Administrar

aroma d'arena

octubrina | 23 Juny, 2005 01:01

He ensumat el teu cos d'arena i m'he omplit els ulls de lluna mentre respiràvem al mateix temps, al mateix ritme de les ones. Necessit foscor de moix. Necessit no oblidar que la nit és meva i que avui somiaré cels taronges impregnats del teu aroma. No et viuré, però em quedaré amb la pell de les paraules no dites, dels dits d'ona dansant per la pell...

T'he robat el badall de l'adéu i el teixiré de mel aquesta nit quan no pugui tancar els ulls. Respiraré l'aire de la nit a la velocitat dels batecs. Després esborraré del meu cos els últims grans de sorra i te'ls enviaré al carrer de març, amb un segell de sospir. No et viuré, ja no. La nit és meva. Ja no et vull viure.

tres

octubrina | 17 Juny, 2005 21:31

He vist una bombolla. Té música de gener de fa dos anys i silenci d'hores, potser dies. L'he vista i m'ha fet un somriure maliciós, m'ha agafat el cor al seu antull i me la sacsejat suaument. M'he regirat. Tres batecs amb un fan regirar. Tres són molts. He tancat els ulls i quan els he obert ja no hi era. Potser ha estat un malson. Potser és l'inici de l'autodestrucció. Qui sap...

missatge per na pangea!!

octubrina | 16 Juny, 2005 22:00

Hola Pangea! Som n'octubrines. L'altre dia et vàrem escriure un comentari i des de llavors no podem accedir al teu bloc, perquè està bloquejat! Ens encantaria llegir el que poses! Una besada.

fa temps...

octubrina | 16 Juny, 2005 01:03

I és que fa temps. Fa temps que esper la primavera. Diuen que ja acaba, però jo no m'ho crec. Ja pot predicar en Tomàs Molina, que no puc lluitar contra el que penso. Ni puc obligar el cos a penjar els ossos. El temps s'ha adormit i m'amaga l'arribada a qualsevol realitat, mentrestant somii arribar allà on no vull arribar. Somii no entendre res. Cridaré. Ompliré els forats del temps. I no t'oblidaré. I ballaré els amors trencats. I et despertaré amb cops a la porta. I partirem tots junts amb el vaixell cap a Grècia. I ens dormirem dolçament... No ho oblidis mai! Ni tu, ni tu.

Pluja

octubrina | 14 Juny, 2005 15:21

He omplit el cos d'hores de son, avui. L'he deixat que poc a poc es refés de l'esgotament i fes que cada arruga del llençol fos més seva. La sang tampoc es mou pels batecs de cafè, ara els batecs estiren la pell del cos i eixamplen els sospirs. I plou, només mancaria sentir la gota de pluja com regalima per la pipella i poder recolzar el cap a la pell suau del teu braç invisible. Aquí no, però. La pluja aquí cau violentmanent sobre els vestits de ferro de les ciutats i no regalima, cau trencada, rebota sense direcció. La pluja que vull veure amb aquell braç no és així, és simplement una caiguda lliure sense tornada i sense por. Cau sense desferrar-se d'ella mateixa a punt de ser llepada per l'arena. S'infiltra dins ella i del goig deixa el seu nom escrit a la superfície. El clatell també somriu. Una gota de pluja atrevida travessa els rínxols dels cabells i l'acaricia fins a l'esquena. Els cos eriçat. Els eriços amagats dins la roca, la roca que es fa de mel quant veu les ones... Ha deixat de ploure.

en sec

octubrina | 13 Juny, 2005 16:32

S'ha acabat. En sec. Tres hores per dormir i s'han acabat abans de començar a somiar.

Què estrany! Tot s'acaba abans de començar a respirar. I ara?

nus

octubrina | 10 Juny, 2005 13:22

Cop sec. I no és la porta qui tremola. El silenci em farà ser egoista i rancuniosa. Jo avís. Aprendré a odiar. Torn a la realitat arrancavides. Arrebàs la ràbia i la deix aquí, per a que les ones telemàtiques se l'emportin lluny de mi i deixin la meva ànima plena de puresa. No puc, però. No puc.

Sempre quedes allà, al racó de les goles sense veu, ennuegades. No respons... per a què, si total no tendràs vida?

Hi ha un fil de ferro enorme que m'estira cap a l'antítesi de mi, cap a l'observació, els ulls cecs que tot ho veuen, com els de la dona de tren que parlava per telèfon. Dos segons basten per desenterrar les llavors. Ja no creixeran.

sequera

octubrina | 10 Juny, 2005 11:53

Veig que avui hi ha seguera al Bloc. Vaig a omplir un gerro d'aigua ben salada i vos regaré gota a gota, fins que les arrels estiguin ben humides i els condicionals, que ens estan escalant lentament per la columna vertebral fins a xuclar-nos el moviment, estiguin ben morts. Llavors, els podria, voldria, aniria, no serviran de res. Estaran adormits per l'efecte que els causarà la sal. Només el present ens omplirà de pètals.

Per vosaltres, amics.

reflexions...

octubrina | 08 Juny, 2005 19:23

Avui he fet unes quantes reflexions: econòmiques, canines, vitals, iugoslaves, marines, culinàries, porugues, futuristes, llargues, trencadores de silencis, clandestines, encuriosides, de la mida de les lletres amb el pas dels anys, de la rapidesa del parlar, de la tristor dels finals dels cicles, de no poder sortir del cercle viciós, de l'obscurantisme, de la transparència desitjada, de ràbia de la xerrameca i els prejudicis, de la ràbia de la gent que xerra sense saber per fer mal, de la respiració asfixiada, de la mida del dit gros del peu, dels 17 cm de la meva mà, de les rialles amb un rebot inaturable, dels dubtes, de l'estiu, de les hores que em queden per proliferar i de les que ja no tornaran, dels llavis mossegats...

incoherències

octubrina | 07 Juny, 2005 21:51

Avui m'ha passat tot el contrari que deia en Corbera ahir. He començat molt nerviosa. Avui vespre casi no he dormit i m'he despertat a les sis com si no hagués descansat. El cor se m'accelarava. Després el dia ha anat millorant, cap a s'horabaixa, i he acabat rient! Per cert, heu vist Ventdelplà? Pobre Julià! Ha quedat amb un pam de nas... pobret, com se li pot fer això! Ara se m'han acabat les piles i n'Enric ha quedat mut. No les trob per enlloc. On deuen ser? (estic tornant a cercar-les).

Visca, les he trobat! No sabeu la cara de felicitat que ha posat n'Enric, tot i que darrerament m'ha tornat una mica verd... li hauré de donar un poc de lleixiu. També està un poc queixós. Diu que el carrec massa i que ara que ve la calor no pot amb tant soroll. Li he explicat que el que ha de carregar no és soroll, sinó una mena de silenci sonor que m'acompanya.

Trob que no estic sent gens coherent amb el que escric. Vaig pegant bots d'aquí allà, sense sentit. Potser és la son que em vol convèncer del seu poder. Bona nit.

No

octubrina | 07 Juny, 2005 12:30

Digues que no. Que no pots més, que vols trencar tot el silenci i el renou i les obsessions. Digues-ho!

ja tornen

octubrina | 06 Juny, 2005 07:21

M'he passat tot el vespre somiant. Amb tu. I no sé si era més real el tu del somni que el tu d'ahir. Estic desconcertada. Ja no sé qui ets. Ni tu tampoc. Ni tu. Però no m'importa gaire el somni ni la realitat. Perquè ara he vist les bombolles que venien de nou. L'amenaça de l'angoixa. Costa entendre-ho tot. Costa molt dur tant silenci per dins.

cafè

octubrina | 05 Juny, 2005 12:41

M'he despistat i m'ha vessat el cafè. Tots els fogons ple de cafè. I jo aquí, davant l'ordenador ensumant l'aroma de cafè sense saber que era el meu. No puc estar tan viciada al bloc. El veí de dalt, quan estén sa roba, sempre em troba enganxada a davant l'ordinador (bé, de vegades, també me troba que el mir). Ha posat sa rentadora de roba blanca, avui. Hi ha dies que toca de texans, d'altres de roba negra i calcetins tots iguals. No té gens de colorins, comparat amb el meu estenedor.

Ara sentiré una de les coses que més m'agrada: el crek-crak-crik dels glaçons en entrar en contacte amb la calentor del cafè. És un contrast increïble, no ho creieu?

Bon dia!

octubrina | 05 Juny, 2005 05:43

Ara pensava que m'agradaria que els matins duressin molt més. I m'agradaria tenir menys son per aixecar-me abans. Si pogués me n'aniria a la platja, a veure el sol dins la mar. És gairebé l'únic moment del dia en què tot està calmat. El despertar del sol és molt tendre. Vos heu aturat mai a pensar-ho? És com si d'entre el bell mig de la mar, s'hagués quedat dormit allà, acomodat entre l'arena i les algues. Després les ones, molt suaument, van llepant el sol fins que es desxondeix i decideix fer companyia a la resta de cel.

Aquí també s'està bé. Els matins de diumenge són matins despullats, fins que la gent es comença a despertar i el vesteixen. Aquest és potser el moment més traumàtic. Passar del silenci, del cant dels ocellets i d'aquest airet que em refresca la cara, a escoltar com la veïna posa la primera de les tres o quatre rentadores del dia. Després, a no sé quin pis, algú posarà ràdio club 25 fins devers les onze del matí. És curiós perquè només ho fa els diumenges. La gent té uns hàbits molt curiosos. A l'altre pis que estava, també únicament els diumenges, el veí del quart posava una òpera a tot drap. M'agrada despertar-me el diumenge i saber què tots seguiran amb els seus costums. Forma part del diumenge. Si no ho fessin, trobaria a faltar alguna cosa (menys la rentadora de davant i els crits de les escandaloses d'abaix).

Ja m'he acabat el cafè amb llet. De fet, fa una bona estona. Vaig a respirar una mica més de silenci. En guardaré una mica dins la butxaca per als qui vos aixequeu més tard. Bon dia!

Decidit!

octubrina | 04 Juny, 2005 13:34

La migdiada m'ha donat força!! Vaig a bufar tant fort com pugui i faré lluny totes les bombolles!! No en quedarà ni una. I amenaçaré la por. A què sí? :)

sense batecs

octubrina | 04 Juny, 2005 11:57

La bombolla està a punt d'esclatar. La sent molt a prop i qualsevol mínim moviment la farà desaparèixer i jo amb ella. S'acosta el final. He de mantenir la respiració pausada però l'esforç és massa gran i em fa mal. Molt de mal. Seran capaces de sortir les llàgrimes sense moure ni un sol muscle? Tenc por. Tot s'acaba. No em bategaré. No te'n vagis. Quedem aquí i comencem a respirar de nou.

Bimbolla

octubrina | 03 Juny, 2005 19:00

No sé per on començar. Sembla ser que el bloc s'ha tornat un poc desconegut per a mi. Abans entrava, coneixia els colors, ensumava les paraules que havien de sortir i els pensaments anaven de la mà del teclat. Tot sortia totsolet. Ara el desconec. Em desconec a mi i el que m'envolta. No surt del mateix cercle viciós de la por i la resignació. Tot canvia, però en canvi, no ho puc acceptar. És com si tengués una bimbolla de sabó just devora el meu cap que m'amenaça. Em xiuxiueja suaument: d'aquí poc et roçaré la pell i del contacte amb la ràbia incolora q desprens, explotaré. Després ja no hi haurà res igual. Tot es desfarà amb la mirada i quedaràs sola. I torna a començar des de zero.

Quina angoixa. És com si em faltàs l'aire i l'únic que pogués respirar és el que hi ha dins la bimbolla! Uohh! Quina asfíxia! Necessit una pipella que em faci pessigolles pel clatell i allunyi amb un sospir aquesta bombolla amenaçadora.

Vaig a dormir!

octubrina | 25 Maig, 2005 23:17

Sí, sí, com ho sentiu! Vaig a dormir i pens descansar les poques hores que dormi... Visca la son! Algú vol entrar en els meus somnis?

els batecs van parar

octubrina | 22 Maig, 2005 00:00

"Dolçament dormies, però et va despertar uns cops a la porta, t'estava cridat, nena on ets? siusplau, deixa'm entrar". El teu cor aturmentat no volia cedir...

On ets?

ones

octubrina | 21 Maig, 2005 00:00

dispersió. entre el mar d'aquí i el mar d'allà. les ones es despisten i no saben quin peus han de banyar primer, si els de l'esgotament o els de l'asfíxia. no saben si moriran per l'excés de sal o per una bufada de vent de rebot just quan entri l'embat. tot es dispersa en infinituds de camins. les ones més que ningú. i jo, més que mai, tenc por.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS