Octubrina

Qui ha estat? Algú ha tirat el ferrató i ha deixat el temps ancorat al fons de la mar. S'arrossega, maldestre, entre l'arena i les algues. S'ofega. Deixau-lo respirar!

plourà sal, suaument, sense que te n'adonis, fins que un dia trobaràs que el teu cor està fet tot de llàgrimes gelades, amb petites venetes d'enyor...

Avui escric només amb una mà. L'altra està empastifada de crema (i quan he provat d'escriure amb l'altre mà, he deixat el teclat brillant i cremós). M'ha picat un bitxo, no sé quin ni a quina part de la mà, però m'ha deixat la mà inflada, que casi no la podia doblegar. I jo que me pensava que era l'onada de calor que m'havia agafat desprevinguda, com que no he escoltat en Mauri... Me sent molt nina petita cercant cada lletra del teclat. M'agradaria xerrar de les sensacions estranyes que et causen les coses noves, els objectes, les persones que no has conegut fins avui, les que fa anys que coneixes, el buit estrany i silenciós que et deixen les que ja no hi són, les picades de mosquit o de corc que et fan una invasió subtil a la mà i et deixen manca i infantil, les veus escrites que surten innocentment. És estrany. El cos actua davant les estranyeses. Una sensació inefable, costa posar-li paraules. Segons quina estranyesa fa ganes pegar amb el cap contra la paret per sentir l'eco de la paret de pladur, en d'altres faries estiraments dels nusos dels peus, de la mandíbula immutable de dalt, o una estreta de cul, com quan ets petita i a l'hivern et dieun, "tens fred? idò estreny es culet!", quina ràbia. És aquesta ràbia infantil que no et permet acabar una aspiració i una expiració correcta. Hi ha estrenyeses que et deixen amb els ulls ben badats i no pots parpallejar, només pots fer un rewind a allò estrany que acabes de pensar. Play. Rewind. Play. Play. Rewind. No, no sóc jo, no puc ser jo. Play. Forward. Ben envant i ben lluny de tu. Allunyes l'estranyesa, sabent que després de cop tornaràs a la mateixa imatge, paraula, sensació. D'altres estranyeses et muden la pell dels llavis d'un teixit sec, de serp, la llengua se't torna estreta i roja i quan vols parlar no saps trobar la paraula exacte i quan més ho intentes, només saps sacsejar la llengua a gran velocitat, fins que ja no saps com unir un verb d'un predicat. Quan no coneixes algú també et sents estrany, el cap queda aferrat al coll i es mou amb petits bots de tremolors cap endavant o cap abaix. Si l'haguessis conegut pel carrer l'hauries mirat descaradament de dalt a baix i t'hauria imaginat el lloc més eròtic on fer l'amor. La millor solució per eliminar aquestes estranyeses és fer l'amor. L'acab de fer. A què no ho pareix? Els teclats han quedat satisfets, quan m'he decidit a emprar les dues mans ja no ha pogut més! Quin crit! Cremeta.

Anava a parlar dels paraigües tan enormes que duu la gent avui, però he engegat la tele i m'he trobat que avui Londres torna a ser protagonista. Quina tristesa de món.

Als veïns d'abaix se'ls ha ocorregut fer obra i no acaben mai de pegar cops. Jo també en vull pegar, amb un martell, ben fort, contra totes les pors, resignacions i indiferències. Fa olor de setembre avui. No sé per què, però és així.

només per un moment, viuré amb els ulls tancats. no veuré ningú, no veuré sortir el sol, no faré res, només tendré els ulls tancants i quan desperti serà un món nou. tot diferent. sense haver de demostrar res. odi aquest verb. ara ja no puc pensar gaire. escric sense saber què, em deix endur institivament i potser demà esborraré aquest comentari. qui sap. res, tot és fosc. ja és hora de dormir o de despertar-se, de fer maletes, l'amor, cantar, agafar taxis, veure borrós...

Tasca d'estiu: fes l'anàlisi de les següents frases, identifica subjecte, verb i predicat. Al setembre t'ho corregiré. Anam a sopar a una creperia. Les sorpreses li encanten. Avui no he tengut calor. T'ha tornat la corrent? Jo ja faig tard. Tu te'n vas. Ella, la més bella donzella, parla amb ulls de mel. Ell ja no existeix. Vosaltres heu quedat empardalats. Ells han quedat. No miris! Deixa de posar rentadores! Me cridaràs? Té cotxe nou. No tenguis por. Ha estat un horabaixa de bruixots? Hi anam? Ja saps on. Bon estiu. Ho sent. Véns a dormir amb mi avui vespre?

I fa calor. I me fa por entrar a l'aire acondicionat de l'immobiliària. L'estiu? Què és això? Què és el silenci i l'absència? Qui sóc? Per què existeixen els interrogants? I si no atur de teclejar què passarà? Algú té una mica d'aigua ben fresqueta? Agafaré un vaixell ben ràpid i me deixarà dins l'illa dins un riu d'en Tomeu Penya. No, no te'n vagis. Me tancaré en clau. No vull sentir parlar de pròlegs, ni de tremolors. En canvi (o sin en canvi, que diu un homonet que conec i no té res a veure amb els grans de Pla), tremol. Les dents masteguen de pressa. M'encanta pitjar control + g. M'agrada guardar les coses. Sempre em diuen que no tir res i estic envoltada de pedretes, copinyes, capses de tabac escrites, dibuixos de niguls i cares, bitllets d'avió escrits per darrera. Què més hi ha darrera tot això? Res. El no-res. Les bombolles ja han desaparegut. Ara hi ha una sensació que m'acaricia el coll suaument. Sent el cor com batega al coll. I com tremolen els ulls i no els puc obrir. M'he esborrat els ulls i només han quedat pipelles. El sol me'ls havia aclarit, però ja no seran mai més verds. Ara només queden pipelles per a què tothom pugui bufar el seu desig. Ui, sense voler he vessat el tassó de ràbia que tenc devora. Podria ser d'herbes dolces. O de ginet. Mmmm, un ginet. M'he resistit a dir-t'ho, ulyse, però jo tampoc he pogut anar a les teves festes enguany. L'any passat sí. Ja te vaig dir, però, que m'agradaria viure-les amb els teus ulls. Segur que per uns dies seria menorquina. Les sirenes estan morenes. El fons de la mar és càlid, sospiren bombolles d'incertesa devora el corall de les Illes Crozet. Si n'hi ha. Quan era menuda escoltava en Nino Bravo i cantava libreeee, ara hi ha fils de seda que m'amarren a tots els ports. No vos penseu que és dèbil el fil de seda, al contrari. Ara aniria a veure pingüins i pegaria botets com ells, tan patosos que cauen de nas damunt el gel. No. No. El ventilador dóna moltes voltes. Jo estim tothom i tothom dóna voltes sense arribar enlloc. Jo també. Segur que ja teniu el cap d'espiral. Jo ja estic marejada. Vaig a menjar un bocí de gel.

He tardat vuit hores per arribar a casa, sense ensaïmada, amb nous amics d'un dia i sense son. No he creuat l'Atlàntic ni m'he refugiat amb els pingüins del Mar de Ross. Només un botet, he fet, però ha costat decidir-se, com un nin que no s'atreveix a tirar-se de cap a la piscina. Vuit hores. No tenc gens de son en aquest moment, estaria vuit hores més xerrant. I ara, qui me dormirà?

Estic a un ciber i hi ha un home molt pesat. Té una boca enorme de peix vell i per parlar sembla que ha de fer un gran esforç per separar els llavis i col·locar la llengua correctament. Tanmateix, no cal que s'esforci, perquè no ho fa bé, no en sap de xerrar i només crida. M'ha dit que ha d'anar a fer la compra de la setmana amb la dona i que només puc estar mitja hora perquè ha de tancar. Com que no té ningú, jo som un estorb. Idò, què vos pensau? Una nosa, som. I clar, ara m'he enrabiat perquè volia escriure tranquil·lament, xerrar, escoltar n'Enric... Però no puc fer res. Hi ha cabrits a la mar. Ahir vaig oblidar els pensaments enterrats ben endins, devora un peix de retxes petitoi, que tenia por de totes les llises que nedaven per devora les algues. En lloc d'haver deixat els pensaments, hi hauria d'haver quedat jo en el fons de la mar, entre aquells dos illots i els peixos. Però no, estic subjecte a unes lletres verdes que a la part superior esquerra de la pantalla posen "Te queda poco tiempo de uso...". 4:27 minuts me queden. Després, seré una gota de salabrina que fa nosa.

He fet de sirena a la piscina municipal. He intentat no respirar, que quedés tot l'aire i tota l'asfíxia dins l'aigua. Volia fer de l'angoixa mil bombolletes de cloro i ofegar-les d'una revolada, però enlloc d'això, m'he fet mal a un dit. Per què els assassinats de bombolles no poden ser més senzills i sempre m'acab autodestruint?

He ensumat el teu cos d'arena i m'he omplit els ulls de lluna mentre respiràvem al mateix temps, al mateix ritme de les ones. Necessit foscor de moix. Necessit no oblidar que la nit és meva i que avui somiaré cels taronges impregnats del teu aroma. No et viuré, però em quedaré amb la pell de les paraules no dites, dels dits d'ona dansant per la pell... T'he robat el badall de l'adéu i el teixiré de mel aquesta nit quan no pugui tancar els ulls. Respiraré l'aire de la nit a la velocitat dels batecs. Després esborraré del meu cos els últims grans de sorra i te'ls enviaré al carrer de març, amb un segell de sospir. No et viuré, ja no. La nit és meva. Ja no et vull viure.

He vist una bombolla. Té música de gener de fa dos anys i silenci d'hores, potser dies. L'he vista i m'ha fet un somriure maliciós, m'ha agafat el cor al seu antull i me la sacsejat suaument. M'he regirat. Tres batecs amb un fan regirar. Tres són molts. He tancat els ulls i quan els he obert ja no hi era. Potser ha estat un malson. Potser és l'inici de l'autodestrucció. Qui sap...

Hola Pangea! Som n'octubrines. L'altre dia et vàrem escriure un comentari i des de llavors no podem accedir al teu bloc, perquè està bloquejat! Ens encantaria llegir el que poses! Una besada.

I és que fa temps. Fa temps que esper la primavera. Diuen que ja acaba, però jo no m'ho crec. Ja pot predicar en Tomàs Molina, que no puc lluitar contra el que penso. Ni puc obligar el cos a penjar els ossos. El temps s'ha adormit i m'amaga l'arribada a qualsevol realitat, mentrestant somii arribar allà on no vull arribar. Somii no entendre res. Cridaré. Ompliré els forats del temps. I no t'oblidaré. I ballaré els amors trencats. I et despertaré amb cops a la porta. I partirem tots junts amb el vaixell cap a Grècia. I ens dormirem dolçament... No ho oblidis mai! Ni tu, ni tu.

He omplit el cos d'hores de son, avui. L'he deixat que poc a poc es refés de l'esgotament i fes que cada arruga del llençol fos més seva. La sang tampoc es mou pels batecs de cafè, ara els batecs estiren la pell del cos i eixamplen els sospirs. I plou, només mancaria sentir la gota de pluja com regalima per la pipella i poder recolzar el cap a la pell suau del teu braç invisible. Aquí no, però. La pluja aquí cau violentmanent sobre els vestits de ferro de les ciutats i no regalima, cau trencada, rebota sense direcció. La pluja que vull veure amb aquell braç no és així, és simplement una caiguda lliure sense tornada i sense por. Cau sense desferrar-se d'ella mateixa a punt de ser llepada per l'arena. S'infiltra dins ella i del goig deixa el seu nom escrit a la superfície. El clatell també somriu. Una gota de pluja atrevida travessa els rínxols dels cabells i l'acaricia fins a l'esquena. Els cos eriçat. Els eriços amagats dins la roca, la roca que es fa de mel quant veu les ones... Ha deixat de ploure.

S'ha acabat. En sec. Tres hores per dormir i s'han acabat abans de començar a somiar. Què estrany! Tot s'acaba abans de començar a respirar. I ara?

Cop sec. I no és la porta qui tremola. El silenci em farà ser egoista i rancuniosa. Jo avís. Aprendré a odiar. Torn a la realitat arrancavides. Arrebàs la ràbia i la deix aquí, per a que les ones telemàtiques se l'emportin lluny de mi i deixin la meva ànima plena de puresa. No puc, però. No puc. Sempre quedes allà, al racó de les goles sense veu, ennuegades. No respons... per a què, si total no tendràs vida? Hi ha un fil de ferro enorme que m'estira cap a l'antítesi de mi, cap a l'observació, els ulls cecs que tot ho veuen, com els de la dona de tren que parlava per telèfon. Dos segons basten per desenterrar les llavors. Ja no creixeran.

Veig que avui hi ha seguera al Bloc. Vaig a omplir un gerro d'aigua ben salada i vos regaré gota a gota, fins que les arrels estiguin ben humides i els condicionals, que ens estan escalant lentament per la columna vertebral fins a xuclar-nos el moviment, estiguin ben morts. Llavors, els podria, voldria, aniria, no serviran de res. Estaran adormits per l'efecte que els causarà la sal. Només el present ens omplirà de pètals. Per vosaltres, amics.

Avui he fet unes quantes reflexions: econòmiques, canines, vitals, iugoslaves, marines, culinàries, porugues, futuristes, llargues, trencadores de silencis, clandestines, encuriosides, de la mida de les lletres amb el pas dels anys, de la rapidesa del parlar, de la tristor dels finals dels cicles, de no poder sortir del cercle viciós, de l'obscurantisme, de la transparència desitjada, de ràbia de la xerrameca i els prejudicis, de la ràbia de la gent que xerra sense saber per fer mal, de la respiració asfixiada, de la mida del dit gros del peu, dels 17 cm de la meva mà, de les rialles amb un rebot inaturable, dels dubtes, de l'estiu, de les hores que em queden per proliferar i de les que ja no tornaran, dels llavis mossegats...