Octubrina

Estic molt contenta!! Retrobar gent sempre em fa feliç! Un beset per tots i bones festes!

Parlem d'obsessions. Avui m'he decidit. Quin problema hi ha d'haver en reconèixer una obsessió, que no una adicció? Obsessió per una curiositat Obsessió per rentar-se les dents Obsessió per dormir Obsessió per tenir temps Obsessió per veure ploure Obsessió pel no poder fer més Obsessió per les preocupacions Obsessió per aconseguir més que una paraula i menys que un silenci Obsessió per divagarObsessió per fer la contrària Obsessió per fer mal sense voler Obsessió per les contradiccionsObsessió per fugir del que ésObsessió per canviarObsessió per enllaçarObsessió per endevinar Obsessió per volarObsessió pel llitObsessió per un cafèObsessió per la paraula inexactaObsessió per una perfecció inexistentObsessió... Obsessió...Què és l'obsessió? Quan veus que hi ha obsessió i dius aquest paraulot una vegada i l'altra, no fas més que descriure qui sóc, qui ets, qui és, qui som, qui sou, qui ets. Obsessions fruit de l'obsessió?Banalitats, això són. Abstraccions que un cop les has dites, ja floten per un espai indeterminat i l'única funció de les quals és repetir-se fins a perdre el sentit. Potser amb la repetició és la manera de l'oblit d'una d'elles? Potser, un dia més, fa que aquesta obsessió es transformi en desig de deixar els dits lliures i que escriguin el que vulguin. No hi ha cànon. No hi normes. No hi ha perquès per deixar anar.Només incoherències i son.

Avui he tornat a rere en el temps. El televisor m'ha portat a fer un viatge misteriós cap a records d'anys difosos. Com que tenim una tele tan original, es canvia sola de canal. I estàvem en el 33 i s'ha posat TVE i....... sorpresa!

explota explota explo.. explota explota mi corasóóóóón! Ha aparegut na Rafaela Carrá, amb una pell de vichi antiarrugues, presentant na Laura Pausini i companyia. Per un moment he pensat que el televisor, en canviar de canal pel seu compte (també es posa en AV solet i no hi ha manera de fer-lo tornar en sí), havia sintonitzat un programa de TVE o T5 de principis dels 90. M'ha semblat antic i anquilosat. Després he vist una pantalla enorme i xifres i he pensat que potser feien una marató com la de TV3. O potser era una fantasia meva. Llavors me deman, com sentir-se realment solidari amb moltes causes sense sentir que el reclamen a cada cadena televisiva?En fi, crec que la son em fa veure moltes coses borroses!

Mar melosa, l'aigua que no cau crida la pluja en un crit de solitud, la vol, la necessita per amagar-se-la en una roca de l'escollera, per regalar-li a l'ona la quietud de la fura del mar,aquella amb qui es fon després de morir entre l'escuma.

No m'atreviria per res del món a obrir-me el cap per veure les idees que hi tenc. Em faig por només de pensar en aquesta operació. Seria una extracció molt complicada i no sé si en treuria res de bo. Començaria per dates, anys de naixement, de finals del segle XIX, 1888, 1887, 1879, 1886, les que comencen a principis del segle XX són més bones de recordar, no sé perquè i ho voldria saber. Saber-ho tot. Saber perquè no puc fer invisible el meu interior, em not tan vulnerable a ser tan transparent.. Vull que la curiositat i la casualitat siguin compatibles. Saber, saber, saber que és possible. Ordenar allò que em fa por. No tenir por d'allò que vull ordenar. Expressar-me tan clarament com em mostro i fugir de l'aparença que consider tan real i tan important. No sentir obligació per escoltar, xerrar. Poder dir que necessit conèixer les veus paral·leles, que són invisibles. Visc de la intuició, de la curiositat que no puc palpar, del desordre de tots aquests mots, que van pegant bots d'ulls en ulls, però no arriben a la casualitat que esper.

Sí, estic cansada de sorprendre'm constantment de la complexitat de tot plegat, del món i les seves estranyes interaccions, del món de les emocions, sentiments i pensament, del món real i de les món de les aparences. Em sembla que hauré de tornar a llegir Plató o millor seria refugiar-me en una caverna i veure passar la realitat reflectida, si és que no ho és ja.

Que plogui tota aquesta incoherència d'una barrumbada i s'imposi una petita claredat perquè almenys pugui veure que val la pena seguir lluitant per entendre!

