Octubrina

Ja torn a ser a la vida quotidiana. He tornat del viatge que vaig començar fa un parell de setmanes, quan era pura levitació i gairebé se'm podia veure 30 cm més alta. M'hi vaig abandonar i vaig arribar lluny, més del que hem podia imaginar. Vaig tenir calor, vaig tremolar de fred, vaig nevar-me als Champs Elisée, enfront de l'Arc de triomf, vaig aprendre a pronunciar "louvre"... Però ja tot torna a ser quotidià. Ara al carrer, els dilluns i els dimarts, m'expos al perill públic que suposa un nin xinès altíssim que no sap caminar recte i intenta trepitjar-me. L'estrés. El silenci, cada cop més pronunciat. Les poques paraules que tenc. Les discussions inútils sobre la versió que té cadascú del temps. Crec que el meu temps només existeix quan dorm. Bona nit

Desapareix el misteri. Sóc mexicana de naixement, tenc set fills i estic divorciada del meu cinquè marit. M'agrada això de passar per la vicaria una i altra vegada, cada cop és tan emocionant com el primer, dir sí és el que més m'agrada dir, ja sigui vestida de blanc, de roig o amb prendes de seda. Desig i crec en la temptació i m'hi deixo caure de tant en tant, quan el meu cor està avorrit del mateix i busca noves sensacions. No crec en la bondat, he sortit hobbesiana. Les persones fan mal per naturalesa (i jo no sóc una excepció). He canviat els texans per la minifalda per guanyar un millor sou en tres ocasions distintes (formo part del 60% de la població femenina que ha estat convidada en alguna ocasió pel seu cap -i ho he sabut aprofitar!). No sé conduir, només que em condueixin (preferentment en BMWtaxi). Busco èxit i vida eterna i una estrella al Passeig de la Fama. No em sento mai sola, ni tinc por, ni em sento mai dèbil. M'agrada viure en l'ignorància, em fa més feliç. No necessito comprendre, sinó deixar-me dur i després assumir el que ha passat. No m'importen ni els perquès ni els abans ni els després, vull present, acció. No sé que significa enyorar i molt menys, enyorar allò que no he tingut mai. Tampoc sé conformar-me ni saber quin és el moment. Per mi, tots són moments idonis. No sé ficar la pota. Sóc realista. No m'agrada somiar. Mai he pensat en bajanades com la d'imaginar-me els colors dels somnis d'un cec. Si s'esgota el temps, passo a una altra cosa, no lluito pel que crec ni me'n penedeixo absolutament de res. Primer és l'orgull, després la necessitat de comunicar un sentiment. No admitiré mai que algun dia, algun moment, hagués aturat el temps per disfrutar del teu aroma. Ni tampoc que m'agradaria ser una màquina humana per rectificar del passat allò que em dóna confiança al present. Ni tampoc que costa carregar amb tota una xarxa de pesca al darrera a la recerca d'una curiositat, que no té estació d'arribada ni molt menys un andana per caminar un temps tranquil·lament. No crec en els batecs del cor. Mai no he plorat ni he cridat de ràbia. No m'ofego, ni em falta l'aire, m'atraganto. El temps? Primer l'hivern, després l'aire acondicionat. Sóc jo, però puc ser qui em proposi. No tenc cap problema.

No ho he pogut evitar. M'hi he tornat deixar dur. La temptació de moure'm en clandestinitat m'ha tornat a estirar per banda. És agradable la sensació d'estar fent una altra cosa, per exemple escriure a l'enganxívol bloc, mentre tothom t'imagina concentrada amb altres qüestions. M'imagin que se'm deu notar, faig un somriure que no és típic de concentració. Ara mateix m'hi sent molt bé davant la pantalla. No és que tengui molta cosa a dir, més bé escric per pura addicció al bloc. I sé que només amb un click em sortirà una altra pantalla i ja m'hauré fet invisible. L'art del dissimul també forma part d'aquesta clandestinitat, que ves per on, no fa mal a ningú, però és que a mi em basta poc per amagar-m'hi i desparèixer mentalment. La veritat és que estic molt desapareguda mentalment aquests dies. Però com que tenc poc temps per pensar, m'esgot fins que tenc son i començ un nou dia. És curiós com pots tornar a reviure el teu passat en unes hores. Ara he tancat una revista de la qual llegia un article i l'he arraconada. Després me n'he adonat que no ho havia de fer, sinó que l'he de seguir fullejant. Algú se n'adonarà que me n'estic anant? I si no sóc capaç de tornar i qued en una altra dimensió, aquella que no podem percebre amb cap dels sentits, però que existeix en qualque lloc? Me despedesc d'aquesta esfera terrestre a corre-cuita. He perdut la noció de l'espai i el temps i no sé quan tornaré, però segur que d'aquí poc enviaré qualque senyal de vida al bloc. Fins aviat! Besades a tothom...

i les rodes s'han desfet i he descarrilat. el missatge d'error (això és que no havia d'arribar) que fa i desfà missatge al seu antull i jo em desfaig en parpellajades de son...Bona nit

M'han tret de la biblioteca. M'he despistat, com vaig aquests darrers dies, abandonada dins el meu no-res -tot nou-, i ha vingut aquell home tan baixet a dir-me que me n'havia d'anar. M'he quedat a mig desglaç de la Marçal. Quan l'he volgut agafar, he deixat el carnet en no sé quina cartera i allà ha quedat el poemari. Encara no les he trobat les paraules. En el no-res només hi ha lletres i silencis. Aquests dies ompliré el meu no-res amb niguls i pluges i desglaç...

Avui tenc una sensació estranya, de clandestinitat. Tenc ganes de fer coses d'amagat. De que ningú no em vegi, de fugir dels rituals de la vida escènica visible i soterrar-me en els subterfugis del pensament d'algú. Així, inconscientment. Sense voler, casualment, com qui no vol la cosa. És igual com ho anomenem. La qüestió és ser invisible, però necessari, intrigant. Quina sort que la imaginació em dóna aquesta possibilitat, especialment els 20 minuts d'anada i els 20 minuts de tornada cap a casa. Després, les paraules desapareixen. Aquí vos deix el no-res.

Des d'aquí fa una renúncia total a les màquines electròniques que tant faciliten la vida i el contacte exterior, diguem-li televisió, diguem-li microones, diguem-li lavabo, diguem-li cd-rom... que acorden respectivament apagar-se a la mitja hora de funcionament, no encalentir i deixar la cuina amb pudor de cremat, inundar el pis, el replà i gairebé l'ascensor, i l'impediment de la instal·lació, visualització o escolta de qualsevol cd. També faig una renúncia total a l'obligació de sentir descortesies, paraules buides i altres manifestacions escrites o parlades que s'emetin sense tenir en compte l'altra part. Reclam una simple consideració de respecte, una simple mirada a través dels meus ulls i una nova pell, que de tant canviar-me-la, se m'ha fet grossa i em rellisca de les mans. He deixat de creure en la sort.

Cames arreplegades, ben prop del cor. Així em dispos a deixar-me dur pel sospir de la sorpresa. La curiositat, si és bona, sempre té petits detalls que et van donant motivacions, encara que visqui, la majoria de temps, en un món de somnis. M'ha fet molt contenta l'agraïmennt d'Ulyse al seu bloc. És una alegria trobar un escrit seu de qualsevol menudència o qualsevol grandesa. De vegades, podem caure en una monotonia que ens fa sotmetre a una totsolesa estricta, sense sortida, i qualsevol paraula és sempre un alicient a pensar que les coses poden canviar i què lo bo encara ha de venir. Des d'aquí, agraesc a n'Ulyse les seves paraules cap a aquest bloc i a les seves paraules en general, sempre tan encertades i vitals. La nit s'acaba. D'aquí poc sortirà el mateix sol de sempre acompanyat de la curiositat del què passarà demà. Potser em perdré mig dia i el sol no serà sinó un objecte accessori als meus somnis, cada nit més estravegants, per cert. Ara ja no tenc forces als ulls, però de sobte, s'ha engegat un minúscul goteig de somriures que almenys em faran desncansar amb plaer. L'esgotament, de vegades, és necessari.Bona nit!

Hi ha olors típicament nord-americanes, hi ha meduses que busquen ser trasplantades, hi ha maneres de ser que irriten i llengues que mai no seran roges, ni dentadures que mai no seran postisses. No hi ha euros i menys els 3.000 que diuen que et podràs estalviar, perquè sempre trobaràs una filial a la qual invertir les pèrdues de temps. I les càmeres de videovigilància només serviran per revelar com un desesperat pot clavar un ganivet a un somiador de suïcidis aliens. No hi ha tíquets gratuïts ni música que molesti, només bandes sonores a cada instant viscut.

I malgrat tot, només l'aroma de la totsolesa ofega els ulls dels qui la miren.

Tot es fa implícit. No hi ha veus, ni por, ni lligams. La llibertat també queda soterrada amb la invisibilitat. Desapareix qualsevol signe de corporietat. Desapareix la vulnerabilitat. Desapareix el desig sota una capa d'indiferència i buidor. De vegades, ens enfonsam a la invisibilitat de manera conscient i volguda, per refugiar-nos de la insatisfacció. De vegades no. Ens hi hem vist abocats, en una caiguda lliure sense veure res més que el cel que s'allunya i s'allunya confós amb l'horitzó. Tancam els ulls i ja hi som dins, la invisibilitat ens ha amparat d'un cop fort. I no tenim forces per cridar, com en els somnis que la por se't fica a dins i vols cridar, però mai no surt la veu perquè de dormit, els crits queden morts. Aquest és el meu crit, una veu somiada que no té força per seguir endavant i despertar els veïns.

No plou. No cauen gotes ni de mel, ni del sal, tot el que cau és gel i quan arriben a terra és enyor... de quan plovia, de les paraules de les hores perdudes, dels rellotges aturats, dels incipients fulls d'ametller. No hi ha sacrifici, ni obsessions, ni desig, ni batecs, no, no n'hi ha. Tampoc hi ha lluita. La decepció ho ha paralitzat tot i s'estén com una gota de perfum que va perdent l'aroma amb el pas del temps i del silenci. Les paraules han perdut la seva força i la indiferència té ganes de sortir a crits amb desesperació de llàgrimes. Però tampoc pot. No puc tremolar, no puc tancar els ulls, no puc recordar. En l'intent, les paraules es tornen mudes i els silencis, esquius. Sempre buscant la pluja, la del mar, la de les ones, la de les llàgrimes desolades!... i em perdo en la incertesa del desert i del gel. Tampoc no hi ha final.

som egoista, tiroríííí, som egoista i no deix que sa telepatia interpreti verbalment els meus pensaments de manera més eficaç.la telepatia, però, no sap reconèixer l'alfabet de l'ordinador.mariatròpiquesretròentusiastesvital·legòriques

Me dispos a escriure aquestes paraules amb tota la intriga que és possible. No sé què en sortirà del meu cap aquest pic. El deix lliure, tant com puc, perquè les idees que l'envolten no són molt lliures, estan subtectes a lleis orgàniques que regulen la protecció de les llibertats informatives i als senyals identificatius dels magazine informatius utòpics. La realitat només existeix a la teoria que, molt ben explicada, pot arribar a ser molt interessant. Sí, això no ho pos en dubte. Els coneixements són clars, el missatge ho hauria de ser, però l'aplicació és nefasta. Cadascú es pren la llei a la seva manera. La llei de la vida, la llei de la vida dels demés... tot el que hauria de tenir sentit, com el respecte, els comportaments civilitzats, la honestedat i altres virtuts aristotèliques, deixen de tenir-ne en aquest món en què vivim. Un silenci, un crit, pot malbaratar aquestes bones intencions. I malgrat tot, seguesc confiant en la possibilitat de poder canviar les coses o que les coses canviin per si soles. Sona utòpic, un futur millor. És vera. Però els coneixements m'esperancen a seguir pensant amb optimisme. De vegades em falta la veu, que queda muda i deixa la seva funció a l'expressivitat facial davant els esdeveniments... la desproporció del feixisme que encara domina, l'oblit del dolor dels que varen morir per la victòria que encara s'exalta, la neu tan bonica, desmeurada i alhora tan destructiva dels cultius, el campanar del Pantà de Sau, que prest ja es tornarà a tapar i se sumergirà a les profunditats del "desarrollo económico del país", la desfiguració del rostre de Iúsxenko, el "buen talante"... I ara? Quin és el millor títol per l'optimisme?

He perdut els secrets. O potser s'han amagat dins aquesta closca de paraules que pretenen freqüentar -inútilment- l'excèlsior de l'expressivitat emocional. Qui sap si, formalment, ho aconsegueixen però l'únic corolari visible és l'enduriment de la closca. Sota ella, tot té un mateix color, sempre amb aquella petita espurna de volguda superficialitat, cosina-germana de la profunditat, la de l'aire. La closca tremola, es dilata, rododa, però com més viu, menys s'esquerda. Ans al contrari, es referma, s'enforteix i es converteix en l'altar del glaçat. Ja pot dissimular la fredor amb la lluita enyorada contra la decepció, però el desglaç mai no apareix i la closca crida tímida al desconhort de la totsolesa. No els trob, els secrets. Potser s'han perdut amb la claredat, o potser, s'han fet invisibles.

"On eres tu fa set anys?" Això era la pregunta d'un bloc que no pot deixar mai indiferent, a dies frenètic de paraules, d'altres calmats, però sigui com sigui, una invitació obligada a la reflexió. On era fa set anys? Enmig d'una mar d'ignorància, esperant una carta que no va arribar mai, desitjant la impossibilitat de viure com visc ara, caminant cap a un primer març de pluja, cap a un carnaval de confeti que es desfaria abans d'arribar a terra, amb poques paraules i una pregunta de llàgrima per resposta,...

"Quanta ràbia que tinc, potser cal ser gos des d'ara, quanta ràbia que tinc i no vull pas oblidar-la..." ("El jorn dels miserables", Lluís Llach)

La ràbia ja no existeix, desapareix amb el primer sol després d'haver dormit durant anys. Les paraules tampoc surten quan es vol, només quan les somies i és impossible dir-les despert.

Només em queda una curiositat, d'una història present, que parla d'illes...

Arribarà en forma de carta? Arribarà?

...24, fusta, 25, or, 26, al·lumini, 27, plata, 28, coure, 29 ferro, 30, estany... Alguna suggerència pel 21, 22 i 23?

Ja ho deia Llach, no sempre ens toca perdre. Però tampoc sempre ens toca guanyar. Quan necessitam una invasió subtil a l'ànima, ens ve una riuada d'imprevisions que no podem fer front sinó amb un somriure malfet i malesperançador pel receptor que t'entén sense parlar. En canvi, quan desitjam acció, veure a la sorra que hem deixat grans petjades i que l'ona encara està enfora per tapar les que hem de fer, tot es transforma en un obstable immòbil i opac, que no obstant això, es difumina quan el vols tocar amb els somnis per a desfer-se amb el despertar.

És la resignació la solució?

Fins a quin punt és viable la teoria del moment? Aquella que diu que sempre n'hi ha un, encara que no se sàpigua quan... Està massa abandonat -el moment- a la passivitat de propietari de qualsevol acció possible? Una dissertació filosòfica es pot convertir en una mera d'excusa d'intel·lectual indocte per evitar problemes? Dir que no és el moment, és dir, tenc por. I encara que potser vera que no és el moment i conformar-se és una bona sortida, normalment el temor a que sigui "el moment" impedeix enfrontar-se amb ell.

Només aspir cada dia a viure el moment, sigui "el moment", o el moment, o un moment... La complexitat dóna riquesa.

La ciutat és més gran i quadrículada que mai. Des del cel es veuen llumets que fan que tot estigui ordenat en formes de quadrats, rectangles, triangles... Tot el mateix color, un cel sense estrelles i un fred atemporal. Tot és diferent. El retorn és diferent. Després d'acostumar-me a despertar-me amb el nas gelat, costa trobar-me enmig de tanta calentor ficticia.

He tornat més gelada que mai i el bitllet de tren està esgotat.

Ja sortiran quan sigui el moment.

No sé per quina raó, em passa molt sovint que obro el bloc per escriure alguna cosa i no tenc res a dir. O millor dit, no sé per on començar, no sé què dir, no sé ordenar les meves idees. Però alguna cosa em diu: va! ves a "nou article" i digues alguna cosa. Això faig. Me qued uns segons mirant la pantalla en blanc i començ a fer com ara, escriure o descriure.

És ara, a començament d'any nou, que hi ha moltes coses a dir, moltes promeses a fer però que no es compleixen mai, valoracions de l'any que deixam enrera, prediccions serioses o inventades d'un futur incert que no sé si escrivim a mesura que l'anam vivint o ens ve donat i l'anam descobrint. I això no és tot. Programes especials repetitius com l'all, espectacles gravats per novembre que veim el 31, l'1, el 2..., especials informatius de totes les desgràcies, dels èxits musicals, del cor, de curiositats... Tot n'és ple d'aquest esperit recopilador. Estam obligats a deixar de pensar en tot i en res i a deixar-nos empapar de dades i dades que oblidarem quan hagin passat aquests dies.

I la veritat és que no sé com he de reaccionar davant tot plegat. Un número nou, un fred i una neu, que com que som a un any nou, semblen noves i mai vistes, unes desgràcies que sortiran al recull del 31 de desembre del 2005 i al 1 i 2 de gener del 2006. Repeticions constants que immobilitzen. Necessitam acció, ja. Ser conscient de nou que vivim en un món que es mou (i tremola a gran escala) cada segon.

Sé que hi ha gent per tot i la veritat és que odii generalitzar. Però ja ho he fet. No ho tengueu en compte. La que necessit reaccionar sóc jo. Reaccionar i ser conscient que he de tornar a entrar a la realitat que, sovint, tant mal fa.

Feliç any nou a tothom!