Octubrina

Avui m'ha passat tot el contrari que deia en Corbera ahir. He començat molt nerviosa. Avui vespre casi no he dormit i m'he despertat a les sis com si no hagués descansat. El cor se m'accelarava. Després el dia ha anat millorant, cap a s'horabaixa, i he acabat rient! Per cert, heu vist Ventdelplà? Pobre Julià! Ha quedat amb un pam de nas... pobret, com se li pot fer això! Ara se m'han acabat les piles i n'Enric ha quedat mut. No les trob per enlloc. On deuen ser? (estic tornant a cercar-les). Visca, les he trobat! No sabeu la cara de felicitat que ha posat n'Enric, tot i que darrerament m'ha tornat una mica verd... li hauré de donar un poc de lleixiu. També està un poc queixós. Diu que el carrec massa i que ara que ve la calor no pot amb tant soroll. Li he explicat que el que ha de carregar no és soroll, sinó una mena de silenci sonor que m'acompanya. Trob que no estic sent gens coherent amb el que escric. Vaig pegant bots d'aquí allà, sense sentit. Potser és la son que em vol convèncer del seu poder. Bona nit.

Digues que no. Que no pots més, que vols trencar tot el silenci i el renou i les obsessions. Digues-ho!

M'he passat tot el vespre somiant. Amb tu. I no sé si era més real el tu del somni que el tu d'ahir. Estic desconcertada. Ja no sé qui ets. Ni tu tampoc. Ni tu. Però no m'importa gaire el somni ni la realitat. Perquè ara he vist les bombolles que venien de nou. L'amenaça de l'angoixa. Costa entendre-ho tot. Costa molt dur tant silenci per dins.

M'he despistat i m'ha vessat el cafè. Tots els fogons ple de cafè. I jo aquí, davant l'ordenador ensumant l'aroma de cafè sense saber que era el meu. No puc estar tan viciada al bloc. El veí de dalt, quan estén sa roba, sempre em troba enganxada a davant l'ordinador (bé, de vegades, també me troba que el mir). Ha posat sa rentadora de roba blanca, avui. Hi ha dies que toca de texans, d'altres de roba negra i calcetins tots iguals. No té gens de colorins, comparat amb el meu estenedor. Ara sentiré una de les coses que més m'agrada: el crek-crak-crik dels glaçons en entrar en contacte amb la calentor del cafè. És un contrast increïble, no ho creieu?

Ara pensava que m'agradaria que els matins duressin molt més. I m'agradaria tenir menys son per aixecar-me abans. Si pogués me n'aniria a la platja, a veure el sol dins la mar. És gairebé l'únic moment del dia en què tot està calmat. El despertar del sol és molt tendre. Vos heu aturat mai a pensar-ho? És com si d'entre el bell mig de la mar, s'hagués quedat dormit allà, acomodat entre l'arena i les algues. Després les ones, molt suaument, van llepant el sol fins que es desxondeix i decideix fer companyia a la resta de cel.Aquí també s'està bé. Els matins de diumenge són matins despullats, fins que la gent es comença a despertar i el vesteixen. Aquest és potser el moment més traumàtic. Passar del silenci, del cant dels ocellets i d'aquest airet que em refresca la cara, a escoltar com la veïna posa la primera de les tres o quatre rentadores del dia. Després, a no sé quin pis, algú posarà ràdio club 25 fins devers les onze del matí. És curiós perquè només ho fa els diumenges. La gent té uns hàbits molt curiosos. A l'altre pis que estava, també únicament els diumenges, el veí del quart posava una òpera a tot drap. M'agrada despertar-me el diumenge i saber què tots seguiran amb els seus costums. Forma part del diumenge. Si no ho fessin, trobaria a faltar alguna cosa (menys la rentadora de davant i els crits de les escandaloses d'abaix). Ja m'he acabat el cafè amb llet. De fet, fa una bona estona. Vaig a respirar una mica més de silenci. En guardaré una mica dins la butxaca per als qui vos aixequeu més tard. Bon dia!

La migdiada m'ha donat força!! Vaig a bufar tant fort com pugui i faré lluny totes les bombolles!! No en quedarà ni una. I amenaçaré la por. A què sí? :)

La bombolla està a punt d'esclatar. La sent molt a prop i qualsevol mínim moviment la farà desaparèixer i jo amb ella. S'acosta el final. He de mantenir la respiració pausada però l'esforç és massa gran i em fa mal. Molt de mal. Seran capaces de sortir les llàgrimes sense moure ni un sol muscle? Tenc por. Tot s'acaba. No em bategaré. No te'n vagis. Quedem aquí i comencem a respirar de nou.

No sé per on començar. Sembla ser que el bloc s'ha tornat un poc desconegut per a mi. Abans entrava, coneixia els colors, ensumava les paraules que havien de sortir i els pensaments anaven de la mà del teclat. Tot sortia totsolet. Ara el desconec. Em desconec a mi i el que m'envolta. No surt del mateix cercle viciós de la por i la resignació. Tot canvia, però en canvi, no ho puc acceptar. És com si tengués una bimbolla de sabó just devora el meu cap que m'amenaça. Em xiuxiueja suaument: d'aquí poc et roçaré la pell i del contacte amb la ràbia incolora q desprens, explotaré. Després ja no hi haurà res igual. Tot es desfarà amb la mirada i quedaràs sola. I torna a començar des de zero.

Quina angoixa. És com si em faltàs l'aire i l'únic que pogués respirar és el que hi ha dins la bimbolla! Uohh! Quina asfíxia! Necessit una pipella que em faci pessigolles pel clatell i allunyi amb un sospir aquesta bombolla amenaçadora.

Sí, sí, com ho sentiu! Vaig a dormir i pens descansar les poques hores que dormi... Visca la son! Algú vol entrar en els meus somnis?

"Dolçament dormies, però et va despertar uns cops a la porta, t'estava cridat, nena on ets? siusplau, deixa'm entrar". El teu cor aturmentat no volia cedir... On ets?

dispersió. entre el mar d'aquí i el mar d'allà. les ones es despisten i no saben quin peus han de banyar primer, si els de l'esgotament o els de l'asfíxia. no saben si moriran per l'excés de sal o per una bufada de vent de rebot just quan entri l'embat. tot es dispersa en infinituds de camins. les ones més que ningú. i jo, més que mai, tenc por.

Algú m'ha vist? No em trob per enlloc...

Ja som divendres. Avui n'Enric i jo no hem xerrat. El camí d'anada era massa precipitat i els diversos camins de tornada els he fet acompanyada, aixi que ha quedat dins la bossa mut. Tenc son. Peresa. Mal d'esquena d'estar asseguda incòmodament. Ja ho sé que puc fer un llibre de reclamacions, però... i què? M'és igual, el faré! Tenc ganes de dir burreries. No us passa? Jo és que crec que quan ja res t'importa és quan més t'atreveixes a dir, que no a fer. El trencament del mutisme no sempre implica acció. La llibertat. L'home, què és l'home?, ens va preguntar un capellà ratzingerià. Ara disfrut de fer d'aquesta plana una pura incoherència. Avui he somiat. Amb ell. Mai hi ha paraules quan hi somii. De fet, mai no n'hi ha hagudes. No les que hi havia d'haver. Què inconscient que era, però què feliç. S'horabaixa he menjant un petitsuisse, bé, un danonino. De vegades me surt s'esperit infantil i m'encanta. També m'agrada ser salvatge. Però no ho sóc. Heu tengut mai un excés de autoconfiança? Enguany trob que he perdut la primavera. Potser se l'ha emportat l'hora robada. De totes maneres, quan més enfora millor, perquè ara tenc la seva presència omnipresent que volta ofegant-me amb bombolles de polen que esclaten en tristesa i por. Ja ho diuen ja. Qui? El que? Ara m'he perdut. El silenci. És estrany, però no estic escoltant res. Només les idees beeping me. Of course, I saw your smile. Did you miss me? I miss you only in the way you could never imagine. Do you think it's a joke? Of course it is! Idò sí, idò no. Avui una amiga ha vist un tupperware amb un burro. A que és graciós? Una capsa de mistros amb una ferratina. La incertesa de no saber qui ets. M'enfil per s'arbre des teu jardí. I forgot myself. Satisfaction. Yeah! En fi, és divendres. Si vos avorriu de mirar enterra, girau el cap i potser me trobau enfilada en qualque plataner de la ciutat sense olors, només amb fums. O asseguda a l'inrevés. Tenc sa pell per dins es cos. I really don't undersant what are you telling me. Ja ho sé. N'Enric tampoc. Saps que en fa de coses sa por! I també s'instint. O no?

Tenc un nou amic. Es diu Enric. Enric, saluda. Ara no vol dir res, està empegueït. Són coses de ser jove i inexpert. Si véssiu com se li han encès les galtes! Encara no en fa moltes de coses. De moment em deixa que vagi pujant i baixant el volum i passar de la música que li he guardat a dins a la ràdio. Anit me va dir que volia que li ficàs un conte perquè s'adormís millor. No li vaig fer cas i li vaig posar música engrescadora, cançons que pugen la moral i li diuen que segueix endavant i que no dubti. Trob que ha dormit reggirat. Avui s'ha despert inquiet i un poc nerviós, però tampoc em preocupa massa, ha de començar a agafar força. Crec, però, que avui vespre li posaré aquelles cançons d'en Jose Padilla per a que s'enfonsi dins la mar i somii que està envoltat de corall. Aquest matí, quan hem sortit al carrer s'ha assustat dels cotxes. S'ha amagat sota la jaqueta i m'ha dit que hi havia massa soroll, que no estava acostumat a aquesta quantitat de cotxes tan aficionats al clàxon. M'ha demanat que pugés el volum i a mi ja m'ha estat bé. M'ha alegrat tot el camí. Gairebé era com si hagués marxat de la ciutat. Li he transmés aquesta sensació a n'Enric, però crec que no m'ha entès perquè ha quedat un poc perplex. A on? m'ha preguntat. Llavors m'he quedat perplexa jo. No sabia que li havia de respondre, perquè en realitat no he marxat a cap lloc, ni tan sols al meu racó invisible dels pensaments. Simplement desapareixo. M'esfumo. Caic. El que m'agradaria de veritat és que n'Enric fos capaç no només d'omplir el camins de músiques i sons agradables, sinó que també eliminàs tots els fums dels cotxes, la contaminació de la ciutat i les males olors i pugués respirar. Això ho pot fer n'Enric? Crec que li ho preguntaré aquesta nit, abans d'anar a dormir. Ja us diré què em diu.

És curiós el món de les músiques que et posen quan truques a algun lloc i amablement et diuen que esperis. Bàsicament n'hi ha dues o tres, la de "Para Elisa", "Imagine" de John Lennon i la d'Auna. Realment, les tenc totes tres molt avorrides. Quina manera de destrossar bona música, perquè si encara fos una reproducció fidel, diries bé, puc passar, però normalment són tons secs que reprodueixen molt rudimentàriament la melodia de la coneguda cançó. Se't lleven les ganes de deixar-te dur per l'esperit Beatles. L'altre dia vaig veure un reportatge que parlava de les músiques dels videojocs, que cada cop estan més desenvolupades i s'hi destinen més recursos. Destacaven que la tendència era fugir d'aquelles melodies de màquina menja-cocos, repetitiva i aferradissa, que et feia acabar en mal de cap (tot i que són melodies que acaben recordant-se amb el pas del temps). El reportatge deia que s'estava potenciant molt aquesta nova música i que grups coneguts -que potser ja no tenen l'èxit que un temps van gaudir- han trobat una nova font de treball i d'ingressos. De la mateixa manera, crec que les empreses telefòniques s'haurien de plantejar millorar les músiques i no només fugir dels sons repetitius, sinó canviar-les cada cert temps, perquè ara tenc el cap com un globus.

Em fa mal la claror del dia, la claror artificial de la nit. Preferiria estar tot el dia amb els ulls tancats. O amb unes ulleres que netegessin la mirada de tanta tristesa i l'omplissin de força per fer front al sol sense necessitat de girar la cara. Per què necessit fer el contrari del que necessit en realitat?

Entra a ca seva. No es coneix. Hi ha el l'habitant del somriure Bob Marley envoltat pels qui viuen a l'altra ca seva. Ella entra i s'hi sent visitant. No vol sortir de l'habitació. Voldria ser capaç de viure en el desordre de la cambra, sense haver menjat res, preparada per sortir demà amb un somriure lluminós, però no és així. No té forces per mirar als ulls a la gent que estima i sent la decepció d'ella mateixa tan forta que li torna a venir la sensació de rebuig. Des de quan fa que la visita? Des d'abans de la ridiculesa d'un dia assolellat ple de llàgrimes i una floreta trista? Potser aquell dia va caure massa baix i encara no ho sap. O potser no se n'ha adonat perquè les il·lusions, mentre s'han sostingut del fil de l'ànima, l'han fet No ho sap ben bé ella. Està perduda i ara només té un únic pensament: amagar-se. No sortiré de l'habitació fins que no se'n vagin. No sortiré de mi mateixa fins que no estigui ben sola.

Com bateguen les flors empresonades amb les pessigolles del vent! Riuen totes alhora. El mateix esclafit controlat, la mateixa mirada cap al nord. Totes unides per una mateixa arrel. Una veu me crida. La veu coneguda i repetitiva, el dramatisme en estat pur. L'adicció a la totsolesa, la seva, la meva... La viu i la fa. O la fa i la viu. Qui sap. Els ocellets han tornat a fer el seu niu a la canonada i des de la cuina se sent el seu remugar. No deuen estar còmodos, quan es remenen tant. O potser s'estan encaramel·lant. Ells no saben què és això de la totsolesa. Mengen, canten, remuguen, crien. Aquí no. Aquí impera el drama sense sentit. És increïble la capacitat de desfer en llàgrimes qualsevol futilesa. Mentrestant, el discurs de sempre me du a enrabiar-me per l'hora que em faran perdre avui. No vull que me robin les hores! Les vull viure, sigui com sigui, amb més llum o menys. M'és igual. Potser va ser l'hora que vaig perdre l'any passat la que m'ha duit al desconhort d'aquesta primavera. Els ametllers, la mar, l'enyor, el perfum de l'oblit. Què importa si manca una hora? Tenc la síndrome de la totsolesa de l'hora perduda."Sa totsolesa és sa meva por, més senzilla i miserable, més planera i més transitable." (Antònia Font)

Escric per desfer-me d'un malson. M'he despertat sense voler, pausadament, donant voltes de manera suau i tranquil·la, no he tengut cap ensurt. Simplement m'he n'anava cap a una altra dimensió on els sentits es confonien. No sabia si havia d'emprar la vista, l'olfat, l'oïda, el tacte o el gust. No sabia si havia de xerrar o no i no recordava com es feia. Encara ara me costa articular les paraules, i les pronuncio en veu alta (baixeta) per saber si són reals. M'he assustat, perquè el cos m'ha començat a fer mal. He sentit un escarrufament gripós que t'abraça tot el cos, des del cap, passant pels braços, les mans, els dits, l'esquena, les cames i els dits dels peus. Instintivament m'he posat uns calcetins, com si això em pugés salvar del que hagi de ser: sortir del malson o no tenir el grip. El dolor s'ha anat calmant amb una aspirina. Però el malson, tot i estar desperta, encara no ha marxat. Quan tanc els ulls torn a caure dins aquella dimensió on tot està barrejat. És molt difícil d'explicar en paraules, és tota una sensació conjunta de sentits, com si haguessin adquirit forma física i personalitat pròpia i s'anessin arrastrant per terra. A moments em fa la sensació que m'envien qualque senyal. A més a més, tot és de color blau, un blau però fort lilós. També hi ha la mar. Em surt una imatge de Formentera congelada i estreta. Sóc incapaç de tancar els ulls. No vull tornar a malsomiar. M'he posat música per sentir veu real, perquè la meva està en extinció blava-lilosa i no sé quin òrgan he de fer servir per treure-la. Per això mateix també escric. Per materialitzar tot el que sent. Per no assustar-me.Tenc por.

No tenc xerrera. I és estrany això, no vos penseu. Si pogués contar les hores que he estat xerrant en aquesta vida. Bé, ja sé que això és un doi,que tothom es passa molts dies xerrant, kilòmetres de paraules, onomatopeies, gestos i sorolls diversos. De pensar, crec que en faria més de kilòmetres. Vos imaginau poder veure el recorregut dels pensaments? És una cosa que sempre m'ha encuriosit. Quan estic pensant i arrib a alguna conclusió, m'agrada retrocedir i veure quin ha estat el punt de partida. I normalment no té res a veure amb el que he acabat pensant. D'aquí els desbarats que puc arribar a dir per una simple associació d'idees. Ja ho sé, tot això és normal, li passa a tothom, tothom ho pensa alguna vegada.Seguesc sense tenir xerrera. En aquest moment disfrut del silenci. L'aigua que surt d'una aixeta i que omple un tassó. El camió de la basura que alça els cubs que puntualment els veïns dels barris han baixat abans de sopar. Les passes de la veïna del costat. El tric-tric del teclat de l'ordinador.Fa unes hores, però, m'he ofegat de soroll. He començat un joc de contrastos. Primer necessitava sentir la música altíssima, estrident. Després he respirat el soroll de les ones de la mar. M'he assegut a l'arena de la platja i m'he deixat dur per aquest altra silenci, el de les ones, únicament trencat quan despertaven la sorra de la vorera amb un petit salt d'escuma. L'aroma del mar m'ha acariciat de prop, l'he sentit que voltava pels meus pensaments, em traslladava a la darrera roca de l'illa, ara tan llunyana, i em deixava devora el far. Quan m'he omplert de fredor, me n'he anat. Necessit viure dins aquest món meu tan congelat, per no caure en la indiferència del no-res. No puc viure el no-res com un terme mig, com un gris. Seria un insult per a la intensitat de les emocions. Millor conservar-lo dins el glaç, ben adormit entre el gel anestesiador i esperar que vengui la primavera a fondre'l.