L'ascensor del pis on visc és extremadament lent. Després de quatre mesos per arreglar-ho, varen conseguir girar-lo 45 graus i posar-li una pantalleta que indica els pisos pels quals viatja com un turista. Entre pis i pis, a la pantalla hi surt una flexta indicadant si va cap amunt o cap avall. Quan la porta es queda entrancada a qualque pis, també t'avisa. Es posen les fletxes indicadores a barrejar-se, ara amunt, ara avall, deixant el pobre número del pis allà enmig solet, que surt quan elles li deixen. Després està l'arribada a la planta baixa. Això sí que és una odisea! Posau-vos en situació. Tens dotze minuts per córrer pels carrers per agafar el tren. Surts amb el temps just, comptant que et trobaràs almenys la meitat dels semàfors en verd. Estàs a l'ascensor, tota nerviosa, esperant que posi PB. La fletxa ja ha passat l'entresòl i comences a preparar posicions per sortir disparada. Però es veu que l'ascensor s'ho repensa. Comença a pegar uns estranys botets, com si estiguessis a una atracció de fira de poble. Un segon, dos segons, tres segons, trec el mòbil del bolso per mirar l'hora, quatre, cinc segons... tzás! poc a poc, s'obren les portes! A fora t'espera el porter que et diu que avui Fecsa tallarà la llum quan arribis, o sigui, que no hi haurà ascensor.

He arribat després que es tallàs la llum. Beníssim. Ara tenc un temps per mi sola de reflexió ascensoriana. En què pensaré? Arriba un veí. No l'havia vist mai. Com diu Pere Calders al conte "Invasió subtil", com saps si és realment japonès?. Això, que no sé si és veí, amant, lampista camuflat d'executiu que porta doble vida...

- A quin pis va vostè? - li pregunto

- Yo, al tercero. - Me diu. Aquell impermeable vermell de telepizza, sobre el traje, em dóna sospites per seguir imaginant que és un lampista camuflat, vestit amb la muda dels diumenges que va a visitar l'amant rica avorrida de l'home.

Jo pitjo els dos pisos i comença el trajecte, que donada velocitat de la màquina, es preveu llarg. El silenci es fa llarg i començ un soliloqui en veu baixa.

I ara què li he de dir? Què vol dir aquest "Yo [molt marcat, sec i decidit] al tercero". Què espera, que li digui a quin pis vaig jo? O és que té por que em confongui i en lloc de baixar al meu pis, baixi al tercer? Crec que no hi havia masses persones més per endivinar que era ell i no el seu alter ego/lampista qui baixaria al tercer.

- No veig cap altra "jo" - se m'escapa en veu baixa.

- ¿Perdona? - diu estranyat.

Jo també el miro estranyat durant dos segons. Qued, allò el meu professor d'anglès diria wide-eyed. Bocabadada, empardalada. No sé què dir-li, perquè els meus pensaments van tan aviat, que no sé gairebé que li he dit.

- Res - faig- crec que pensava en veu alta.

Gairebé no entenc el "ah" que pronuncia. Hauran passat vint segons en total i encara no hem arribat al tercer. Es fa un silenci sepulcral. Tots dos dirigim la mirada a la pantalla interior, que també informa dels pisos amb tota la parafernàlia de fletxes roges. Vèiem passar el dos i la fletxa cap amunt, però de sobte s'atura. Ja hi tornam a ser, pens. Ja torn a pensar en què deu pensar aquest veí-no veí japonès, lampista-empresari. Se'l veu apurat. Podria ser que tengués claustrofòbia o bé que quan ha pensat que quan ens venguin a rescatar, el porter li demanarà a quin pis anava i que es trobarà a l'entrada de la porta el marit de la seva amant. S'ha quedat més blanc que el referit. Perquè en un primer moment no l'ha reconegut i en el replà del tercer segona s'ha posat a explicar-li a aquell home com havia anat l'incident. Aquell home de cabell canós, amb traje obscur, li cau bé. S'entretenen parlant i acaben parlant de trivialitats d'allò més divertit i d’alguna profunditat marina. Bé, li diu l'home mentre toca el timbre del tercer segona,ha estat un plaer amb vostè, m'ha fet veure que encara hi ha gent que viu amb sinceritat. Abans que obrin la porta, se li acosta i li estreny la mà. Es despedeixen en un gest d'agraïment un, de sorpresa l'altra. Quan obre la porta, apareix la senyora. El marit li besa una mà. Ha tengut un bon dia.

- Uff! -sospira el veí- Menos mal que ha sido cortito, si llegan a pasar más de 5 minutos, me asfixio en este maldito ascensor, jejeje.

- (...)

Se sent un soroll estrident. L'ascensor es torna a posar en marxa. Els meus silencis i jo hem emmudit.

- Bueno, ¡buenas noches!.

De vegades m'aixec de la taula de l'escriptori i em dóna la sensació que he abandonat el cau del meu metre cinquanta-cinc i m'endins en una piràmide. Ho veig tot petit, la taula, el sofà, com si tengués una mirada gegantina en un cos menut. Les parets tornen obliqües, el cap roça el sòtil i em queden els cabells groguencs, de l'arena enyoradissa. Ups! Què passa ara? Les paraules naveguen per l'espai tridimensional perdut de les ones, no sé quines. S'ha fet fosc, però tenc els ulls oberts... Ja hi tornam a ser. M'he perdut en un altre viatge a les profunditats blanques i negres de les vitamines ferroses absents.

Quanta energia esportiva desaprofitada, no se la mereix un somni futbolístic!

Quan tornaran a ploure les lluites de mel de primavera?

Tenia una calor terrible. No podia parar de pensar... en el somni, en els fulls de la impressora, en el carter i la secretària, en el porter de l’edifici. Es movia d’un costat cap a l’altra, inquieta, sorpresa. Per primer cop, sentí que el seu cor bategava tan fort que pensava que li sortiria volant en qualsevol moment. La classe li començà a fer voltes, començà a sentir les paraules de la professora des de lluny, sempre repetides, sempre les mateixes. Una història que no havia llegit mai, però que se sabia de memòria. Comença a passar fulls i fulls, ràpidament, en un desig de trobar una resposta. Veu passar les paraules, les fotografies, els arbres genealògics, més paraules, més fotografies. A la darrera es veu a ella mateixa. No pot, però, dir de quan és, ni fer una descripció acurada del que veu.

No pot evitar sentir por, se sent aterrida, la seva cara queda groga, pàl•lida i, finalment, blanca. Comença a respirar fort, es gira, s’aixeca, gemega, s’asseu, mou les celles, frunzeix el front, arrufa les cames, se les agafa amb les mans, tremola, s’incorpora, sua de fred i de calor alhora. No pot més. No para de pensar que és tot allò, es fa mil preguntes i no té cap resposta. S’aixeca, tots els companys la miren i la criden, la professora somriu. La companya de la fotografia del gos la mira amb recel i durant cinc segons tot es congela en aquesta mirada freda, esfereïdora, que la fa sortir corrent, sense aturar de cridar: per què? Per què? Per què? Arriba a l’ascensor, on hi ha la secretària que l’observa com es desfà en un plor desconsolat. Enmig de la buidor de les seves llàgrimes, la mira als ulls. La secretària, amb les cartes a la mà bruta d’oli li diu: és la teva vida, els balanços han quadrat, un cop més.

Fi

Arribà a la feina sense haver-se cordat la gavardina, que havia quedat desfeta pels pensaments i la suau brisa que feia aquell dia. El porter, com de costum, estava dret devora la porta.

- Bon dia, néta meva. Com has dormit avui?

El porter-avi li dedica un somriure dolç tot guardant-li un caramel a la mà. Li estreny el puny i li desitja un bon dia. Ella no respon, es queda atònita. Fa tot el trajecte en l’ascensor intentant no pensar què està passant. En el replà hi ha la secretària, que com sempre la mira de reüll, però aquell dia torna a rere i li dona un entrepà embolicat en paper de plata i dins una bossa de plàstic transparent.

- Fes bondat, Mariona, no et barallis amb les companyes, m’has sentit? Has d’aprendre que la vida té aquestes coses. Un examen és un examen, no té més complicació. I si has de deixar copiar a alguna companya, doncs ho fas. Pensa que algun dia tu podràs necessitar una mà i si abans no l’has donada, et quedaràs sola. Qui sembra vents, recull tempestes i no oblidis que cada dia es mou una suau brisa al teu voltant.

Ella es limita a fregar-se un ull amb la mà. El carter, que estava a dues passes de la secretària, es gira, li fa una besada al front i li diu que quan arribi a la nit l’ajudarà a fer els deures.

Arriba a la seva taula, neta i polida, i quan s’asseu i mira al seu voltant se n’adona que l’oficina té un aspecte estrany. Hi ha molta llum, pensa, hi ha moltes finestres, veu. Ningú no ha encès encara la calefacció i fa un fred suau que se li va calant als ossos. Decideix treure el Llibre Diari, però no troba els calaixos, la taula és més petita que de costum, molt més petita. I d’ella en treu un llibre que posa Història. L’obre i comença a veure les paraules que ahir va imprimir la impressora. Se’n recorda de totes elles i les recita. La companya de devora, aquella que té la foto del seu gos a la taula, li diu “empollona”. Ella se la queda mirant amb ulls grossos, però no li fa cas. Segueix recitant.

De sobte apareix una dona, “la professora!” exclama algú del fons. Es gira i veu que està dins una classe i davant seu té una gran pissarra de color verd. Es fa un silenci absolut i la professora crida el seu nom.

- Mariona, asseu-te bé, no cal que cada dia tinguis deu minuts el cap entre els mussols. No vull avisar-te més. Se sent una esclafida general de rialles. La professora fa callar la resta de gent i ordena que treguin el llibre d’Història. Ella reconeix aquella cara, la veu, els ulls, el vestit. És la dona que apareixia als seus somnis.- Avui començarem fent un simple repàs del que vàrem aprendre ahir. Enric, per favor, comença a llegir les paraules que tens a la pàgina tretze.- Desembre, semàfor, carrer, dia assolellat, fred, tren, porter, secretària, gorra amb visera, cartes sense destinatari, Llibre Diari, des...- Molt bé, molt bé, Enric. Lluís, continua, si us plau.- Desembre, semàfor, carrer, posta de sol del dia assolellat, fred, tren, ascensor, porta oberta,...- Perfecte, molt bé nens. Acabem aquest repàs i ara, per favor, passeu a la pàgina trenta-u. Els nens obeeixen i, en un procés meticulós, van passant full per full del tretze al trenta-u. Ella comença a tenir una calor inusual. Quan arriba a la pàgina, sent un tremolor que no pot controlar. Ningú no sembla adonar-se’n, ningú no li fa cas, ningú no es fixa amb ella. La professora segueix amb l’explicació.- Avui veurem la història del rebesavi, que va marxar a l’Argentina a fer les Amèriques. Aquest home, d’aproximadament quaranta anys, casat amb la dona més culta del poble, encara que ningú no ho sabés, tenia un gran somni, que era convertir-se en la persona més rica del poble. El petit taller de sabates no li donava per mantenir la dona, els tres fills i l’amant. Sovint, havia d’empassar-se l’orgull i viure dels diners que guanyava l’esposa com a escriventa. Però el rebesavi no ho reconeixeria mai. Després de molta xerrameca amb els companys, decidí una nit, que partiria amb el proper vaixell cap a Amèrica. La dona, que va saber la notícia per l’estanquer, començà a fer les maletes amb tota la seva roba i la dels infants. Emprengueren, així, un viatge transoceànic de tres mesos...

Quan va treure el cap va veure que la seva porta, la primera que es veia només en sortir, estava oberta. Racionalment, tancà els ulls, es tornà a ficar dins l’ascensor, tancà la porta, va estrènyer els punys i tornà a repetir el procés de sortida. I va seguir veient la porta del seu pis oberta. Hi va entrar.

De sobte va sentir un soroll que venia de l’habitació on tenia la petita biblioteca de llibres de la mateixa col•lecció i va veure com la impressora no deixava de imprimir fulls en blanc i negre a tota velocitat. S’hi va quedar una estona mirant aquella màquina que semblava haver cobrat vida ordenadament. Els primers fulls que va poder observar eren paraules de mida setze, en negreta i alineades al centre. Una per cada ratlla. Ella anava llegint a l’inrevés, tal com anaven sortint, mots com “Amèriques”, “Bíblia”, “Monedes de coure”, “Argentina”. Una cella se li va moure inconscientment. Després d’un centenar de fulls, començaren a sortir fotografies en blanc i negre. Eren de gent que ella no coneixia i no tenien cap tret que pogués relacionar empíricament amb algun conegut. Els retrats eren, en primer lloc, antics, però a mesura anaven sortint, s’anaven actualitzant. La impressora es va returar dos segons i la darrera fotografia fou la seva. Les dues celles s’inclinaren de cop cap al centre.

Semblava, però, que la impressora no havia acabat la seva labor. Va seguir, doncs, imprimint textos en cursiva, en negreta i en rodona. Just quan s’estava cansant de seguir mentalment el procés de sortida del paper i el soroll de la màquina, just en aquell moment, en què s’estaven imprimint fulls d’arbres genealògics, la impressora va parar de tintar i es va apagar.

Durant uns segons no va poder moure el coll, cansat d’estar en la mateixa posició. Es va posar dreta i agafà el gruix de fulls que aquella màquina li havia transmès. Va anar cap a l’entrada, va tancar la porta i després d’encendre el llum de la làmpada del menjador es va seure al sofà. Encara duia el gruix de fulls sota el braç i gairebé se n’havia oblidat d’ells. Havia quedat absorta en el procés de retorn a la tradició nocturna i no sabia què fer amb tota aquella paperassa. Va optar per deixar-la damunt la tauleta i seguí fent el que feia cada nit quan arribava a dos quarts de vuit al pis. Aquella nit va sopar de patata bullida amb bajoques sense sal. S’ho empassà lentament, sense immutar-se. Escurà els plats, esperà deu minuts observant el rellotge de propaganda del banc que hi havia penjat devora la nevera i col•locà el plat, la forquilla, el ganivet i el got en el seu lloc corresponent. Es va oblidar completament dels fulls de la impressora. No hi tornà a pensar fins que va tancar el llum de l’habitació.

Es despertà. Quan obrí els ulls tornà a veure, com cada matí, la mateixa paret blanca mal pintada, cada cop més groguenca. Començava a respirar el mateix aire d’un dia igual. Va fer exactament el mateix de cada dia, el mateix recorregut, la mateixa rutina d’espills, semàfors i automatismes per no pensar. El record dels fulls no era més que una anècdota sense llum ni color, ràpida i lleugera, que s’esborrava a cada passa que feia. Era el segon matí consecutiu de desembre que sortia el sol, aquesta era l’única alteració que la despertava de la seva somnolència, però malgrat tot, no s’immutà.

De sobte, quan estava travessant el tercer pas de vianants, recordà el que havia somiat. Hi apareixia una dona de galtes vermelles i grosseta, no excessivament baixa, tal com ella solia associar sempre en les seves imatges mentals. Portava un vestit blau obscur, amb esquitxos de gotes blanques, com de la pintura de la paret de la seva habitació i amb un floc al costat que gairebé li arribava fins a les sabates. Se li intuïen, sota el vestit, uns genolls arrebossats de carn, com si no tingués ossos. Les mitges li feien les cames més flàccides, amb venes blaves plenes de vida. Portava el pèl de permanent, castany, tan fi que va pensar que amb una bufada de vent la senyora es quedaria calba i els pèls es romprien en dues meitats cadascun. Així i tot, aquest aspecte hòrrid de la senyora, no li va fer por. Tenia una mirada tendra.

"Avui he vist un peix fora l'aigua i he pensat amb tu"

Rafel Jaume

Només es recupera el temps quan s’ha perdut.

Es va girar cap a l’altre costat del llit i quan va obrir els ulls va trobar una immensa paret blanca, buida, amb una petita rugositat, al cap i a la fi, un petit detall més que feia d’aquella paret un mal treball de pintor. Es va incorporar i s’aixecà del llit amb mandra. Es posà el barnús i al lavabo, com de sempre. Es mirà a l’espill i trobà, un cop més, aquelles amigables ulleres sota els ulls. Com cada dia, seguiria el costum de rentar-se les mans per tal de deixar enrere els malsons plens de microbis que, segons ella, malformaven el pensament.

I seguí la seva rutina. Ara el got de cafè amb llet, ara la dutxa, ara la roba (primer els mitjons, després la resta de la indumentària), ara les dents, ara les claus. Tot com sempre. Res no variava en el seu primer ritual matutí.

Al carrer, seguí, una vegada més, el seu pensament a l’abandó del despertar. Li costava aterrar a la realitat del quefer diari i no podia perdre gaire temps pensant quin era el camí més ràpid o quina era la feina que l’esperava. El trajecte cap a l’estació del tren era el mateix de cada dia. Sabia perfectament que si en lloc de trobar-se el primer semàfor en verd, com de costum, el trobava en vermell, el cinquè semàfor del segon carrer perpendicular (el quart de tot el camí) trigaria un minut i tres segons a posar-se en verd. Això l’exasperava.

Aquell matí tot anà com a ella li agradava. Tots els semàfors en verd, totes les persones caminant al seu costat corresponent del carrer i cap colom va provocar una desviació de la ruta. Agafà el tren i arribà a la feina on dedicà les mateixes salutacions a qui seguien, com ella, la síndrome de la perfecció. Al porter de l’edifici, li dedicà un petit moviment de llavis a canvi d’un gest suau de celles i un “bon dia, senyoreta”. A la secretària del cap de la seva feina, una senyora de mitjana edat que acostumava a portar sempre la mateixa faldilla de quadres marró i beige, la brusa verd clar i el pentinat apeluquinat, la trobà com sempre recollint les cartes de mans del carter que, malgrat viure també en el segle XXI, portava una gorra envoltada amb una cinta groga per damunt la visera. La secretària, però, no li deia res, només la mirava de reüll. La companya del costat, la trobava mirant la fotografia del seu gos. Aquestes quatre persones conformaven el paisatge d’aterrada al lloc on dedicava cada dia vuit hores. Les excepcions eren poques.

Es va asseure a la seva taula neta i polida i, tot seguit, va treure el Llibre Diari de Comptabilitat per registrar cadascuna de les operacions que s’havien portat a terme en el dia anterior. El volum d’informació que manejava era el suficient per estar tot el dia capbussada entre xifres, ratlles i decimals. Al final, sempre havia d’obtenir el mateix resultat: tot quadrat. I ara que s’acostava la fi de l’any comptable, maldava més que mai perquè totes les operacions no fallessin en cap moment. Repassava dues vegades al dia totes les transaccions per tal de corroborar que no s’havia equivocat i quan arribava a casa, davant el mirall aterridor, assajava la frase que més desitjava dir el 31 de desembre: “els balanços mostren grans beneficis, a continuació procediré a detallar-li les operacions essencials per veure la quantitat exacta dels beneficis de què gaudirà l’empresa”. Gairebé després de totes les sumes i restes que anava realitzant i repetint, sabia el resultat aproximat dels balanços.

Aquell dia gèlid de desembre acabà de treballar a les vuit de la tarda. Es posà la gavardina i inicià el camí de retorn a casa. Pujà al tren de les 20:07, que seguint l’hàbit, portava un minut de retard i arribà al seu pis. L’ascensor l’atemoria però era l’únic moment del dia en què dedicava tots els seus esforços i pensaments a reduir la por que aquell artefacte animat li produïa. Finalment, quan arribà a dalt, va desfer els punys estrets per la tensió i obrí la porta de l’ascensor.

Continuarà

Comença la pel·lícula. Apareix en Richard Gere dins la cuina d'un restaurant de luxe novaiorquès donant ordres i desesperant-se, en aquell moviment de braços tan típic americà, perquè no hi ha consomè de bacallà. Haurà d'improvisar alguna cosa, és la seva feina. Però sap que amb un somriure se'n sortirà. El film pot transcórrer en només un soroll de fons. Tot és ideal, tot és perfecte, fins i tot el dolor.

L'home de l'àtic, primera porta, també viu americanitzat. S'aixeca a les 9.30 del matí, baixa a comprar el diari, esmorza llegint-lo tranquil·lament i a les 10, minuts envant, minuts enrera, baixa amb el casc de la seva moto nova a treballar. No fa cap esforç. El migdia dina d'un menú esquisit amb una companya de feina d'escot immens. Els seus ulls no paren de donar voltes, mentre es fa l'interessat en el què diu. Arriba a casa, si hi arriba, -perquè de vegades la mirada ha anat més lluny-, i posa una rentadora a mitjanit. Estén uns texans desgastats, tres parells de calcetins negres i quatre calçotets blancs.

La seva vida és perfecte com la pel·lícula. Tot transcorr en un silenci profund, imaginatiu. Avui ha arribat a casa a les 10 de la nit, acompanyat d'una dona rossa, amb veu de Trinidad Jiménez. Ell xerra un castellà atrofiat pels diners. Ella l'escolta en un silenci de Pedralbes. Tot és perfecte. Llàstima que res no és etern... ni la seva perfecció ni la fador en què em quedo després de mirar per la finestra.

Començ aquestes paraules sense tenir una idea del que he de dir, malgrat que en el títol hagi posat que tenc moltes coses a dir. Però només les puc dir quan les escric. El meu cor batega fort, no puc deixar de sentir que el meu món se'm presenta nou cada dia i que de cada paraula en puc fer una petita espurna de felicitat.

Supòs que tot això és causa de la introspecció profunda dels darrers dies, de les decepcions que me permeten fugir d'una manera de ser que no vull ser. Sent. Aquesta és la paraula. I ara me n'adon que quan hi ha massa superficialitats i banalitats al meu voltant, sóc capaç d'acceptar-les sense renunciar a mi, perquè veig que no estic tota sola en aquests bocins de terra on vaig arrelant.

Tenc moltes coses a fer. Tant de bo només dient-ho, s'anassin fent!

Ona :)

Les ones han tornat. Després de surfejar per milers de bites a la xarxa sense trobar el camí de tornada, avui, amb una rapidesa pasmosa, han arribat. Ha estat un camí llarg, s'han barallat amb gent que només reia quan les sentien queixar-se de la ineptitud del servei (no hi havia cap rètol que indicàs el camí correcte)i s'han sentit frustrades, rabioses i, per fi, quan avui, amb tota la serenitat del nom, s'han decidit a trucar de nou.... tzas!! problema solucionat! En dos minuts han arribat a casa.

Quin camí més llarg del darrer dia de la decepció.

S'han sentit totes soles, han plorat, han rigut, han begut massa alcohol, han ressaltat la bellesa de tothom amb sinceritat, han escoltat, han xerrat, han pensat molt i, sobretot,...

... han enyorat les paraules.

Estic emprenyada amb sa connexió d'internet. I si per casualitat qualcú fa feina a una companyia no fa més que estafar-me, que sàpiga que no m'aturaré fins que em retornin tots els minuts perduts al telèfon i totes les paraules que s'ha tragat una pàgina que posa Error 404. "No se puede encontrar el servidor". Qui, no el pot trobar? El director? Tan de bo el director de tants 100,0 Mbps es perdi per cada bit i no torni a fer-me perdre les idees i la paciència.

Les paraules que havia escrit ja s'han perdut. No tornaran mai més. Però aquí queda, asseguda davora jo, amb cara de no saber perquè ha vengut, la decepció. Fins aquí ha arribat per segona vegada consecutiva a la mateixa estació. A principis de la tardor va venir la decepció de les vinyes de març. Es va quedar mirant-me fins que es va anar esborrant, poc a poc, gràcies als somriures i les paciències dels rius. Ara, ara que estam a la plenitud de les fulles caigudes, ha tornat encarnada en la vena que em du la sang al cor. Ha arribat per assecar-me aquesta vena, petita, que em dóna empempta i força. No havia d'arribar mai, però és molt viva i ha trobat el camí -potser sense voler- a través del silenci.

Quina arribarà a la primavera? Em beuré tot el vi agre de l'any passat? Desfaré les trunyelles en què ha quedat aquesta vena seca?

No puc deixar de demanar-me per què no intentar-ho? Per què no lluitar quan la confiança que tens al voltant et dóna força per arribar al teu propi port, ple d'ovelles, ple de somnis triomfadors? Per què no? Arrib a la conclusió que la ceguera fa que hi vegem més el que ens fa mal, però sempre arriba tard. Ara no sé si hi veig massa o massa poc. Sóc s'única que seguiria lluitant i faria front a totes les adversitats amb valentia, força i coratge, amb la mirada ben ferma, encara que tengui el cor desfet, com ara??? I així i tot, per què no intentar-ho?

Quin poc sabor que té la decepció? No em miris així, ets insípida. Per què me mires amb aquests ulls? Ja sé que és el silenci. M'ho va dir la teva competència tot just quan començava la tardor. Ja sé que no t'importa la competència. Tu ara tens el monopoli i -encara que et costi- em veus sofrir.

No entenc com he arribat fins aquí. Com he fet una foguera de tots aquests pensaments. Confiï que aviat seran fum i aviat no recordaré què ha passat i com he canviat. Que cada cop vaig fent dels pensaments estratègies de supervivència. No em fa por. La buidor i la soledat em paralitza de vegades, però seguiré fent introspecció fins que trobi la millor manera de caminar, sense trobar-te.

Avui no tenc els peus freds.

Han dit que passat demà plourà.

I començarà a fer fred.

I la pluja somriurà el fum que surti de la foguera...

Així i tot, per què no intentar-ho?

Vaig a fer un cafè. Aquí comencen els dubtes. Cafeïnat o descafeïnat? Tenc un pot de Marcilla de cadascun i pensant l'hora que és i l'hora que m'he aixecat, crec que el faré descafeïnat. Torn en un parell de minuts.

Ja som aquí. Crec que he tardat una mica més de dos minuts, perquè he tengut alguns problemes tècnics. No podia destapar el pot del Marcilla descafeïnat (era nou i tenc poca força). Però a la fi ho he aconseguit i ara començaré a deleitar-me en aquest sabor indescriptible. Ara només faltarà la música i ja pareixerà l'anunci.

Quan comença la primavera i la brisa fresca del migdia entra tímidament per la finestra, m'agrada prendre un tallat descafeïnat fred. És com si la fredor que sents a la cara, t'entràs poc a poc al cos i et refrescàs l'ànima. Et deixa un sabor suau, asucrat, tendre. Com la primavera. Quan record aquesta imatge, me veig a ca una amiga meva. Disfrutant del silenci i de les paradoxes de la primavera.

Quan l'estiu arriba, pass al cafè amb gel. El gust del cafè és més fort i la ment se m'excita. Em sent en forces per fer de tot, per escriure i descriure el que sent en cada moment, per fer ses abraçades més fortes i els castells d'arena més desiguals... Però m'acaba glaçant l'ànima. Arriba un moment en què ja no sé si la fredor forma part de mi o sóc jo la que m'he convertit en una peça freda, preparada per l'hivern.

I l'hivern ja ha arribat, almenys això diuen. Però encara no plou. Sí, és vera, a les sis ja fa fosca, però necessit sentir el fred calar-se dins els meus ossos, tenir el nas gelat i posar els peus davall les cames d'algú per saber que la gelada que em dura de l'estiu a una part de mi, s'ha fos completament.

El cafè descafeïnat ha estat molt revitalitzant. Començ a tenir els peus freds.

Ja he fet tot el que havia de fer. He anat a llogar una pel•lícula amb la targeta del ciber. He imprimit documents sense cap coherència, ara la pàgina 1 del primer document, ara la 3 del quart... He estat cinc dies sense creure que Bush ha guanyat les eleccions i que els nord-americans són tan atomistes que se creuen totes les seves pròpies mentides. He canviat de lletra caligràfica. He canviat l’ordre de l’habitació i veig encara més la llum. He estat dins un nigul des que he arribat i no puc deixar de veure com la gent no s’immuta mentre fa la seva vida normal. El meu cos hi està plenament immers, encara que de vegades defalleix en el seu intent per comunicar-se. L’esgotament li dura hores i acaba fent dubtar a la ment de tot plegat. Només matenc un vici valencià. El fum, ple de records. No tenc ganes de dir res, però tenc por del silenci. Ja he fet tot el que havia de fer... i no tenc ganes d’estar tota sola.

Tan se val tot el que es digui de la vida. No es poden fer previsions damunt coses tan flotants com la incertesa. No es tan fàcil creure amb el destí i no veure clar el present. El sentiment es terriblement confós i crea una gran inestabilitat. El més relevant d'aquesta vida es que quan ets jove et penses que et pots menjar el món i que res no et pot aturar, fins que trobes un os tan gros i tan fort que pareix que mai podràs avançar. Però no hi ha res més esperançador que tenir fe en un mateix i estar convinçut de les seves idees, d'estar senser per prendre decisions i d'avançar mica a mica, encara que tenguis al teu davant un tifón, un huracà... En fi, la matèria gris del nostre capet és la culpable de totes les nostres preocupacions i per tant com que nosaltres no hi podem fer res, endevant i a la merda tot el que ens afecte de manera tonta i absurda! Adéu i fins aviat...!

Perquè no es pot entendre que es pot estar enamorat de ningú...? Quan les decepcions apareixen de sobte, quan deixa de ploure i la calor sembla eterna... llavors és quan m'enamor de les paraules, un paisatge, l'aroma de la mar, una imatge irreal. Tan estrany és?