Administrar

peus

octubrina | 23 Agost, 2005 09:15

Peus

I walked across an empty land and I forgot my feet over there. Could you pick up them?

dins el volcà

octubrina | 20 Agost, 2005 17:17

Sent el pes de cadascun dels seus ossos estirant-la terra endins, a l'arrel del volcà. No es vol moure, intenta estar-se quieta per evitar que el foc els calcini, però cada cop pesen més i la caiguda es preveu asfixiant, carbonitzada. Voldria alliberar les paraules, petites dosis d'oxígen, per perdre la gravetat de la realitat i oblidar-se que estar a punt de ser cremada. Desfer-se de tots els pensaments inútils i records ofegants també li aniria bé. Potser també si fes planes totes les mirades, sense relleu... O si pogués mossegar els silencis i confondre'ls amb la saliva dels llavis glaçats. O si pogués desar dins un calaix aquells bocins de cel que cauen inexorablement damunt les pipelles. Pesen molt les pipelles que bateguen vides desconegudes. Si amb una bufada de vent les pogués esborrar... A ella li agrada molt quan les la brisa les esborra suaument, és com si pentinés els ulls i quedassin buits, nus. O quan la pluja vessa llàgrimes adormides. Però no plou ni fa vent. La tempesta s'ha emportat la lleugeresa lluny i no arriben les gotes dins el volcà. Només els llamps. I si pogués fer-se un cos d'arena? La cremaria el foc, així?

cançó per no compartir

octubrina | 19 Agost, 2005 01:15

Me sent violenta quan l'escolt amb algú. Els pensaments se'm tornen transparents, els ulls tornen amargs, els llavis amb gust de vinya, les mans amb tremolor de calfred, el cos d'aigua salada. Almenys això em sembla. L'he de sentir a molt volum i recordar-ho tot, segon a segon. I resulta que després perd el sentit de les hores i sense voler ja he viatjat cap endarrera, a aquella hora perduda, quan vaig saber el títol de la cançó. Sempre el mateix punt de partida. Allà queda, ancorada amb el present a l'arrecer de la pluja. Tot va de rellotges. Uns guanyen el temps, se'l mengen, el devoren; els altres el perden i tot desapareix.

avorriment

octubrina | 18 Agost, 2005 13:58

idò el vent bufa a l'inrevés, m'extreu l'aire dels pulmons i empeny els velers mar endins, guiat per una gavina solitària. dóna mal temps i per això he decidit retrassar una hora, no sigui que un cap de fibló se'n dugui les hores massa lluny. què hi hem de fer? ens hem de protegir, no diuen això els homes i dels dones del temps? i els homes i les dones del cap dret? anau alerta a trepitjar en patufet. patim patam patum, quin avorriment.

patufet

octubrina | 17 Agost, 2005 17:07

Té la mirada dolça, un somriure empegueït, amb la boca tancada, poques paraules i els gests suficients. Vol conduir i tocar el clàxon i prova d'engegar el seu cotxet amb les claus del meu. És molt curiós el seu equilibri, perquè quan corre ho fa amb les cames lleugerament inclinades cap a l'esquerra.Diuen, son pare i sa mare, que serà esquerrà. Perquè no es nafri els genolls li posen unes "munyequeres" de tenista i duu un look de Rafa Nadal, son pare diu que ja el coneix per la tele. És un lloret, tot ho repeteix. Moix, lluna, avió, dofí, foca... La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no ho vol. Serra ma merra, una olla de terra, una olla d'aram... patatím patatím, patatam. Pus sopa, au, no sop.

plaer

octubrina | 11 Agost, 2005 05:42

No he pogut evitar un dels plaers més hivernals que existeixen: esborrar la son de les ones i desfer la mar en petits rissos de sal; en silenci.

turistes

octubrina | 05 Agost, 2005 19:32

Pallassets d'estiu. Criden "alooooo", "holaaaa" i mouen extremadament els braços com si els innocents turistes no haguessin vist mai ningú saludant. Són com a mims, es dirigeixen amb un llenguatge a mig camí entre l'extraterrestre (segur que és molt més coherent) i l'indio dels westerns a gent que a altres països dues una vida normal i corrent. Ells riuen, entre singlotades de cervesa i aires mal amollats de tot inclòs. Creuen que la cultura del bou i els crits dels tablaos és la que s'ha de viure, i la viuen intensament, atrevint-se a donar quatre passes d'ànec enmig de la pista. Tenen la pell de tomàtiga, amb les marques dels banyadors. Sort que no els queden marcats a la pell els topos, floretes i estampats diversos dels dissenys de les peces de bany!

Divendres. Avui toca música folklòrica. La falta de vent afavoreix que les cançons se sentin per tota la barriada. De sobte, l'himne per excel·lència de la cultura nacional: bamboleooooo, bamboleaaaa! Oleeee, ja estan revolucionats. Ja els tenim demanant una altre gin tònic de garrafó, un whiskiet més i molta més cervesa.

M'encantaria poder ficar-me a les seves pells, però no aquí, sinó a la seva vida quotidiana. Quines deuen ser les seves vides? Potser són funcionaris avorrits, taxistes, o persones amb un gran sentit de l'humor... El que està clar és que se senten com a ca seva. Si volen passar desapercebuts, que no ho intentin aquí, perquè qualsevol orella l'entén i el pot interceptar en la seva voluntat d'amagar-se. La que passa desapercebuda, dins aquest xou, sóc jo.

patates

octubrina | 04 Agost, 2005 11:39

He bullit massa les patates i les mongetes tendres. Ara no seran bones per res. La mar avui no bramula. Està tranquil·la, només qualque oneta treu el nas tot fent una escuma blanca. Ho fan d'amagat, com totes les coses importants. S'amaguen i se'n riuen de les meves capacitats culinàries. Sóc capaç de fer un pastís molt bo, però no unes patates. Potser és el meu cap, que no el tenc on ha d'estar. El deixaré a lloure, amb les ones, a veure si amb unes quantes cucavel·les, es desfà de totes les bufades de vent que descambuixen els pensaments.

mongetes tendres

octubrina | 04 Agost, 2005 10:27

Avui, que tenc tot el que necessit per escriure tranquil·lament, bones vistes, bona música, cap destorb... avui, no tenc res a dir. Les paraules corren com aire per l'interior sense trobar la sortida.

He de fer mongetes tendres per dinar. Això és l'emoció de la vida. Quin dia.

àncora

octubrina | 02 Agost, 2005 17:39

Qui ha estat? Algú ha tirat el ferrató i ha deixat el temps ancorat al fons de la mar. S'arrossega, maldestre, entre l'arena i les algues. S'ofega. Deixau-lo respirar!

plou i plourà

octubrina | 17 Juliol, 2005 19:58

plourà sal, suaument, sense que te n'adonis, fins que un dia trobaràs que el teu cor està fet tot de llàgrimes gelades, amb petites venetes d'enyor...

Estranyeses

octubrina | 15 Juliol, 2005 18:08

Avui escric només amb una mà. L'altra està empastifada de crema (i quan he provat d'escriure amb l'altre mà, he deixat el teclat brillant i cremós). M'ha picat un bitxo, no sé quin ni a quina part de la mà, però m'ha deixat la mà inflada, que casi no la podia doblegar. I jo que me pensava que era l'onada de calor que m'havia agafat desprevinguda, com que no he escoltat en Mauri... Me sent molt nina petita cercant cada lletra del teclat.

M'agradaria xerrar de les sensacions estranyes que et causen les coses noves, els objectes, les persones que no has conegut fins avui, les que fa anys que coneixes, el buit estrany i silenciós que et deixen les que ja no hi són, les picades de mosquit o de corc que et fan una invasió subtil a la mà i et deixen manca i infantil, les veus escrites que surten innocentment. És estrany. El cos actua davant les estranyeses. Una sensació inefable, costa posar-li paraules. Segons quina estranyesa fa ganes pegar amb el cap contra la paret per sentir l'eco de la paret de pladur, en d'altres faries estiraments dels nusos dels peus, de la mandíbula immutable de dalt, o una estreta de cul, com quan ets petita i a l'hivern et dieun, "tens fred? idò estreny es culet!", quina ràbia. És aquesta ràbia infantil que no et permet acabar una aspiració i una expiració correcta.

Hi ha estrenyeses que et deixen amb els ulls ben badats i no pots parpallejar, només pots fer un rewind a allò estrany que acabes de pensar. Play. Rewind. Play. Play. Rewind. No, no sóc jo, no puc ser jo. Play. Forward. Ben envant i ben lluny de tu. Allunyes l'estranyesa, sabent que després de cop tornaràs a la mateixa imatge, paraula, sensació. D'altres estranyeses et muden la pell dels llavis d'un teixit sec, de serp, la llengua se't torna estreta i roja i quan vols parlar no saps trobar la paraula exacte i quan més ho intentes, només saps sacsejar la llengua a gran velocitat, fins que ja no saps com unir un verb d'un predicat.

Quan no coneixes algú també et sents estrany, el cap queda aferrat al coll i es mou amb petits bots de tremolors cap endavant o cap abaix. Si l'haguessis conegut pel carrer l'hauries mirat descaradament de dalt a baix i t'hauria imaginat el lloc més eròtic on fer l'amor.

La millor solució per eliminar aquestes estranyeses és fer l'amor. L'acab de fer. A què no ho pareix? Els teclats han quedat satisfets, quan m'he decidit a emprar les dues mans ja no ha pogut més! Quin crit! Cremeta.

londres

octubrina | 07 Juliol, 2005 11:19

Anava a parlar dels paraigües tan enormes que duu la gent avui, però he engegat la tele i m'he trobat que avui Londres torna a ser protagonista. Quina tristesa de món.

cops

octubrina | 06 Juliol, 2005 10:59

Als veïns d'abaix se'ls ha ocorregut fer obra i no acaben mai de pegar cops. Jo també en vull pegar, amb un martell, ben fort, contra totes les pors, resignacions i indiferències. Fa olor de setembre avui. No sé per què, però és així.

verbs

octubrina | 02 Juliol, 2005 03:57

només per un moment, viuré amb els ulls tancats. no veuré ningú, no veuré sortir el sol, no faré res, només tendré els ulls tancants i quan desperti serà un món nou. tot diferent. sense haver de demostrar res. odi aquest verb. ara ja no puc pensar gaire. escric sense saber què, em deix endur institivament i potser demà esborraré aquest comentari. qui sap. res, tot és fosc. ja és hora de dormir o de despertar-se, de fer maletes, l'amor, cantar, agafar taxis, veure borrós...

deures d'estiu

octubrina | 01 Juliol, 2005 19:10

Tasca d'estiu: fes l'anàlisi de les següents frases, identifica subjecte, verb i predicat. Al setembre t'ho corregiré.

Anam a sopar a una creperia. Les sorpreses li encanten. Avui no he tengut calor. T'ha tornat la corrent? Jo ja faig tard. Tu te'n vas. Ella, la més bella donzella, parla amb ulls de mel. Ell ja no existeix. Vosaltres heu quedat empardalats. Ells han quedat. No miris! Deixa de posar rentadores! Me cridaràs? Té cotxe nou. No tenguis por. Ha estat un horabaixa de bruixots? Hi anam? Ja saps on. Bon estiu. Ho sent. Véns a dormir amb mi avui vespre?

tremol

octubrina | 28 Juny, 2005 13:40

I fa calor. I me fa por entrar a l'aire acondicionat de l'immobiliària. L'estiu? Què és això? Què és el silenci i l'absència? Qui sóc? Per què existeixen els interrogants? I si no atur de teclejar què passarà? Algú té una mica d'aigua ben fresqueta? Agafaré un vaixell ben ràpid i me deixarà dins l'illa dins un riu d'en Tomeu Penya. No, no te'n vagis. Me tancaré en clau. No vull sentir parlar de pròlegs, ni de tremolors. En canvi (o sin en canvi, que diu un homonet que conec i no té res a veure amb els grans de Pla), tremol. Les dents masteguen de pressa. M'encanta pitjar control + g. M'agrada guardar les coses. Sempre em diuen que no tir res i estic envoltada de pedretes, copinyes, capses de tabac escrites, dibuixos de niguls i cares, bitllets d'avió escrits per darrera. Què més hi ha darrera tot això? Res. El no-res. Les bombolles ja han desaparegut. Ara hi ha una sensació que m'acaricia el coll suaument. Sent el cor com batega al coll. I com tremolen els ulls i no els puc obrir. M'he esborrat els ulls i només han quedat pipelles. El sol me'ls havia aclarit, però ja no seran mai més verds. Ara només queden pipelles per a què tothom pugui bufar el seu desig. Ui, sense voler he vessat el tassó de ràbia que tenc devora. Podria ser d'herbes dolces. O de ginet. Mmmm, un ginet. M'he resistit a dir-t'ho, ulyse, però jo tampoc he pogut anar a les teves festes enguany. L'any passat sí. Ja te vaig dir, però, que m'agradaria viure-les amb els teus ulls. Segur que per uns dies seria menorquina. Les sirenes estan morenes. El fons de la mar és càlid, sospiren bombolles d'incertesa devora el corall de les Illes Crozet. Si n'hi ha. Quan era menuda escoltava en Nino Bravo i cantava libreeee, ara hi ha fils de seda que m'amarren a tots els ports. No vos penseu que és dèbil el fil de seda, al contrari. Ara aniria a veure pingüins i pegaria botets com ells, tan patosos que cauen de nas damunt el gel. No. No. El ventilador dóna moltes voltes. Jo estim tothom i tothom dóna voltes sense arribar enlloc. Jo també. Segur que ja teniu el cap d'espiral. Jo ja estic marejada. Vaig a menjar un bocí de gel.

vuit

octubrina | 28 Juny, 2005 00:48

He tardat vuit hores per arribar a casa, sense ensaïmada, amb nous amics d'un dia i sense son. No he creuat l'Atlàntic ni m'he refugiat amb els pingüins del Mar de Ross. Només un botet, he fet, però ha costat decidir-se, com un nin que no s'atreveix a tirar-se de cap a la piscina. Vuit hores. No tenc gens de son en aquest moment, estaria vuit hores més xerrant. I ara, qui me dormirà?

ciber

octubrina | 25 Juny, 2005 15:59

Estic a un ciber i hi ha un home molt pesat. Té una boca enorme de peix vell i per parlar sembla que ha de fer un gran esforç per separar els llavis i col·locar la llengua correctament. Tanmateix, no cal que s'esforci, perquè no ho fa bé, no en sap de xerrar i només crida. M'ha dit que ha d'anar a fer la compra de la setmana amb la dona i que només puc estar mitja hora perquè ha de tancar. Com que no té ningú, jo som un estorb. Idò, què vos pensau? Una nosa, som. I clar, ara m'he enrabiat perquè volia escriure tranquil·lament, xerrar, escoltar n'Enric... Però no puc fer res.

Hi ha cabrits a la mar. Ahir vaig oblidar els pensaments enterrats ben endins, devora un peix de retxes petitoi, que tenia por de totes les llises que nedaven per devora les algues. En lloc d'haver deixat els pensaments, hi hauria d'haver quedat jo en el fons de la mar, entre aquells dos illots i els peixos. Però no, estic subjecte a unes lletres verdes que a la part superior esquerra de la pantalla posen "Te queda poco tiempo de uso...". 4:27 minuts me queden. Després, seré una gota de salabrina que fa nosa.

piscina

octubrina | 23 Juny, 2005 15:34

He fet de sirena a la piscina municipal. He intentat no respirar, que quedés tot l'aire i tota l'asfíxia dins l'aigua. Volia fer de l'angoixa mil bombolletes de cloro i ofegar-les d'una revolada, però enlloc d'això, m'he fet mal a un dit. Per què els assassinats de bombolles no poden ser més senzills i sempre m'acab autodestruint?
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS