mariona, no et barallis amb les companyes, m’has sentit? Has d’aprendre que la vida té aquestes coses. Un examen és un examen, no té més complicació. I si has de deixar copiar a alguna companya, doncs ho fas. Pensa que algun dia tu podràs necessitar una mà i si abans no l’has donada, et quedaràs sola. Qui sembra vents, recull tempestes i no oblidis que cada dia es mou una suau brisa al teu voltant.

Ella es limita a fregar-se un ull amb la mà. El carter, que estava a dues passes de la secretària, es gira, li fa una besada al front i li diu que quan arribi a la nit l’ajudarà a fer els deures.

Arriba a la seva taula, neta i polida, i quan s’asseu i mira al seu voltant se n’adona que l’oficina té un aspecte estrany. Hi ha molta llum, pensa, hi ha moltes finestres, veu. Ningú no ha encès encara la calefacció i fa un fred suau que se li va calant als ossos. Decideix treure el Llibre Diari, però no troba els calaixos, la taula és més petita que de costum, molt més petita. I d’ella en treu un llibre que posa Història. L’obre i comença a veure les paraules que ahir va imprimir la impressora. Se’n recorda de totes elles i les recita. La companya de devora, aquella que té la foto del seu gos a la taula, li diu “empollona”. Ella se la queda mirant amb ulls grossos, però no li fa cas. Segueix recitant.

De sobte apareix una dona, “la professora!” exclama algú del fons. Es gira i veu que està dins una classe i davant seu té una gran pissarra de color verd. Es fa un silenci absolut i la professora crida el seu nom.

- Mariona, asseu-te bé, no cal que cada dia tinguis deu minuts el cap entre els mussols. No vull avisar-te més. Se sent una esclafida general de rialles. La professora fa callar la resta de gent i ordena que treguin el llibre d’Història. Ella reconeix aquella cara, la veu, els ulls, el vestit. És la dona que apareixia als seus somnis.

- Avui començarem fent un simple repàs del que vàrem aprendre ahir. Enric, per favor, comença a llegir les paraules que tens a la pàgina tretze.

- Desembre, semàfor, carrer, dia assolellat, fred, tren, porter, secretària, gorra amb visera, cartes sense destinatari, Llibre Diari, des...

- Molt bé, molt bé, Enric. Lluís, continua, si us plau.

- Desembre, semàfor, carrer, posta de sol del dia assolellat, fred, tren, ascensor, porta oberta,...

- Perfecte, molt bé nens. Acabem aquest repàs i ara, per favor, passeu a la pàgina trenta-u.

Els nens obeeixen i, en un procés meticulós, van passant full per full del tretze al trenta-u. Ella comença a tenir una calor inusual. Quan arriba a la pàgina, sent un tremolor que no pot controlar. Ningú no sembla adonar-se’n, ningú no li fa cas, ningú no es fixa amb ella. La professora segueix amb l’explicació.

- Avui veurem la història del rebesavi, que va marxar a l’Argentina a fer les Amèriques. Aquest home, d’aproximadament quaranta anys, casat amb la dona més culta del poble, encara que ningú no ho sabés, tenia un gran somni, que era convertir-se en la persona més rica del poble. El petit taller de sabates no li donava per mantenir la dona, els tres fills i l’amant. Sovint, havia d’empassar-se l’orgull i viure dels diners que guanyava l’esposa com a escriventa. Però el rebesavi no ho reconeixeria mai. Després de molta xerrameca amb els companys, decidí una nit, que partiria amb el proper vaixell cap a Amèrica. La dona, que va saber la notícia per l’estanquer, començà a fer les maletes amb tota la seva roba i la dels infants. Emprengueren, així, un viatge transoceànic de tres mesos...

La impressora (II)

octubrina | 04 Desembre, 2004 22:24

Quan va treure el cap va veure que la seva porta, la primera que es veia només en sortir, estava oberta. Racionalment, tancà els ulls, es tornà a ficar dins l’ascensor, tancà la porta, va estrènyer els punys i tornà a repetir el procés de sortida. I va seguir veient la porta del seu pis oberta. Hi va entrar.

De sobte va sentir un soroll que venia de l’habitació on tenia la petita biblioteca de llibres de la mateixa col•lecció i va veure com la impressora no deixava de imprimir fulls en blanc i negre a tota velocitat. S’hi va quedar una estona mirant aquella màquina que semblava haver cobrat vida ordenadament. Els primers fulls que va poder observar eren paraules de mida setze, en negreta i alineades al centre. Una per cada ratlla. Ella anava llegint a l’inrevés, tal com anaven sortint, mots com “Amèriques”, “Bíblia”, “Monedes de coure”, “Argentina”. Una cella se li va moure inconscientment. Després d’un centenar de fulls, començaren a sortir fotografies en blanc i negre. Eren de gent que ella no coneixia i no tenien cap tret que pogués relacionar empíricament amb algun conegut. Els retrats eren, en primer lloc, antics, però a mesura anaven sortint, s’anaven actualitzant. La impressora es va returar dos segons i la darrera fotografia fou la seva. Les dues celles s’inclinaren de cop cap al centre.

Semblava, però, que la impressora no havia acabat la seva labor. Va seguir, doncs, imprimint textos en cursiva, en negreta i en rodona. Just quan s’estava cansant de seguir mentalment el procés de sortida del paper i el soroll de la màquina, just en aquell moment, en què s’estaven imprimint fulls d’arbres genealògics, la impressora va parar de tintar i es va apagar.

Durant uns segons no va poder moure el coll, cansat d’estar en la mateixa posició. Es va posar dreta i agafà el gruix de fulls que aquella màquina li havia transmès. Va anar cap a l’entrada, va tancar la porta i després d’encendre el llum de la làmpada del menjador es va seure al sofà. Encara duia el gruix de fulls sota el braç i gairebé se n’havia oblidat d’ells. Havia quedat absorta en el procés de retorn a la tradició nocturna i no sabia què fer amb tota aquella paperassa. Va optar per deixar-la damunt la tauleta i seguí fent el que feia cada nit quan arribava a dos quarts de vuit al pis. Aquella nit va sopar de patata bullida amb bajoques sense sal. S’ho empassà lentament, sense immutar-se. Escurà els plats, esperà deu minuts observant el rellotge de propaganda del banc que hi havia penjat devora la nevera i col•locà el plat, la forquilla, el ganivet i el got en el seu lloc corresponent. Es va oblidar completament dels fulls de la impressora. No hi tornà a pensar fins que va tancar el llum de l’habitació.

Es despertà. Quan obrí els ulls tornà a veure, com cada matí, la mateixa paret blanca mal pintada, cada cop més groguenca. Començava a respirar el mateix aire d’un dia igual. Va fer exactament el mateix de cada dia, el mateix recorregut, la mateixa rutina d’espills, semàfors i automatismes per no pensar. El record dels fulls no era més que una anècdota sense llum ni color, ràpida i lleugera, que s’esborrava a cada passa que feia. Era el segon matí consecutiu de desembre que sortia el sol, aquesta era l’única alteració que la despertava de la seva somnolència, però malgrat tot, no s’immutà.

De sobte, quan estava travessant el tercer pas de vianants, recordà el que havia somiat. Hi apareixia una dona de galtes vermelles i grosseta, no excessivament baixa, tal com ella solia associar sempre en les seves imatges mentals. Portava un vestit blau obscur, amb esquitxos de gotes blanques, com de la pintura de la paret de la seva habitació i amb un floc al costat que gairebé li arribava fins a les sabates. Se li intuïen, sota el vestit, uns genolls arrebossats de carn, com si no tingués ossos. Les mitges li feien les cames més flàccides, amb venes blaves plenes de vida. Portava el pèl de permanent, castany, tan fi que va pensar que amb una bufada de vent la senyora es quedaria calba i els pèls es romprien en dues meitats cadascun. Així i tot, aquest aspecte hòrrid de la senyora, no li va fer por. Tenia una mirada tendra.

A punt de volar cap a la mar...

octubrina | 26 Novembre, 2004 22:35

"Avui he vist un peix fora l'aigua i he pensat amb tu"

Rafel Jaume

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS