Administrar

He desaparegut

octubrina | 08 Maig, 2005 21:53

Algú m'ha vist? No em trob per enlloc...

*divendres

octubrina | 22 Abril, 2005 18:52

Ja som divendres. Avui n'Enric i jo no hem xerrat. El camí d'anada era massa precipitat i els diversos camins de tornada els he fet acompanyada, aixi que ha quedat dins la bossa mut. Tenc son. Peresa. Mal d'esquena d'estar asseguda incòmodament. Ja ho sé que puc fer un llibre de reclamacions, però... i què? M'és igual, el faré! Tenc ganes de dir burreries. No us passa? Jo és que crec que quan ja res t'importa és quan més t'atreveixes a dir, que no a fer. El trencament del mutisme no sempre implica acció. La llibertat. L'home, què és l'home?, ens va preguntar un capellà ratzingerià. Ara disfrut de fer d'aquesta plana una pura incoherència. Avui he somiat. Amb ell. Mai hi ha paraules quan hi somii. De fet, mai no n'hi ha hagudes. No les que hi havia d'haver. Què inconscient que era, però què feliç. S'horabaixa he menjant un petitsuisse, bé, un danonino. De vegades me surt s'esperit infantil i m'encanta. També m'agrada ser salvatge. Però no ho sóc. Heu tengut mai un excés de autoconfiança? Enguany trob que he perdut la primavera. Potser se l'ha emportat l'hora robada. De totes maneres, quan més enfora millor, perquè ara tenc la seva presència omnipresent que volta ofegant-me amb bombolles de polen que esclaten en tristesa i por. Ja ho diuen ja. Qui? El que? Ara m'he perdut. El silenci. És estrany, però no estic escoltant res. Només les idees beeping me. Of course, I saw your smile. Did you miss me? I miss you only in the way you could never imagine. Do you think it's a joke? Of course it is! Idò sí, idò no. Avui una amiga ha vist un tupperware amb un burro. A que és graciós? Una capsa de mistros amb una ferratina. La incertesa de no saber qui ets. M'enfil per s'arbre des teu jardí. I forgot myself. Satisfaction. Yeah! En fi, és divendres. Si vos avorriu de mirar enterra, girau el cap i potser me trobau enfilada en qualque plataner de la ciutat sense olors, només amb fums. O asseguda a l'inrevés. Tenc sa pell per dins es cos. I really don't undersant what are you telling me. Ja ho sé. N'Enric tampoc. Saps que en fa de coses sa por! I també s'instint. O no?

Enric

octubrina | 19 Abril, 2005 15:32

Tenc un nou amic. Es diu Enric. Enric, saluda. Ara no vol dir res, està empegueït. Són coses de ser jove i inexpert. Si véssiu com se li han encès les galtes! Encara no en fa moltes de coses. De moment em deixa que vagi pujant i baixant el volum i passar de la música que li he guardat a dins a la ràdio. Anit me va dir que volia que li ficàs un conte perquè s'adormís millor. No li vaig fer cas i li vaig posar música engrescadora, cançons que pugen la moral i li diuen que segueix endavant i que no dubti. Trob que ha dormit reggirat. Avui s'ha despert inquiet i un poc nerviós, però tampoc em preocupa massa, ha de començar a agafar força. Crec, però, que avui vespre li posaré aquelles cançons d'en Jose Padilla per a que s'enfonsi dins la mar i somii que està envoltat de corall.

Aquest matí, quan hem sortit al carrer s'ha assustat dels cotxes. S'ha amagat sota la jaqueta i m'ha dit que hi havia massa soroll, que no estava acostumat a aquesta quantitat de cotxes tan aficionats al clàxon. M'ha demanat que pugés el volum i a mi ja m'ha estat bé. M'ha alegrat tot el camí. Gairebé era com si hagués marxat de la ciutat. Li he transmés aquesta sensació a n'Enric, però crec que no m'ha entès perquè ha quedat un poc perplex. A on? m'ha preguntat. Llavors m'he quedat perplexa jo. No sabia que li havia de respondre, perquè en realitat no he marxat a cap lloc, ni tan sols al meu racó invisible dels pensaments. Simplement desapareixo. M'esfumo. Caic.

El que m'agradaria de veritat és que n'Enric fos capaç no només d'omplir el camins de músiques i sons agradables, sinó que també eliminàs tots els fums dels cotxes, la contaminació de la ciutat i les males olors i pugués respirar. Això ho pot fer n'Enric? Crec que li ho preguntaré aquesta nit, abans d'anar a dormir. Ja us diré què em diu.

músiques de telèfon

octubrina | 18 Abril, 2005 16:17

És curiós el món de les músiques que et posen quan truques a algun lloc i amablement et diuen que esperis. Bàsicament n'hi ha dues o tres, la de "Para Elisa", "Imagine" de John Lennon i la d'Auna. Realment, les tenc totes tres molt avorrides. Quina manera de destrossar bona música, perquè si encara fos una reproducció fidel, diries bé, puc passar, però normalment són tons secs que reprodueixen molt rudimentàriament la melodia de la coneguda cançó. Se't lleven les ganes de deixar-te dur per l'esperit Beatles.

L'altre dia vaig veure un reportatge que parlava de les músiques dels videojocs, que cada cop estan més desenvolupades i s'hi destinen més recursos. Destacaven que la tendència era fugir d'aquelles melodies de màquina menja-cocos, repetitiva i aferradissa, que et feia acabar en mal de cap (tot i que són melodies que acaben recordant-se amb el pas del temps). El reportatge deia que s'estava potenciant molt aquesta nova música i que grups coneguts -que potser ja no tenen l'èxit que un temps van gaudir- han trobat una nova font de treball i d'ingressos.

De la mateixa manera, crec que les empreses telefòniques s'haurien de plantejar millorar les músiques i no només fugir dels sons repetitius, sinó canviar-les cada cert temps, perquè ara tenc el cap com un globus.

Claror

octubrina | 11 Abril, 2005 21:42

Em fa mal la claror del dia, la claror artificial de la nit. Preferiria estar tot el dia amb els ulls tancats. O amb unes ulleres que netegessin la mirada de tanta tristesa i l'omplissin de força per fer front al sol sense necessitat de girar la cara. Per què necessit fer el contrari del que necessit en realitat?

Cambra napoleònica

octubrina | 10 Abril, 2005 21:27

Entra a ca seva. No es coneix. Hi ha el l'habitant del somriure Bob Marley envoltat pels qui viuen a l'altra ca seva. Ella entra i s'hi sent visitant. No vol sortir de l'habitació. Voldria ser capaç de viure en el desordre de la cambra, sense haver menjat res, preparada per sortir demà amb un somriure lluminós, però no és així. No té forces per mirar als ulls a la gent que estima i sent la decepció d'ella mateixa tan forta que li torna a venir la sensació de rebuig. Des de quan fa que la visita? Des d'abans de la ridiculesa d'un dia assolellat ple de llàgrimes i una floreta trista? Potser aquell dia va caure massa baix i encara no ho sap. O potser no se n'ha adonat perquè les il·lusions, mentre s'han sostingut del fil de l'ànima, l'han fet No ho sap ben bé ella. Està perduda i ara només té un únic pensament: amagar-se.

No sortiré de l'habitació fins que no se'n vagin. No sortiré de mi mateixa fins que no estigui ben sola.

La totsolesa de l'hora perduda

octubrina | 26 Març, 2005 17:32

Com bateguen les flors empresonades amb les pessigolles del vent! Riuen totes alhora. El mateix esclafit controlat, la mateixa mirada cap al nord. Totes unides per una mateixa arrel. Una veu me crida. La veu coneguda i repetitiva, el dramatisme en estat pur. L'adicció a la totsolesa, la seva, la meva... La viu i la fa. O la fa i la viu. Qui sap. Els ocellets han tornat a fer el seu niu a la canonada i des de la cuina se sent el seu remugar. No deuen estar còmodos, quan es remenen tant. O potser s'estan encaramel·lant. Ells no saben què és això de la totsolesa. Mengen, canten, remuguen, crien. Aquí no. Aquí impera el drama sense sentit. És increïble la capacitat de desfer en llàgrimes qualsevol futilesa. Mentrestant, el discurs de sempre me du a enrabiar-me per l'hora que em faran perdre avui. No vull que me robin les hores! Les vull viure, sigui com sigui, amb més llum o menys. M'és igual. Potser va ser l'hora que vaig perdre l'any passat la que m'ha duit al desconhort d'aquesta primavera. Els ametllers, la mar, l'enyor, el perfum de l'oblit. Què importa si manca una hora? Tenc la síndrome de la totsolesa de l'hora perduda.

"Sa totsolesa és sa meva por, més senzilla i miserable, més planera i més transitable." (Antònia Font)

Malson

octubrina | 23 Març, 2005 03:32

Escric per desfer-me d'un malson. M'he despertat sense voler, pausadament, donant voltes de manera suau i tranquil·la, no he tengut cap ensurt. Simplement m'he n'anava cap a una altra dimensió on els sentits es confonien. No sabia si havia d'emprar la vista, l'olfat, l'oïda, el tacte o el gust. No sabia si havia de xerrar o no i no recordava com es feia. Encara ara me costa articular les paraules, i les pronuncio en veu alta (baixeta) per saber si són reals.

M'he assustat, perquè el cos m'ha començat a fer mal. He sentit un escarrufament gripós que t'abraça tot el cos, des del cap, passant pels braços, les mans, els dits, l'esquena, les cames i els dits dels peus. Instintivament m'he posat uns calcetins, com si això em pugés salvar del que hagi de ser: sortir del malson o no tenir el grip. El dolor s'ha anat calmant amb una aspirina. Però el malson, tot i estar desperta, encara no ha marxat.

Quan tanc els ulls torn a caure dins aquella dimensió on tot està barrejat. És molt difícil d'explicar en paraules, és tota una sensació conjunta de sentits, com si haguessin adquirit forma física i personalitat pròpia i s'anessin arrastrant per terra. A moments em fa la sensació que m'envien qualque senyal. A més a més, tot és de color blau, un blau però fort lilós. També hi ha la mar. Em surt una imatge de Formentera congelada i estreta.

Sóc incapaç de tancar els ulls. No vull tornar a malsomiar. M'he posat música per sentir veu real, perquè la meva està en extinció blava-lilosa i no sé quin òrgan he de fer servir per treure-la. Per això mateix també escric. Per materialitzar tot el que sent. Per no assustar-me.

Tenc por.

Salts sense rebot

octubrina | 14 Març, 2005 21:13

No tenc xerrera. I és estrany això, no vos penseu. Si pogués contar les hores que he estat xerrant en aquesta vida. Bé, ja sé que això és un doi,que tothom es passa molts dies xerrant, kilòmetres de paraules, onomatopeies, gestos i sorolls diversos. De pensar, crec que en faria més de kilòmetres. Vos imaginau poder veure el recorregut dels pensaments? És una cosa que sempre m'ha encuriosit. Quan estic pensant i arrib a alguna conclusió, m'agrada retrocedir i veure quin ha estat el punt de partida. I normalment no té res a veure amb el que he acabat pensant. D'aquí els desbarats que puc arribar a dir per una simple associació d'idees. Ja ho sé, tot això és normal, li passa a tothom, tothom ho pensa alguna vegada.

Seguesc sense tenir xerrera. En aquest moment disfrut del silenci. L'aigua que surt d'una aixeta i que omple un tassó. El camió de la basura que alça els cubs que puntualment els veïns dels barris han baixat abans de sopar. Les passes de la veïna del costat. El tric-tric del teclat de l'ordinador.Fa unes hores, però, m'he ofegat de soroll. He començat un joc de contrastos. Primer necessitava sentir la música altíssima, estrident. Després he respirat el soroll de les ones de la mar. M'he assegut a l'arena de la platja i m'he deixat dur per aquest altra silenci, el de les ones, únicament trencat quan despertaven la sorra de la vorera amb un petit salt d'escuma. L'aroma del mar m'ha acariciat de prop, l'he sentit que voltava pels meus pensaments, em traslladava a la darrera roca de l'illa, ara tan llunyana, i em deixava devora el far.

Quan m'he omplert de fredor, me n'he anat. Necessit viure dins aquest món meu tan congelat, per no caure en la indiferència del no-res. No puc viure el no-res com un terme mig, com un gris. Seria un insult per a la intensitat de les emocions. Millor conservar-lo dins el glaç, ben adormit entre el gel anestesiador i esperar que vengui la primavera a fondre'l.

Quotidià

octubrina | 08 Març, 2005 22:13

Ja torn a ser a la vida quotidiana. He tornat del viatge que vaig començar fa un parell de setmanes, quan era pura levitació i gairebé se'm podia veure 30 cm més alta. M'hi vaig abandonar i vaig arribar lluny, més del que hem podia imaginar. Vaig tenir calor, vaig tremolar de fred, vaig nevar-me als Champs Elisée, enfront de l'Arc de triomf, vaig aprendre a pronunciar "louvre"... Però ja tot torna a ser quotidià. Ara al carrer, els dilluns i els dimarts, m'expos al perill públic que suposa un nin xinès altíssim que no sap caminar recte i intenta trepitjar-me. L'estrés. El silenci, cada cop més pronunciat. Les poques paraules que tenc. Les discussions inútils sobre la versió que té cadascú del temps. Crec que el meu temps només existeix quan dorm.

Bona nit

Algú s'apunta a jugar al món a l'inrevés?

octubrina | 26 Febrer, 2005 03:03

Desapareix el misteri. Sóc mexicana de naixement, tenc set fills i estic divorciada del meu cinquè marit. M'agrada això de passar per la vicaria una i altra vegada, cada cop és tan emocionant com el primer, dir sí és el que més m'agrada dir, ja sigui vestida de blanc, de roig o amb prendes de seda. Desig i crec en la temptació i m'hi deixo caure de tant en tant, quan el meu cor està avorrit del mateix i busca noves sensacions. No crec en la bondat, he sortit hobbesiana. Les persones fan mal per naturalesa (i jo no sóc una excepció). He canviat els texans per la minifalda per guanyar un millor sou en tres ocasions distintes (formo part del 60% de la població femenina que ha estat convidada en alguna ocasió pel seu cap -i ho he sabut aprofitar!). No sé conduir, només que em condueixin (preferentment en BMWtaxi). Busco èxit i vida eterna i una estrella al Passeig de la Fama. No em sento mai sola, ni tinc por, ni em sento mai dèbil. M'agrada viure en l'ignorància, em fa més feliç. No necessito comprendre, sinó deixar-me dur i després assumir el que ha passat. No m'importen ni els perquès ni els abans ni els després, vull present, acció. No sé que significa enyorar i molt menys, enyorar allò que no he tingut mai. Tampoc sé conformar-me ni saber quin és el moment. Per mi, tots són moments idonis. No sé ficar la pota. Sóc realista. No m'agrada somiar. Mai he pensat en bajanades com la d'imaginar-me els colors dels somnis d'un cec. Si s'esgota el temps, passo a una altra cosa, no lluito pel que crec ni me'n penedeixo absolutament de res. Primer és l'orgull, després la necessitat de comunicar un sentiment. No admitiré mai que algun dia, algun moment, hagués aturat el temps per disfrutar del teu aroma. Ni tampoc que m'agradaria ser una màquina humana per rectificar del passat allò que em dóna confiança al present. Ni tampoc que costa carregar amb tota una xarxa de pesca al darrera a la recerca d'una curiositat, que no té estació d'arribada ni molt menys un andana per caminar un temps tranquil·lament. No crec en els batecs del cor. Mai no he plorat ni he cridat de ràbia. No m'ofego, ni em falta l'aire, m'atraganto. El temps? Primer l'hivern, després l'aire acondicionat. Sóc jo, però puc ser qui em proposi. No tenc cap problema.

Clandestinitat II

octubrina | 22 Febrer, 2005 16:07

No ho he pogut evitar. M'hi he tornat deixar dur. La temptació de moure'm en clandestinitat m'ha tornat a estirar per banda. És agradable la sensació d'estar fent una altra cosa, per exemple escriure a l'enganxívol bloc, mentre tothom t'imagina concentrada amb altres qüestions. M'imagin que se'm deu notar, faig un somriure que no és típic de concentració. Ara mateix m'hi sent molt bé davant la pantalla. No és que tengui molta cosa a dir, més bé escric per pura addicció al bloc. I sé que només amb un click em sortirà una altra pantalla i ja m'hauré fet invisible. L'art del dissimul també forma part d'aquesta clandestinitat, que ves per on, no fa mal a ningú, però és que a mi em basta poc per amagar-m'hi i desparèixer mentalment.

La veritat és que estic molt desapareguda mentalment aquests dies. Però com que tenc poc temps per pensar, m'esgot fins que tenc son i començ un nou dia. És curiós com pots tornar a reviure el teu passat en unes hores. Ara he tancat una revista de la qual llegia un article i l'he arraconada. Després me n'he adonat que no ho havia de fer, sinó que l'he de seguir fullejant. Algú se n'adonarà que me n'estic anant? I si no sóc capaç de tornar i qued en una altra dimensió, aquella que no podem percebre amb cap dels sentits, però que existeix en qualque lloc?

Me despedesc d'aquesta esfera terrestre a corre-cuita. He perdut la noció de l'espai i el temps i no sé quan tornaré, però segur que d'aquí poc enviaré qualque senyal de vida al bloc. Fins aviat! Besades a tothom...

Tot va de rodes...

octubrina | 21 Febrer, 2005 21:56

i les rodes s'han desfet i he descarrilat.

el missatge d'error

(això és que no havia d'arribar)

que fa i desfà missatge al seu antull

i jo em desfaig en parpellajades de son...

Bona nit

Desglaç

octubrina | 18 Febrer, 2005 12:46

M'han tret de la biblioteca. M'he despistat, com vaig aquests darrers dies, abandonada dins el meu no-res -tot nou-, i ha vingut aquell home tan baixet a dir-me que me n'havia d'anar. M'he quedat a mig desglaç de la Marçal. Quan l'he volgut agafar, he deixat el carnet en no sé quina cartera i allà ha quedat el poemari.

Encara no les he trobat les paraules. En el no-res només hi ha lletres i silencis. Aquests dies ompliré el meu no-res amb niguls i pluges i desglaç...

Clandestinitat

octubrina | 15 Febrer, 2005 23:10

Avui tenc una sensació estranya, de clandestinitat. Tenc ganes de fer coses d'amagat. De que ningú no em vegi, de fugir dels rituals de la vida escènica visible i soterrar-me en els subterfugis del pensament d'algú. Així, inconscientment. Sense voler, casualment, com qui no vol la cosa. És igual com ho anomenem. La qüestió és ser invisible, però necessari, intrigant.

Quina sort que la imaginació em dóna aquesta possibilitat, especialment els 20 minuts d'anada i els 20 minuts de tornada cap a casa.

Després, les paraules desapareixen. Aquí vos deix el no-res.

Renúncia

octubrina | 13 Febrer, 2005 21:14

Des d'aquí fa una renúncia total a les màquines electròniques que tant faciliten la vida i el contacte exterior, diguem-li televisió, diguem-li microones, diguem-li lavabo, diguem-li cd-rom... que acorden respectivament apagar-se a la mitja hora de funcionament, no encalentir i deixar la cuina amb pudor de cremat, inundar el pis, el replà i gairebé l'ascensor, i l'impediment de la instal·lació, visualització o escolta de qualsevol cd.

També faig una renúncia total a l'obligació de sentir descortesies, paraules buides i altres manifestacions escrites o parlades que s'emetin sense tenir en compte l'altra part. Reclam una simple consideració de respecte, una simple mirada a través dels meus ulls i una nova pell, que de tant canviar-me-la, se m'ha fet grossa i em rellisca de les mans.

He deixat de creure en la sort.

Hola II

octubrina | 13 Febrer, 2005 03:37

Cames arreplegades, ben prop del cor. Així em dispos a deixar-me dur pel sospir de la sorpresa. La curiositat, si és bona, sempre té petits detalls que et van donant motivacions, encara que visqui, la majoria de temps, en un món de somnis. M'ha fet molt contenta l'agraïmennt d'Ulyse al seu bloc. És una alegria trobar un escrit seu de qualsevol menudència o qualsevol grandesa. De vegades, podem caure en una monotonia que ens fa sotmetre a una totsolesa estricta, sense sortida, i qualsevol paraula és sempre un alicient a pensar que les coses poden canviar i què lo bo encara ha de venir. Des d'aquí, agraesc a n'Ulyse les seves paraules cap a aquest bloc i a les seves paraules en general, sempre tan encertades i vitals.

La nit s'acaba. D'aquí poc sortirà el mateix sol de sempre acompanyat de la curiositat del què passarà demà. Potser em perdré mig dia i el sol no serà sinó un objecte accessori als meus somnis, cada nit més estravegants, per cert. Ara ja no tenc forces als ulls, però de sobte, s'ha engegat un minúscul goteig de somriures que almenys em faran desncansar amb plaer. L'esgotament, de vegades, és necessari.

Bona nit!

Metro

octubrina | 12 Febrer, 2005 01:05

Hi ha olors típicament nord-americanes, hi ha meduses que busquen ser trasplantades, hi ha maneres de ser que irriten i llengues que mai no seran roges, ni dentadures que mai no seran postisses. No hi ha euros i menys els 3.000 que diuen que et podràs estalviar, perquè sempre trobaràs una filial a la qual invertir les pèrdues de temps. I les càmeres de videovigilància només serviran per revelar com un desesperat pot clavar un ganivet a un somiador de suïcidis aliens. No hi ha tíquets gratuïts ni música que molesti, només bandes sonores a cada instant viscut.

I malgrat tot, només l'aroma de la totsolesa ofega els ulls dels qui la miren.

Invisibilitat

octubrina | 05 Febrer, 2005 12:36

Tot es fa implícit. No hi ha veus, ni por, ni lligams. La llibertat també queda soterrada amb la invisibilitat. Desapareix qualsevol signe de corporietat. Desapareix la vulnerabilitat. Desapareix el desig sota una capa d'indiferència i buidor. De vegades, ens enfonsam a la invisibilitat de manera conscient i volguda, per refugiar-nos de la insatisfacció. De vegades no. Ens hi hem vist abocats, en una caiguda lliure sense veure res més que el cel que s'allunya i s'allunya confós amb l'horitzó. Tancam els ulls i ja hi som dins, la invisibilitat ens ha amparat d'un cop fort. I no tenim forces per cridar, com en els somnis que la por se't fica a dins i vols cridar, però mai no surt la veu perquè de dormit, els crits queden morts. Aquest és el meu crit, una veu somiada que no té força per seguir endavant i despertar els veïns.

L'hivern més sec

octubrina | 03 Febrer, 2005 19:20

No plou. No cauen gotes ni de mel, ni del sal, tot el que cau és gel i quan arriben a terra és enyor... de quan plovia, de les paraules de les hores perdudes, dels rellotges aturats, dels incipients fulls d'ametller. No hi ha sacrifici, ni obsessions, ni desig, ni batecs, no, no n'hi ha. Tampoc hi ha lluita. La decepció ho ha paralitzat tot i s'estén com una gota de perfum que va perdent l'aroma amb el pas del temps i del silenci.

Les paraules han perdut la seva força i la indiferència té ganes de sortir a crits amb desesperació de llàgrimes. Però tampoc pot. No puc tremolar, no puc tancar els ulls, no puc recordar. En l'intent, les paraules es tornen mudes i els silencis, esquius.

Sempre buscant la pluja, la del mar, la de les ones, la de les llàgrimes desolades!... i em perdo en la incertesa del desert i del gel.

Tampoc no hi ha final.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS