Administrar

Mur de fum

octubrina | 09 Desembre, 2005 00:05

No he tornat a veure aquella cuina en què els tassons i les papallones degotaven gotes massa lentes. No sobra una gota d'aire. Els pulmons estan plens de paperí i els sospirs de colors em descambuixen les parpelles. De nou la desconeixença reflota de la mort. Cau la tristesa a l'essència, la remor del renaixement s'evapora i les cames tremolen d'abandonament. La primavera fa olor de rosella de diumenge al matí, ara ja mancada d'ufana.

La mort és un mur de fum.

nou

octubrina | 07 Desembre, 2005 11:57

el teu cos té olor de nou a punt de caure de l'arbre

intuïció

octubrina | 01 Desembre, 2005 15:17

Sona una flauta tremoladissa. Els dits dels records caminen pels rectangles de dimensions arbitràries. És una intuïció sobtada, no cal dormir, no cal despertar-se mai per ensumar que és la veu, les mans, els matins de cel serè. Simplement sé que és una intuïció compartida. Què bonic intuir-ne tantes en tan poc temps! Que ningú no em desperti, que algú intueixi per a mi...

et revenen els somnis?

octubrina | 30 Novembre, 2005 23:32

Quin gust té un pastís de crocant després de la teva mossegada?

Què menges per somiar què et despertes amb gust de mi?

No diguis que no, saps que ja no pens en tu...

Orlando

octubrina | 29 Novembre, 2005 23:07

La son ha estat l'agulla que m'ha resargit l'ànima. Com Orlando, he dormit, he cosit els somnis de mort, la cendra s'ha fet fum i el fum, pura ràbia! He mirat l'espill i li he tapat els ulls de cera.

Qui em desglaça?, li he preguntat als llavis transparents.

didal

octubrina | 28 Novembre, 2005 22:54

quan fa temps que escrius un bloc, acabes sent còmplice amb el silenci, et tornes transparent, les lletres tremolen, cauen en picat i acaben sent pàl·lides, igual com quan penses en qui ets. sóc pàl·lida, m'agrada inventar paraules. però em fa vergonya escriure-les. no tenc pèl, ni orelles. només ulls. fan por els ulls quan només miren a dins. neden sense ulleres a través de la sang buscant les debilitats. i les troba! les agafa, les recobreix d'espines i les llença al buit, ben prop de l'ànima. l'ànima es torna pàl·lida i tu també i et quedes sense pell.

tenc feina per sargir tota la misèria esbucada per un bocí de pensament. vaig a buscar un didal.

demà encara és avui

octubrina | 27 Novembre, 2005 04:25

per què et mires així?

* Títol agafat de "Mar enllà"

la nosa del temps

octubrina | 24 Novembre, 2005 19:16

Em permets que arrugui aquests minuts de diferència?

sopar

octubrina | 13 Novembre, 2005 20:35

Algú sap com descremar unes patates?

voràgine

octubrina | 04 Novembre, 2005 00:44

Cop d'aire sota els peus. Refrega el cos com de passada, empenyent-lo suaument cap amunt. Camina de puntetes. No vol trepitjar el terra amb massa pressió. No vol deixar-se a dur d'esma cap a la intuició. Fràgil, maldestre, intenta mantenir l'equilibri del ballet silent. El so xiuxiueja una voràgine de silencis. Mai dit. "Si ningú no ens diu, tampoc no som". He robat el tacte d'aquestes paraules fent el mateix recorregut dels dits.

I si no diem els sentiments, tampoc els sentim?

remembrança

octubrina | 01 Novembre, 2005 04:10

intrèpides paraules. neixen, creixen, es reprodueixen. cauen de la boca directes al silenci, tremolen quan no són dites, niuen a la xarxa 404, eterna desconnexió, pèrdua irreparable, mort trista de tu, que mai sabràs el que t'he dit. i qui vol saber-ho? a les cinc 07 a un ciber traga targetes no es pot recuperar. ni un maleït somriure (inepte, per cert) pot recuperar les paraules atragantades a la virtualitat. per 07 segons. crec que malairé el 07. la beguda que no passa. no. no passa. la gent és estranya, no entén quin sentit tenen els posa-vasos/ posa-gots / posa-paraules en espiral, remembrança del silenci. remuguen i beuen fums, traguen superficialitats. ni xixa ni limoná, ni carn ni peix, ni bruixes ni fades ni elfs ni goethe. la fada del torn de nit s'ha adormit i s'ha oblidat de dir-me que avui no respiraries mai més. que ets pur trànsit cap a la transparència hipnòtica. ja. no record l'automatisme del 404. i demà al matí m'aixecaré intrigada per saber d'on vaig treure aquesta targeta. en tenc de totes les ciutats. la darrera... és l'última, és clar.

i per què no puc recordar el darrer què he pensat?

oferta de treball

octubrina | 31 Octubre, 2005 14:18

Es busca persona afeccionada a teixir i/o desteixir per a ajudar a desfilar ulls cosits de son.

un any

octubrina | 24 Octubre, 2005 18:10

idò sí.

un any ja fa d'aquest bloc. un any d'octubrines, d'octubrina, d'octubrí, de silenci, d'emily, de shin-ta, d'ulyse, de corbera, de miró llull, d'àngel blau, de litus... De paraules, inoportunes, llamineres, dolces, seques, esquitxades, afilades, capgirades, prim-mirades, automàtiques, interrogants, misterioses, curioses, afectuoses, enganxívoles, ennigulades, salades...

quants punts suspensius que queden per posar! gràcies a tots!

Ara

octubrina | 07 Octubre, 2005 17:55

I ara, per favor, ensenya'm a reviure't.

laberint vermell

octubrina | 01 Octubre, 2005 00:31

les galtes s'enfilen fins els ulls i les pipelles s'hi aferren, estiren amb tota la seva força capilar un somriure de perfum d'anís. somriures fets de fang i pluja. somriures de cor airós, volàtil. muscles fets de trunyella.

qui s'atreveix a ser sang?

mareig

octubrina | 23 Setembre, 2005 11:56

mareig de colors. el terra es mou, les persones creixen, trontoll humà cap a la difuminació total. hi ha veus, somriures, dents grosses i peres. un cartell que fa de ventall, un esprai que malda per travessar orelles. falta aire. només funcion amb la meitat de cos i la simetria està descoordinada, primer l'esquerra va coixa, després la dreta. el cap com un globus desinflat que rep bufades innocents i oxigenades sense èxit.

contenta

octubrina | 09 Setembre, 2005 16:13

Avui som dimecres però també som dijous. Res és per sempre, tampoc tu que et creus invencible, una paraula indeleble que no té por dels esborradors d'ànimes que ens amenacen de tant en tant. Però t'estic vencent, tira a tira, com un caragolet. No pens. Simplement estic contenta.

tempesta de nit

octubrina | 06 Setembre, 2005 17:05

El retruny del tro m'ha despertat a mitja nit. No sense voler, sinó amb un so ondulat, per sobre dels niguls, mentre els acariciava amb l'electricitat del llamp. Imaginau la imatge: niguls de punta, pluja caiguda verticalment, sense desviar-se de la ruta, semblaven gotes guerreres, com si anessin amb escuts d'oxigen i volguessin atacar violentment el terra. Sortien de la trinxera celest amb esperit kamikazee, sense por. Queien amb el cervell per davant i deixaven la consciència esclafada devora una antena parabòlica. Els trons pareixien que estaven de festa, anaven engalanats de llamps blaus elèctrics, vermell florescent i algun verd tímid. Cantaven a capella. Feien tremolar els vidres de les cases i han fet circular l'esperit quadriculat de la ciutat. I per un moment, només per un petit instant, han tret del cel aquells niguls taronges que li taquen l'ànima.

eixut

octubrina | 02 Setembre, 2005 15:02

El meu cap és un martell maltractador de melodies. Les neurones han començat a destralar versos i tornades de cançons. I ara estan esgotades de l'esforç de tanta matança, però han aconseguit. Ara hi ha silenci. Que contradictòria és la relació soroll-silenci. S'estimen i s'odien en una mil·lèsima de segon. El cervell m'ha estressat. M'he aixecat de dormir amb un nigul de paraules damunt el cap. Flotaven. Eren de color blau obscur, roçant la grisor de muntanya de tempesta.

No era això del que volia xerrar, sinó de les ànimes anegades del Pantà de Sau. Quin impacte m'ha causat avui migdia. En Dani Ramírez, del temps de TV3, estava just abaix de l'esglèsia del segle XI d'aquest poble enfonsat. Fa uns mesos també vaig quedar sorpresa quan vaig veure la punta de campanar, quan començava a baixar l'aigua de l'embassament. Però avui es veia sencer! Cada vegada pens en la vida que hi va haver, els esperits que neden per aquelles pedres d'aigua que ens arriben a l'aixeta. No és al·lucinant? Si no he entés malament, deia que quan el pantà està ple, hi ha qui passa enmig de les arcades del campanar de l'esglèsia. Quina ofegor que m'entra.

Per cert, canviant de tema. Tenc una mala notícia: a partir de dilluns es podrà veure al Principat la meravellosa cadena autonòmica IB3. Quin orgull per en Mates! Si vos atreviu, podreu enganxar-vos a la nova sèrie que m'han dit que comença: una història de desgràcies familiars i lluites per herències. Quin berenar.

D'on surt la inspiració en tot aquest panorama?

peixos

octubrina | 01 Setembre, 2005 18:31

i mentre esperava, teixia i teixia les retxes dels peixos de colors i la paciència tancava els ulls al sol i netejava la mirada de la lluna adormida...
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS